09/05/14 0:00
TW

Aquesta setmana en el Parlament de les Illes Balears, el PSIB ha posat sobre la taula la recuperació de l'ecotaxa, la qual el Govern de Progrés va començar a aplicar el maig de l'any 2002 i que Jaume Matas va derogar l'octubre de l'any següent. Els arguments dels socialdemòcrates per obrir de nou aquesta caixa, que en legislatures passades va esdevenir dels trons, són evidents: l'any passat es van donar números rècord en afluència massiva de turistes (més d'onze milions) i enguany també ho pot ser de magnífic. Però, amb les dades de la contractació laboral i els salaris a la mà, aquests guanys que s'embutxaquen els hotelers no repercuteixen en el conjunt de la societat. Al contrari, els plats romputs del turisme, és a dir, el manteniment i desgast de les infraestructures, equipaments i parcs públics, emprats per tothom, però molt especialment pels visitants, els paguem els contribuents de les illes Balears. L'executiu de Bauzá davant aquesta proposta ha fet el sord i no ha volgut entrar en el debat. Més barra ha tingut la diputada del PP Lourdes Bosch quan ha advertit que aquesta era una idea «abocada al fracàs», tot fent el retret al PSIB que «no aprenen dels seus errors».

Ben segur que durant el govern del Pacte de Progrés es van donar polítiques poc encertades, però també és just recordar que amb l'ecotaxa l'oposició del PP i el lobby dels hotelers, encapçalat per Gabriel Escarrer, president de la cadena Sol Melià, va ser implacable i ignominiosa. En la campanya contra aquest impost, els hotelers balears van quedar retratats com un grup de pressió escorat a la dreta més irresponsable, completament aliena als interessos socials i mediambientals de les illes Balears.

Noticias relacionadas
Joan Pons Alzina

Precarietat, caciquisme i desafecció cívica i política

Más noticias relacionadas

Tanmateix però, o caixa o faixa. Les infraestructures, parcs naturals, monuments històrics, platges... necessiten de gestió pública perquè ofereixin una mínima qualitat als visitants, la qual al seu torn requereix de finançament. És de justícia que els impostos per fer front a aquesta despesa pública han de ser proporcionals. El debat social i econòmic hauria de ser clar i net. Si els hotelers consideren que ja paguen prou impostos, haurien d'assenyalar o bé com fer un miracle semblant a la del pa i els peixos o bé denunciar l'espoli fiscal al qual està sotmesa per Madrid la nostra comunitat autònoma, tot exigint un just finançament. Però si no creuen ni en una cosa ni una altra, o fins i tot creient que es pot millorar el finançament autonòmic, el lògic és aplicar un impost al turisme de caràcter finalista com ha fet la Generalitat de Catalunya. Al Principat s'ha fet sense escarafalls, i els hotelers, han acceptat l'ecotaxa perquè, primer, han vist que és just en termes socials que en moments de retallades tothom ha de posar de la seva part, i, en segon lloc, perquè saben que els doblers aconseguits amb aquesta via es destinen a la promoció i a la millora de la imatge de Catalunya, amb la finalitat de crear un estímul a la demanda, fent una espirall de creixement beneficiosa pel sector. El 2013 van entrar a Espanya més de 60 milions de turistes, dels quals, uns 15'5 van anar a Catalunya, és a dir, un 25'8%, essent la comunitat número u del rànking. L'impost mediambiental català sembla que no va ser cap obstacle.

Estic d'acord que les administracions públiques han de millorar en termes d'eficiència i agilitat, però també hauria d'estar clar que tots els sectors econòmics dirigents han de ser també responsables i objectius, intentant no mostrar el llautó de les seves ideologies, fent propostes assenyades i participant del bé comú. Estaria bé debatre de nou el finançament i l'ecotaxa amb calma i serenor.