El català ha de sobreviure: les declaracions de José M. Blecua

José Manuel Blecua Perdices no és tanmateix un illetrat en matèria lingüística. Fill del gran filòleg José Antonio Blecua Teijeiro, aragonès i catedràtic a la Universitat de Barcelona durant molts anys, on va ser un dels creadors dels estudis de filologia espanyola, Blecua va seguir la carrera de lletres dels seu pare tot estudiant Filología Española a Madrid amb Rafael Lapesa, d'on saltà a Barcelona l'any 1964 quan guanyà una càtedra d'institut. Més tard va obtenir també la càtedra de Llengua Espanyola a la Universitat Autònoma de Barcelona, on ha dirigit el seminari de Filologia i Informàtica.

Blecua ha dit a l'entrevista a què faig referència: «Yo soy catalán por oposición, no por nacimiento, que no tiene ningún mérito por mucho que se lo crean ellos», una afirmació que a mi em plau perquè sempre he pensat, seguint les passes d'Albert Renan, que l'home pot elegir el que és i el que vol ser.

Poques persones, doncs, com José Manuel Blecua (aragonès de naixement i català d'adopció) estan tan legitimades per parlar amb propietat de la llengua, i més encara si ho fa, com n'és el cas, no sols des de la seva posició d'expert en llengua espanyola, sinó també des de la presidència de la primera institució de l'Estat en matèria lingüística castellana: la Real Academia Española de la Lengua, aquella que, com diu el seu lema distintiu: limpia, brilla y da esplendor.

Doncs bé, Blecua, que du 50 anys vivint a Catalunya (el mateix diria si estigués parlant de Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera), mai no ha tingut «el más mínimo problema con el bilingüismo». Però és conscient que la situació de la llengua catalana «es muy débil,porque el castellano es una lengua de una potencia tremenda». Aquesta veritat com un temple, que no veu només el qui no la vol veure, li fa dir que «el catalán tiene que sobrevivir. Desgraciadamente, uno pasea por las calles y ve un periódico en catalán y decenas en castellano. Entra uno en Internet y pasa lo mismo: hay más de mil periódicos en español». I afegeix: «No se trata de vivir, sino desobrevivir y la inmersión lingüística es de las pocas cosas que le permite hacerlo».

Aquest gran expert en Fonètica i Fonologia creu, doncs, que el model d'immersió lingüística a les escoles que s'aplica a Catalunya (i es venia aplicant a les Illes Balears, encara que amb menys contundència) és necessari. I ho és -afirma Blecua- perquè, a més de «la potencia del castellano», Catalunya (i el mateix hauríem de dir de les Balears) és una societat on, a més del castellà, «hay más de veinte lenguas distintas» als col·legis. I hi ha localitats on «los inmigrantes superan a la población catalana».

Blecua -ves per on- parla també dels topònims, i ho fa concretament de tres de capitals de província: dues catalanes, Lleida i Girona, i una gallega, A Coruña. És una llàstima que no s'hagi referit a Maó, però també ho podria haver fet, perquè la conclusió a què hauria arribat seria la mateixa. A Blecua, doncs li sembla bé que els legisladors hagin declarat oficials els topònims d'aquestes ciutats. «No hay problemas; son denominaciones oficiales», assenyala aquest notable filòleg. I afegeix: «Es lógico que los hablantes de lenguas distintas al castellano sientan que están menospreciados sus topónimos» i vulguin que se'ls protegeixi.

Blecua conclou afirmant que «la identidad del hablante con la lengua es lo más propio que le une con el mundo, y eso no se lo puedes quitar a nadie». Ja sé que, a partir d'aquesta afirmació, els qui ara ens governen diran que ells pretenen precisament això: que cadascú parli i estudiï en la llengua que vulgui, però obliden -i un polític no ho pot oblidar- el primer que remarca Blecua a l'entrevista: que l'espanyol és una llengua avui molt potent -i cada dia ho és més (cosa que a mi em satisfà, perquè també parlo i escric bé aquesta llengua)- que s'acabarà menjant el català si aquest no és protegit per una legislació que li vagi obrint camí. I aquesta protecció, aquesta necessitat d'una discriminació activa en favor del català és una conseqüència del principi d'igualtat (art. 14 CE) el qual, atenent a la interpretació que en fa el Tribunal Constitucional, exigeix que es tracti desigualment als qui són desiguals.

Penso que valia la pena donar a conèixer aquestes opinions, que provenen d'un dels grans hispanistes espanyols que, per si això no fos suficient, presideix, a més, la Real Academia Española de la Lengua.