La població des Castell és hereva del primitiu arraval crescut extramurs de la magnífica fortificació estelada del castell de Sant Felip, que durant la segona dominació britànica del segle XVIII va ser traslladat definitivament a l'assentament planificat entre Cala Corb i Calasfonts. De l'enclavament original n'ha conservat la petjada en el topònim popular i oficial; del domini anglès, el dibuix arquitectònic del nucli antic, destacant-ne particularment la superba plaça Esplanada, una joia encara per polir en el segle XXI; del veïnatge amb la mar que li oferia l'accés urbà a les dues cales, en resultà una forta vocació marinera amb nombrosos navegants, mestres d'aixa, pràctics del port i pescadors.
Les dues cales de la riba sud de l'extens "fiord" de Maó, properes a la seva gola flanquejada per la fortalesa d'Isabel II (a la península de la Mola) i per les ruïnes de l'antic castell de Sant Felip, han constituït uns refugis tradicionals de pescadors, i encara més la de Calasfonts, més gran i arredossada dels embats de la tramuntana. Les fotografies centenàries ens mostren les coves i el moll atapeïts d'embarcacions pesqueres i veles eixugant-se al sol.
Avui en dia s'ha reconvertit en un amable i tranquil enclavament dedicat al turisme i la restauració com pocs se'n troben a la Mediterrània. En el camí hi han guanyat pes els amarraments turístics i recreatius per sobre dels pesquers, que segueixen en regressió. El darrer pescador de Calasfonts a optar per la jubilació ha estat Joan Florit, esperonat possiblement per les normes cada cop més restrictives per al sector. Un fenomen que es reprodueix a les altres cales i ports pesquers menorquins, i que redunda en una major presència a les nostres aigües de pescadors forans, principalment de Mallorca.
Aquells que els darrers anys hagin freqüentat Calasfonts de ben segur que hauran reparat en tres figures que la recorren sense presses, amb la mirada distreta en els passavolants, en el pop que guaita entre les algues de la vora o en l'horitzó que s'obre boies enllà; són els inseparables germans Leandro, Berto i Siano, els darrers "Miquelillos" jubilats de la pesca, una vella nissaga d'aquesta cala.
El major dels tres germans és Leandro Preto Sintes, nascut el 16 de gener de 1933, el segon és Alberto, nascut el 21 de juny de 1935, i el més jove dels tres és Luciano, que va veure la llum el 13 de juny de 1940 al poble des Castell, com els altres dos.
L'avi patern dels tres pescadors era Domingo Preto (es Castell, 1870-1933). Els pescadors de l'època eren gent d'escassos recursos, per no dir simplement que eren pobres. No en disposam, en conseqüència, de cap fotografia, a més, passats vuitanta anys del seu traspàs els records s'esvaeixen entre la calitja, però sabem que es dedicava a la pesca i que tenia barca pròpia.
En Mingo va tenir quatre fills i dues filles: Marianna (que va viure a Palma), Paco (pare d'en Delio), Miquel (pare dels tres germans), Joana, Ramiro i Luciano. Els quatre fills es van dedicar a les ocupacions marineres.
Francesc Preto Borràs "Paco Miquelillo" (1898-1991) va destacar en la seva faceta com a mestre d'aixa, amb la construcció a Calasfonts de diferents bots de pesca i la del "Menorquín", embarcació precursora de les excursions marítimes dins el port de Maó, avui restaurada. Una altra "genialitat" sorgida de la seva mà va ser la seva barca-museu erigida i varada terra endins, a 5.100 passes de ca seva –les tenia comptades– dins una tanca de l'entrada de Trebalúger. Si els pitjors perills per a la navegació són el foc i les roques, aquest prototip va créixer sobre les roques i finí víctima de foc anònim. La seva vessant artística ja em cridà l'atenció el març del 1979, quan vaig escriure sobre en Paco "Miquelillo" i la barca de Trebalúger en aquest mateix diari. Més endavant el vaig incloure en el llibre "Mestres d'aixa menorquins, de la tèquina al bergantí", editat per la revista S'Auba l'any 2008.
Miquel Preto Borràs (1901-1994) de jove va adquirir una certa rellevància en el món del futbol com a davanter centre. L'any 1925 jugava amb el Menorca quan es va proclamar campió de les Balears a la final disputada contra l'equip del Mallorca, llavors anomenat Alfonso XII. Després d'aquesta fita esportiva deixà el futbol i es casà amb Nieves Sintes Gual, de ca s'Estaló, amb qui va tenir els tres fills que protagonitzen el nostre relat de pescadors. En Miquel es dedicà a l'ofici heretat de son pare, en Mingo, i d'altres familiars, com el seu conco matern, en Quicus "Penxo", que durant uns anys anà embarcat amb vaixells de cabotatge, d'altres s'enrolà amb una barca del bou i els darrers pescà amb en Delio Preto. Miquel Preto es dedicà gairebé en exclusiva a la pesca de l'anfós. Llavors no hi havia neveres, i el peix necessàriament s'havia de vendre –i consumir– fresc, per açò mateix quan arribava a Calasfonts ja l'esperava una partida de compradors dalt sa barana, però també havia fet molts quilòmetres a peu amb el covo com a venedor.
Ramiro Preto Borràs es dedicava a la pesca i –com era habitual a l'època– intercanviava el peix per queviures de la terra als llocs propers a la costa, de fet coneixia tots els pagesos de les possessions del migjorn, deia: "vaig a festejar na Margarita de Torralbenc Nou", on arribava després d'una llarga caminada. Un xic bohemi, era un apassionat de la navegació, fins al punt de perdre la noció del temps i l'espai; més d'un passatger convidat havia quedat una mica escalivat i aprofitava l'oportunitat de tocar terra a Son Bou o as Grau per "desertar" de les seves llargues singladures.
El quart germà, Luciano Preto Borràs, va experimentar el destí més cruel reservat a la gent de la mar. El succés va tenir lloc la matinada del 7 de febrer de l'any 1939, just abans d'acabar –a Menorca– la no menys despietada Guerra Civil del 1936-39. Aquell dia en Luciano s'embarcà com a mariner amb l'embarcació dels germans Toni i Fortunato Lozano, un bot culer de 26 pams que va donar proa cap a l'illa de l'Aire amb la intenció de recuperar l'ormeig que tenien calat al sud d'aquest illot.
L'alba freda d'aquell dematí de febrer es va deixondir amb una imponent mestralada que, de ben segur, impedí als tres pescadors d'abastar, a contravent i amb els precaris mitjans que tenien, la redossa que els podia oferir la raconada de s'Estància, a la vorera de migjorn de l'Aire. El fet innegable és que mai més no se'n va saber res dels tres pescadors de Calasfonts. Anys més tard les barques del bou van extreure restes d'una barca del fons marí que segurament corresponien a la barca naufragada.
Al cap de molts anys, damunt el 1989, Paco Pons Carreras, besnét de Toni Lozano, va escriure la lletra de "Dos germans i un mariner", una cançó dedicada a perpetuar la memòria d'aquell tràgic succés, amb música composta per Tóbal Torrent, que relata la seva sortida d'aquesta cala i l'inesperat temporal que n'impedí el seu retorn. La cançó, interpretada pel grup "Els Illencs", interroga insistentment l'illot sobre si va esser testimoni del pas del bot per la seva vora, sobre el que va succeir i si encara en serva el record.
Diguis illa de l'Aire
diguis quan bufa es vent
si encara te n'en recordes
d'aquell trist accident
–––
I açò és sa trista història
d'un dematí de febrer
quan van sortir amb sa barca
dos germans i un mariner.
L'any 1994, la reminiscència d'aquell succés motivà igualment la col·locació per part de l'Ajuntament i la Lliga Naval d'una placa –avui molt borrosa– a sa Punta de Calasfonts en record d'aquells i de tots els pescadors des Castell desapareguts a la mar en el seu afany per guanyar-s'hi el pa, i que de tant en tant han pagat un alt tribut en vides humanes. D'altra banda Miquel Preto, posà el nom del seu germà desaparegut el 1939, al seu fill petit, nascut el 1940: Luciano Preto Sintes.
–––
adsintes@telefonica.net
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.