Alemanya sembla apostar per la continuïtat

Contemplar Alemanya des d'Espanya no sé si resulta enutjós o, ben al contrari, ens produeix una sana enveja, perquè avui els alemanys semblen convençuts que ni tan sols les grans convulsions internacionals els afecten. Cap dels escenaris catastròfics anunciats els commou i, en lloc d'una gran depressió (que és el pa de cada dia, si més no a l'Europa meridional), el país ha conegut una mena de segon miracle econòmic. I això fa que la meitat del planeta faci cua per felicitar els alemanys, ja sigui per comprar els seus productes, ja sigui per estudiar el seu model econòmic.

Jo no he visitat Alemanya recentment, per bé que vaig ser a la Fira de Turisme de Berlín el passat mes de març, la qual, de tan enorme, va col·lapsar la meva capacitat d'assimilació, però em fa l'efecte, pel que he pogut llegir i observar, que la major part de la societat -especialment la classe mitjana (aquí tan castigada)- per bé que acusi una lleugera pèrdua del seu poder adquisitiu, es troba prou a gust i no reclama un canvi substancial de política.

L'any 2005, en enfrontar-se a Gerhard Schröder (SPD), que era candidat a la seva pròpia reelecció, el rigor econòmic que va exigir en campanya Angela Merkel gairebé li va costar perdre les eleccions, però un cop elegida, ha tingut molta cura a no contrariar els seus conciutadans. Fins i tot avui, la cancellera no cessa d'evocar la necessitat d'afirmar-se en la competició internacional, però, curiosament, la crida a l'austeritat que fa sovint, no s'adreça als alemanys sinó a la resta d'europeus (sobretot els del sud, als quals ens considera balafiadors i poc donats a treballar).

Al llarg d'aquesta campanya, Merkel no s'ha arriscat a formular cap mesura impopular en virtut de la qual l'Estat pogués reforçar el seu marge de maniobra, assegurar la duresa de la seva política social o bé endurir el sistema impositiu. Ben al contrari, el seu discurs polític ha estat d'allò menys pertorbador i s'ha basat en la defensa dels interessos alemanys contra les expectatives dels europeus que, segons diu ella, treballen menys dur i se'n surten de la crisi global força pitjor que ells.

LA CRISI EUROPEA HA PROPULSATel país al rang de líder real i efectiu d'Europa (cosa que demostra que les autoritats de l'UE són un succedani) i ha aconseguit imposar la seva política de consolidació de les finances públiques dels estats membres, entre d'altres el nostre. Això li ha donat una força colossal, fins al punt que, si llegim els programes electorals i les promeses de l'oposició (bàsicament el dels socialdemòcrates de l' SPD i del partit dels Verds) podem observar que, si bé no comparteixen les idees de la cancellera, no s'atreveixen a obrir clarament una controvèrsia sobre el present i el futur de la política europea. Ben al contrari, mesuren fredament les seves possibilitats i els seus riscs. En definitiva, tampoc l'oposició és capaç de parlar del que nosaltres hauríem d'exigir: una autèntica solidaritat europea, la comunitarització del deute o bé que la propera etapa d'integració política doni el poder real a unes autoritats elegides per tots.

El signe més clar de la situació alemanya d'avui -la que decidirà els seus governants durant els propers anys- és el desinterès que sembla que mostrin pels problemes dels altres i s'ocupin exclusivament dels seus, a diferència del que havia succeït en eleccions anteriors.

LA CAMPANYA DE 1998 NO ESlimitava a la fi de l'era Kohl i al retard d'aquest en la política de reformes. També es parlava de l'ex Iugoslàvia, de Kosovo i de les conseqüències del conflicte per als governs venidors. El 2002 no es parlava tan sols de la crisi alemanya, sinó també del terrorisme islamista, de la invasió de l'Afganistan i de la guerra que es perfilava a l'Iraq. El 2009, es tractava abans que res de la preeminència retrobada de la política sobre el mercat. I també dels partits, que semblaven incapaços d'aportar respostes a moltes de les qüestions de fons que la societat els proposava.

Avui, a les eleccions d'aquest diumenge, tot sembla més casolà. Tot apunta que els alemanys es mostren interessats tan sols en els seus problemes, desconnectats de la resta del món i desitjosos (o conformats) que la cosa no canviï, a pesar que, també allí, hi ha desigualtats i que els més desvalguts (que n'hi ha) es troben amb grans dificultats per trobar un allotjament digne i assequible a les grans ciutats.

Els alemanys, doncs, semblen decidits a confiar novament en la CDU d'Angela Merkel, entre d'altres raons perquè perceben que l'oposició no és capaç d'oferir una alternativa creïble als interessos dels ciutadans. Potser en això darrer és en l'únic que els espanyols ens podem comparar amb ells.

http://quintanapetrus.com