Qui diu que anam millor?

Mireu, jo també he tingut els meus contactes aquesta darrera setmana. Amb alguna mare, que estava fins no fa massa molt tranquil·la perquè els seus tres fills, d'edats compreses entre els 20 i els 30 anys, anaven tenint feina i ara em conta que alguns d'ells han vist el seu sou tan reduït que no poden comprar llet o que els desplaçaments en transport públic per anar a treballar es mengen íntegrament les seves minses retribucions i els surt més a compte quedar-se a casa. O aquella altra mare, també, de dues filletes de sis i quatre anys, la família de la qual té com a únic ingrés la pensió d'incapacitat de 700 euros del marit per una malaltia amb tot l'aspecte de ser professional i que ha vist com, enguany, la beca menjador de les dues criatures els havia estat denegada. I jo, que, com tants altres jubilats, he d'ajudar econòmicament a la meva pròpia família, no puc fer més que escoltar-les, xerrar amb elles i això sembla que els va bé i que, fins i tot, els fa dibuixar un tímid somriure d'esperança. D'esperança, no en els qui comanden, sinó en elles mateixes, en que se'n sortiran i seguiran endavant, poc a poc, pas a pas. Realment, són d'admirar!

De veritat creieu, amics lectors, que algú pot presumir, en aquests moments, de que anam millor? Millor que fa uns mesos, que fa un any, només? Ho podríem demanar als treballadors de Panrico, de Santa Perpètua de Mogoda, o als de Fagor, de Mondragón. O bé als apotecaris que s'han convertit en uns dels principals creditors de les diferents administracions i que, alguns d'ells, es veuen en dificultats per fer front a les seves hipoteques. O als periodistes de la televisió pública valenciana o als mestres de les Illes, i de pertot. També als qui fa mesos que estan esperant poder ser objecte d'una intervenció quirúrgica a la sanitat pública. Evidentment, ens ho podrien respondre els centenars de milers de conciutadans que continuen incrementant les cues de les oficines de col·locació, o bé els qui ja no hi són perquè la seva elevada preparació intel·lectual o tècnica els impedeix trobar feina aquí, a ca seva i han d'emigrar, com ho feien, fa unes quantes dècades, els qui no en tenien cap de qualificació.

2 us puc assegurar que no som gens sospitós de desconfiança en la política. A Menorca hi ha gent que em coneix molt bé i que podrà corroborar aquesta afirmació. Crec fermament en la democràcia i els meus programes predilectes, tant a la ràdio com a la televisió, són els de debat polític i els informatius en general. Però, darrerament, quan segueixo aquests espais dels diferents mitjans de comunicacions percebo com la distància entre els dirigents polítics, entre les diverses institucions i la societat real s'està eixamplant cada cop més. Com els responsables de tots els partits es perden discutint sobre si cal reformar la Constitució o mantenir-la intacta, sobre un model federal que ells mateixos no saben ni com seria o sobre la necessitat de concretar una data i una pregunta per a una determinada -o indeterminada- consulta.

I mentre això succeeix, el poble s'ha d'anar organitzant en plataformes pro o anti el què sigui, perquè els seus representants no només no resolen els seus problemes reals sinó que, moltes vegades sembla que no els preocupin el més mínim. I de veritat, no crec que la millor manera de sentir-se proper a la societat sigui la d'amenaçar un compareixent en un indret tan sagrat com és un parlament, tot exhibint-li una sabata.