El pinxo de la barra

Com que s'atraquen eleccions, una altra cosa que sovint podem sentir, i reconec que també em somou i neguiteja, és allò que solen dir els mateixos barruts (de barra de bar): «Vale más lo malo conocido que lo bueno por conocer», i així acaben anunciant el seu sectarisme polític decididament conservador. Xerraires, la força dels quals se'ls en va per la boca.

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Aquests dies, els diaris duen les llistes electorals de les diferents candidatures. Ve el moment, idò, de destriar el gra de la palla. Veure qui són els que posen nom i cara a la participació democràtica, escoltar què diuen, si és que diuen res més enllà de la xerrameca competitiva dedicada a convèncer o a embetumar la gent. Actualment, ha escrit l'historiador Santos Juliá, els partits s'han transformat en una mena de headhunters, caçadors de caps, als quals ofereixen un lloc al sol de les seues llistes. Em sabria greu que els 'cervells' incorporats al compromís polític acabassin jibaritzats, com sol succeir de vegades. Vull dir que ràpidament s'adapten al minimalisme d'un pensament uniformat o se'ls buiden de senderi propi.

Ells, els electes, ens representaran a les institucions durant una temporada; de qualque manera seran 'nos-altres', la qual cosa no els dóna patent de cors per fer allò que els roti. En democràcia representativa, en tindran la responsabilitat i, és clar, també l'honor, sempre que amb la seua actuació no perdin la condició d' «honorables». Amb tot i amb açò, la responsabilitat de judicar-los, d'observar-los críticament depèn de tots nosaltres. Dependrà de si exercim de ciutadans o feim com el pinxo de la barra, que, proclamant veritats «com a punys», acaba invocant un cabdill de masses que es faci seguir per una gernació que ignora el destí del seu vot.