El mercuri: una amenaça real

Tothom sap que la mar no solsament és una dissolució d'aigua amb gran quantitat de sals diferents sinó que està habitada per incomptables formes de vida diferents: en un primer lloc hi trobem l'omnipresent plàncton, que constituït per infinitat d'organismes microscòpics viu en suspensió en l'aigua, després hi ha l'ingent massa d'algues que tenyeixen de tots colors els fons marins, i per damunt, nedant, hi ha la immensa varietat de peixos, de formes i de grandàries diverses, i també altre mamífers que viuen en el mar.

Què passa quan aboquem mercuri, o altres metalls pesants, com pot ser el plom o el cadmi, també presents en els fangs contaminats, en un sistema viu com és la mar?

Els microorganismes que composen el plàncton absorbeixen aquest mercuri, també ho fan les algues que s'alimenten de les sals presents en l'aigua. Aviat tant el plàncton com les algues tindran una concentració de mercuri superior a la de l'aigua circumdant. Més endavant aquest mercuri passarà als peixos petits, o al marisc, que s'alimenten exclusivament de plàncton i algues, que tindran lògicament concentracions superiors a allò que els ha alimentat. Peixos petits, o marisc, que seran consumits a la vegada per altres més grans que seguiran concentrant la quantitat de mercuri, i així seguirà la cadena, fins acabar amb els peixos que estan al cap de dalt de la cadena tròfica, els grans peixos, com són la tonyina, els peix espasa, els taurons, les balenes, els dofins etc. que pateixen la major concentració de mercuri fins a nivells perillosos, per ells i també pels futurs consumidors humans.

Aquest procés de concentració creixent s'anomena bioacumulació i és per aquest motiu, que una dissolució aparentment innòcua de mercuri en una gran quantitat d'aigua, se converteix en una amenaça real.

Els japonesos, grans consumidors de peix i de grans mamífers marins, com són les balenes i dofins, són els habitants del planeta que presenten la més alta concentració de mercuri dins del seu organisme. En el nostre país, els habitants de les zones pesqueres del litoral tenen una concentració també molt alta i molt més que les zones de l'interior. En Alemanya la concentració seria 10 vegades menys que la del nostre país, dons no consumeixen tant peix com nosaltres

Els grans contaminadors de mercuri de les aigües marines són per un costat les industries que fabriquen clor, malgrat que ja hi ha tecnologies per evitar-ho i també les centrals tèrmiques que cremen carbó; el mercuri, present en els gasos de la combustió, cau més tard en el mar, i també en la terra, arrastrat per la pluja, en aquests cas contaminant les pastures de les què s'alimenta el bestiar, que també, per bioacumulació, presenta una concentració alta de mercuri.

Insisteixo aquestes contaminacions avui en dia són evitables.

I per què es perillós el mercuri dintre del nostre organisme? Entre altres efectes perjudicials el mercuri impedeix la formació de la beina de mielina que recobreix les fibres nervioses del nostre cervell i de la resta del sistema nerviós, provocant diversos desequilibris. I és per aquest motiu que és especialment nociu durant la fase de gestació del fetus i durant l'etapa de creixença dels nens petits que es quan se formen més quantitat d'aquestes fibres nervioses.

Les conseqüències poden ser diverses segons les fibres afectades, però en general provoquen un retràs psicomotor de variada manifestació fins arribar, segons algun estudi, a provocar autisme.

És per això que l'Agència Espanyola de Seguretat Alimentària recomana evitar completament el consum dels grans peixos durant l'embaràs i durant el tres primers anys de vida, i més endavant fins els 12 anys recomanen limitar el seu consum a nomes 50 grams a la setmana. En les grans supermercats d'EEUU adverteixen del perill de consumir grans peixos en aquests grups de risc. Recordem que els termòmetres de mercuri també han estat retirats per llei de circulació pel risc que implicaven.

El mercuri és una amenaça real.