La història de mai acabar

El sistema educatiu no pot suportar per més temps el desgavell que suposa que cada vegada que canvia el partit en el govern, el "Ministerio" de torn redacti una nova llei. La crítica que s'acostuma a fer a les lleis anteriors no tenen gaire fonament, perquè cap s'ha aplicat el temps suficient per poder-les avaluar, i l'ensenyament treballa a llarg termini. En realitat, el que es censura són els mals resultats d' un ensenyament en gran part tradicional, memorístic i llibresc absolutament superat, i que no respon a les necessitats actuals.

El fracàs escolar no canviarà a cop de llei. La qualitat de l'ensenyament demana un canvi de metodologia i de mentalitat. Aquest canvi es basa en uns aspectes, pocs però molt bàsics, sobre els quals hauria de ser possible arribar a un acord que permetria millorar l'ensenyament i donar al sistema educatiu la necessària estabilitat i flexibilitat. Avui en diré només alguns.

El primer punt es basa a tenir present que La Constitució declara que Espanya és una democràcia. El principi bàsic de la democràcia és que la sobirania la té el poble i cada ciutadà l'exerceix amb el seu vot. La democràcia, al considerar que tots els vots tenen igual valor, reconeix la dignitat de tota persona humana i fa necessari garantir una educació per a tots els ciutadans . Aquesta formació ha de fer possible que els votants puguin decidir amb coneixement i rigor , sense deixar lloc a l'engany, l'abús de poder o la seducció.

El nostre sistema manté una escola integrada obligatòria de formació bàsica fins els 16 anys. Ha estat una conquesta social important, difícil d'implantar i que ha costat molts anys d'esforç. Tanmateix, com el joc de l'enfadòs, és un tema que sempre es torna a posar en qüestió. Uns argumenten que resulta difícil tenir en un mateix grup-classe infants o joves que tenen capacitats , interessos ,contextos socials i econòmics molt diversos; els altres mantenen que si tots els ciutadans han de votar i tots tenen igual poder de decisió i entre tots tenen el poder, convé donar-lis una formació bàsica comuna i ensenyar-lis a conviure i a col·laborar tant de temps com sigui possible.

Cal reconèixer les dificultats però tenen solució, igual que han tingut solució a l'admirada Finlàndia. L'escola integrada fins els setze anys demana dues condicions: primer, cal organitzar una bona educació compensatòria per ajudar els infants que presenten mancances o problemes de qualsevol tipus. Aquesta atenció personalitzada que es pot fer de moltes maneres, ha de començar a les primeres edats que és quan és més eficaç i ha de durar al llarg de tots els cursos que sigui necessari . Segon, que en la formació del professorat s'ha d'ensenyar a menar un grup d'al·lots i al·lotes, de manera que tots arribin al nivell bàsic i cada un activi al màxim totes les seves capacitats. Els bons professionals de l'ensenyament saben fer-ho, perquè si ensenyar fos solsament dictar uns apunts, podria ser professor qualsevol persona una mica il·lustrada . Una tercera proposta és introduir matèries optatives teòriques i pràctiques que afavoreixen ampliar preferències i desenvolupar aptituds.

Quin sentit té voler separar els escolars abans dels 16 anys quan els nostres infants tindran una esperança de vida d'uns noranta? Es poden seleccionar els alumnes tan aviat, si sabem que hi ha molts tipus d'intel·ligència i ritmes d'aprenentatge tan diferents? Hi ha algú que pugui dir amb certa seguretat què necessitaran els nostres infants en aquest futur incert? Recordem aquella dita xinesa: Per què corres tant si aquest no és el camí?

En educació cal serenitat, hi ha temps per a tot. Estem parlant del temps de la igualtat d'oportunitats, de l'educació bàsica obligatòria que exigeix un sistema democràtic. Més endavant ja vindrà, inexorable, el temps de la desigualtat.