L'altre vespre, en el metro, vaig veure una escena que em va fer pensar. Eren les onze i mitja de la nit i els vagons estaven plens de joves que probablement venien de festa i que, de ben segur, aprofitaven els darrers moments de la jornada d'aquest transport públic que, en els dies feiners, acaba a les dotze el seu horari de servei. Jo vaig trobar un seient buit devora un bergant barbut amb coa de cavall qui estava constantment pendent del seu telèfon mòbil. Fins aquí, res d'estrany. El què em va sobtar fou que, just davant d'ell, a la bancada oposada de places assegudes, hi havia una jove en una actitud idèntica. I el més sorprenent del cas era que tots dos es miraven constantment l'un a l'altre i somreien o, més prest reien del què havien escrit en llurs aparells. Participaven, tal vegada, en un joc telemàtic? S'estaven enviant whatsapps? No us ho podria assegurar perquè aquella relació cibernètica era tot un misteri que només ells dos coneixien. Però el cert és que s'ho passaven d'allò més bé i que no van acabar de teclejar fins que, plegats, van davallar a la parada de la Plaça Espanya.
Vaig deduir que, havent finalitzat tots dos junts, a aquelles hores de la nit, el seu trajecte en metro, devien ser parella. Una parella que, durant el dia, empraria per comunicar-se el munt d'aplicacions que ofereixen actualment les noves tecnologies. Però no vaig acabar d'entendre que, quan finalment es troben a la nit, continuïn ben igual. La noia no s'havia assegut en el lloc que després vaig ocupar jo, al costat del seu company, sinó enfront d'ell. És cert que, avui en dia, els whatsapps ofereixen tota una gamma dels anomenats emoticons, que permeten enriquir els missatges amb cors, besades i altres mostres d'afecte o de passió. Però quan coincideixen físicament l'un amb l'altre, per molt que sigui en un transport públic, no poden, pens, substituir aquestes icones per paraules tendres, carícies o algun petó de veritat? Segurament no, pel què es veu.
Aquell vespre, jo venia d'escoltar un concert al Palau de la Música. Havia tengut un dia mogut, fins i tot estressant, però el fet de submergir-me en les melodies de Tchaikovski m'havia relaxat. En començar l'espectacle, havia apagat el meu mòbil, com indiquen les normes que pots llegir en el moment de comprar les entrades. Però vaig poder veure com, unes files davant meu, una altra jove mantenia el seu telèfon en silenci però obert i no li treia els ulls del damunt. Què estaria fent? Potser trametia a algú les sensacions que les notes del concert nombre 1 per a piano i orquestra del compositor rus li anaven produint, o senzillament jugava? Ens trobam, idò, davant d'un nou tipus de comunicació entre individus o bé hem passat de la 'tele-addicció' de finals del segle passat a una 'ciberdependència' pròpia d'aquesta nova centúria?
Les noves tecnologies i les anomenades xarxes (o 'xerxes'?) socials permeten, en alguns casos, una informació més immediata que la que emeten els mateixos mitjans de comunicació tradicionals. Ho hem pogut comprovar, recentment, amb motiu del tràgic accident aeri als Alps francesos. I vull excloure d'açò, evidentment, alguns tuits desagradables, de mal gust, que sembraven l'odi i que sembla que seran objecte de persecució judicial. Fins i tot en l'àmbit de l'ensenyament, hi ha professionals que són partidaris de l'ús dels mòbils a classe, com passava fins ara amb els ordinadors, amb finalitats purament pedagògiques. Vaig sentir un debat radiofònic sobre aquesta qüestió, en el que una professora d'universitat es lamentava de que, quan ella explica el tema corresponent a l'aula, hi ha algun alumne que juga amb el seu telèfon. Un col·lega li va respondre: «Si juga mentre expliques, per alguna cosa deu ser...».
Açò em va recordar un curs d'Informàtica per a empleats públics al qual vaig assistir, fa anys, a Tarragona. Mentre la major part de nosaltres intentàvem seguir les instruccions del professor per endinsar-nos en aquest nou món tan complexe com era llavors el d'internet i els correus electrònics, un company aprofitava per xatejar amb els seus amics. O aquella sessió del Congrés de Diputats en què la presidenta en funcions, Celia Villalobos, jugava al candy crush en tost de seguir les intervencions dels diferents oradors. Aquest fet fou molt criticat i el seu partit, el PP, la va defensar tot assegurant: «Mientras escuche, puede hacer lo que quiera». Mireu, com la jove del Palau. Però una cosa és la música de Tchaikovski i una altra de ben diferent els discursos de sus señorías.
