Processó a les fires de turisme

Aquest tradicional desembarc d'autoritats és nombrós i costós. És com una processó laica. Especialment a la fira de Madrid, consellers, directors generals, alcaldes, regidors... alts funcionaris de primera i de segona.. Moltes vegades aquesta despesa és totalment inútil. Jo he vist, per exemple, a membres d'aquesta raça passejar per Berlín o Londres - Milà, jo no els deu resultar tant atractiu - sense saber ni una sola paraula de l'idioma del país visitat. Ni de l'idioma, ni tampoc del que passa en aquell potencial mercat. Vull dir que ni punyetera idea de com viuen els seus habitants, de la situació econòmica, ni de les seves esperances i frustracions, cosa importantíssima de cara a unes futures vacances. La visita és un acte protocol·lari que va més dirigit als possibles electors d'aquí que als ciutadans del país visitat.

Una petita anècdota viscuda personalment. A una reunió amb un majorista holandès, durant una presentació de Balears a Amsterdam, l'autoritat present que hi assistia, me va suggerir molt amablement: "M'aniria molt bé que ralléssiu en francès ja que l'entenc molt millor..." Vaig traduir la petició al nostre amic holandès, aquest desprès de posar cara de no entendre el que jo proposava, va somriure obertament, admirativament. El meu problema va ser el donar, de manera diplomàtica, una resposta a la nostra autoritat. Resulta que, durant tota la reunió havíem estat rallant en francès...!

Jo tenia una proposta. Crec que suggestiva i barata. Imagino que encara recordes, el que a certs parcs d'atraccions posaven: vull dir aquelles siluetes que representant personatges coneguts i ben populars que, deixant un forat, et permetia posar-hi la teva cara i que te fessin una foto molt xula. Et converties, encara que de manera virtual en aquell personatge.

La proposta és bona d'entendre: fer aquí -a un lloc a consensuar políticament -una fotografia amb totes aquestes nostres digníssimes autoritats. Ampliar aquesta imatge a tamany natural i, i un cop retallada i aferrada damunt d'un bon suport, fer que, durant les hores que convingui, es posi darrera del mostrador corresponent. Feta la fotografia per a la nostra premsa, ja podria ser retirada i guardada fins a la fira següent. Com a mínim duraria tota una legislatura. Eficaç i econòmic.

Això permetria a les nostres sempre respectades i sofertes autoritats, dedicar el seu preciós i escàs temps, a posar en ordre i en perfecte estat de revista el territori que, sota la seva responsabilitat, posaran a disposició dels nostres futurs visitants. Fa ja uns anys una coneguda empresa americana especialitzada en estudis de mercat, va realitzar, crec recordar que a petició de la Secretaria d'Estat de Turisme, una enquesta sobre els motius que decidien a un ciutadà a triar un nou destí i no un altre. Els resultats van ser claríssims: prop d'un cinquanta per cent, era fruit del que en diuen boca orella, és a dir: la recomanació d'una persona satisfeta que ja ho ha viscut abans. El consell d'un agent de viatges arribava a un trenta i cosa per cent. La publicitat just fregava un deu per cent i, les nostres famoses fires, no passaven del tres/quatre per cent. Idò, amic meu, ja veus, seguim ben igual que sempre: invertim una doblerada en presentar la nostra oferta a una fira, que, com a molt, visitaran uns pocs milers de persones entre els milions d'habitants d'aquell país. Però imitant allò que cantava la divina Sara Montiel, totes les nostres autoritats, passades, presents i , me tem, que les futures, siguin del color que siguin, pensen que: viajar és un placer genial, sensual... i encara més, sí és a costa del contribuent.