Ben igual que amb els animalons abandonats o maltractats s'hauria de crear també una protectora de personatges públics indefensos, desvalguts. Aquesta és, amic meu, la meva proposta d'avui. Proposta ben clara i basada en raons que em semblen prou assenyades. Una nova ONG amb una alta missió social.
Recordaràs que a moltes de les corts d'Europa, existia la figura del bufó, un criat que distreia l'habitual avorriment de reis i reines que badallaven entre els berenars i els sopars, és dir: tot el dia. Saps que aquests bufons eren persones que amb freqüència, patien anomalies físiques i deformacions que, segons conten, feien riure amb les seves gràcies i desgràcies a les nombroses persones ocioses que formaven la cort: nobles, eclesiàstics, militars, aduladors, trepes... que tenien una única feina: menjar, ballar, intrigar, batallar... i riure. Ep, i resar també, en alguns casos.
Les modernes i tecnificades societats han redescobert el paper que poden jugar els bufons. La seva fantàstica utilitat. Serveixen per fer oblidar la nostra curiosa i contradictòria soledat, el nostre aïllament dins d'aquest món globalitzat i insolidari. Però ara ja no importa que vagin vestits de pallasso o d'arlequí. Ara surten a la tele. Empresaris més llestos que el ca d'en Mel i sense escrúpols, han entès la tremenda influència de la televisió sobre una nombrosíssima part de la ciutadania, però com que la competència entre canals és duríssima i sense pietat, alguns empren els més sofisticats i impúdics sistemes per atraure, per captar, l'atenció del gran públic.
Entre uns informatius – més o manco manipulats – i alguna petita mostra de bon gust, trufen les seves emissions de programes infumables, grollers, de penós nivell que amaguen sempre, faltaria més, darrere d'allò de la 'llibertat d'expressió'. Sense escrúpols de cap casta en fan bandera de les misèries, baralles, amors i desamors, d'uns personatges que, ells mateixos han convertit primer en famosos i populars.
Un d'aquests personatges és una càndida jove de poble a la que han convertit en princesa del pueblo. Tothom la coneix. Ella, pobre al·lota s'ho ha cregut, i ara és com una jugueta mediàtica. L'han mostrada tal com és: autèntica, espontània, fantasiosa i cruament ignorantota. L'han passejat per les pantalles dels televisors del país i per les pàgines de les més tronades i acolorides revistes, sí, d'aquelles que més venen, ja veus.
Avui aquella Maria Belén Esteban Menéndez, que possiblement hauria estat més feliç fent feina a uns grans magatzems, s'ha convertit en una figureta de porcellana: tan aparent com fràgil. Si la veus plorar i riure – tot exageradament – quan la veus cridar, insultar... sentiràs un cert rebuig. Quan veus però, que ella no sap que és un simple objecte, un producte de mercat que, com tota mercaderia, té data de caducitat, sentiràs també certa tendresa. Tota la parafernàlia mediàtica que l'envolta acabarà – i no ho desitges ni d'enfora – amb una derrota i, més trist encara: amb l'oblit dels qui avui l'aplaudeixen. Seria fàcil trobar un munt d'exemples de casos similars.
La pobre princesa del poble – possiblement no tan diferent de les princeses autèntiques – viu una vida d'aparences, trufada de músiques i focus però, en el fons, és una simple marioneta, encara que ella ho ignori. No és lliure i això produeix sempre angoixes i ansietats. Ara és una caricatura d'aquella al·loteta senzilla un poc pagesota i més tost tímida que un dia va conèixer un torerillo amb qui va iniciar aquesta vida fictícia. Viu una ostentosa farsa, quasi un sainet, on ella representa un paper de simple comparsa. Aquest rol segurament farà d'or a poderosos i insaciables empresaris que, pillastres ells, mai del món pagaran la factura que la més repugnant explotació d'una persona hauria de comportar.
Somriures fàcils, maquillatges, llums, fotògrafs de premsa barata, l'han fet creure que era cosa. Imagina ella que ha triomfat. No ha triat lliurament jugar aquest joc. Passeja la seva soledat envoltada d'aplaudiments histèrics que no deixen veure els àvids voltors que, insaciables i ambiciosos, no en deixaran, mesquina, ni una miqueta. Ni rastre.
Els bons aficionats als coloms missatgers tenen sempre preparat un colomar obert i acollidor per a quan tornen. Tindrà aquesta falsa princesa la mateixa sort...?
