Sala

Compartir. Quina paraula més polida! Si compartíssim amb més assiduïtat no existiria aquesta crisi salvatge. Dins aquest nou món líquid, Facebook la va encertar de ple amb les paraules que va triar a l'hora de desplegar la seva famosa xerxa social. M'agrada. Comparteix. Promou. És la nova filosofia que intenta obrir-se camí. La cultura és compartir valors, provocar emocions. Així de senzill. Joana Pons Moll, amiga virtual de La casa de gel, ho sap molt bé. Fa uns dies, va compartir l'entrada "Ferreries" al Facebook. La va acompanyar d'un text molt ben escrit i força simpàtic: "Al Centre de Dia de Ferreries, el meu lloc de feina, cada matí llegim amb els usuaris del centre, les col·laboracions fetes per en Joan Pons el fill d'en Sebastià de la Sala, al Diari Menorca. Ens encanten, són genials!!!" Em va deixar molt content aquesta compartició virtual. Veníem d'una setmana molt dolenta i la notícia em va semblar un raig de llum il·luminant un món desesperançat. Les persones grans són sàvies. M'agrada escoltar-les. Acumulen una preciosa experiència que saben transmetre transformada en històries. El fet que, durant el temps de lectura, siguin les persones grans les que m'escoltin em provoca una agradable sensació de retorn. Els nostres ancians ens regalen el seu sentit comú, la perspectiva que han guanyat amb els anys, la petita filosofia vital consistent en riure's de les pròpies febleses i de les petites desgràcies personals. De fet, moltes de les meves novel·les, sobretot les situades a Menorca, estan basades en relats de persones grans que he manipulat lleugerament per adequar-les a la coherència interna de l'acció. Per a les persones grans del meu poble jo mai no seré un escriptor. Jo sempre seré el fill d'en Sebastià de la Sala. Als pobles petits tots tenim un malnom -o dos, un per cada branca de la família- i el meu prové de l'època dels meus avis paterns. El pare del meu pare va ser sereno, agent municipal, batlle de bens i fosser durant el transcurs de catorze formacions municipals diferents. Es veu que la paga era molt magra per al nivell de vida de l'època i, per compensar-ho, vivia amb la família a unes estances de l'edifici de l'ajuntament. Per tant, mon pare era conegut per tothom com en Sebastià de la Sala i, per la mateixa coherència, jo som el fill d'en Sebastià de la Sala. La sala de la Vila (Maestrat) o simplement la Sala (Dénia, Vall de Gallinera, Vilajoiosa, Biar, El Pinós, Monnòvar, Mallorca, Menorca) és la casa comunal on es tenen les sessions i els despatxos de l'administració municipal. En molts altres llocs es diu ajuntament o la casa de la Vila. Ja sabeu, estimats lectors, si un dia passau per Ferreries durant les vacances d'estiu o de Nadal i em voleu saludar i no sabeu on visc, no demaneu per en Joan Pons, hi ha molts Joan Pons a Menorca, demaneu pel fill d'en Sebastià de la Sala.