Escopit

El llenguatge popular és d'una riquesa, inventiva i originalitat espectacular. Troba solucions, reconverteix paraules cultes només per la similitud fonètica o se n'inventa de noves perquè el parlar del poble és com el flux d'un riu que sempre avança i s'enduu tot al seu pas. Ja vaig referir-me a l'escrit que el gran i polifacètic Deseado Mercadal va publicar en aquest diari el divuit de febrer de mil nou-cents setanta-un amb el títol "Modismos menorquines". Que parli el mestre: "A la vista de un tierno infante, si se desea halagar a un familiar exclamaremos gozosos és s'àvia escupida aunque esta última palabra sea una corrupción de esculpida, con lo que queremos significar que el pequeño es el vivo retrato de su abuela, abuelo, madre o padre". "Esculpit" o "esculpida" es converteix per la trituració natural de la llengua en "escupit" o "escupida" o, per a retornar el verb a la seva forma escrita correcta, "escopit" o "escopida". És curiós constatar-ho, aquesta explicació plena de coherència interrna i de versemblança de la corrupció de la paraula apuntada per Mercadal, no troba ressò en la gran bíblia catalana de la dialectologia. Al diccionari acabat per Moll es pot llegir una definició més plana i literal del mot: "1. ESCOPIT, -IDA adj. Completament igual o molt semblant a un parent (Empordà, Mall., Men.). "Pare i fill són ben escopits": són ben igual (Llofriu). "Aquesta fieta és sa mare escopida" (Ciutadella). Arribaren a ser pitjors que carn de xinxa, i ses atlotas, just sa mare escopida, que mes deixaven per vert, Aguiló Rond. de R. 13. 2. ESCOPIT m. Escopinada (Berga, Vilafr. del P.). ETIM: del part. pass. de escopir."