M'he cansat molt, he menjat malament no sé què m'han dit

Ja el tenim aquí. "Què, Joan, com ha anat el viatge? Què t'ha semblat Nova York?", li dic, i ell em contesta: "Que com ha anat? Primer t'explicaré allò que ha anat malament. Mira: M'he cruixit de caminar i caminar. És una ciutat que no s'acaba mai. Vaig intentar guanyar temps fent ús del metro. Hi entr. El tren metropolità es posa en marxa. Una estació, sis carrers; una altre estació, set carrers més… i de sobte el tren es dispara i es posa a fer quilòmetres i quilòmetres sense aturar-se, i em duu fora de l'illa de Manhattan, al districte de Queens. La feina va ser meva per a arribar allà on volia anar, al Central Park, on hi ha el Metropolitan Museum. Vaig entrar al museu més d'una hora més tard del que tenia planejat. D'aquest museu no importa que te'n parli gaire. Tu, com a professor d'Història de l'Art, ja saps de què va. Però no puc deixar de pensar-hi, i com més hi pens, més em meravella. Quan el visites et fa la impressió que ho tenen tot. Sembla mentida. És com posar vuit o deu museus en un mateix edifici. I no només escultures, pintures i mobles, sinó també habitacions pompeianes, sales i patis de palaus o castells, claustres de monestir, etc., etc. comprats i traslladats pedra a pedra des d'Europa. En vaig sortir entusiasmat, i hi vaig tornar l'endemà. És la primera, i supòs que la darrera, vegada que he estat a Nova York, però si m'entra la nostàlgia i la trob a faltar, aquest museu en serà un dels motius principals.

"Una altra cosa que no m'ha agradat gens de Nova York és la manera d'alimentar-se que tenen. En ple carrer, en recipients i coberts de plàstic, menjars freqüentment massa greixosos, venuts a pes i empastifats amb salses industrials (I tan bo que és l'oli d'oliva!). Estic convençut que a Nova York hi deu haver restaurants excel·lents, però el meu pressupost no em permetia arriscar-m'hi gaire i vaig sobreviure a base d'allò que alimenta quotidianament tants novaiorquesos, la majoria crec. T'ho diré ben clar: És una de les dues setmanes que record haver menjat més malament a la meva vida. L'altra va ser, anys enrere, a Amsterdam.

"La tercera de les coses que no van funcionar del meu viatge va ser l'anglès. No vaig entendre res, o quasi res. Jo, que de jove vaig estudiar francès, i l'anglès l'he après tot just una miqueta de vell, em veia amb cor de fer alguna pregunta en la llengua de Jerry Lewis i Woody Allen, però quan em contestaven, la majoria de les vegades em quedava sense saber què m'havien dit. Sort dels hispanos, -més d'un 20 per cent, segons crec, de la població de la ciutat-, que entenen l'espanyol i s'expressen en un llenguatge que s'hi assembla, i que m'anaven traient les castanyes del foc."

El meu amic Joan, tot seguit, va engegar a parlar-me amb entusiasme de tot allò que més li havia agradat de la ciutat: de barris antics i acollidors com Greenwich Village, de la magnífica arquitectura de ferro i vidre del Soho, dels ponts que travessen els rius East i Hudson, de la inacabable quantitat de gratacels de la ciutat (dels 4.500 que n'hi ha -i se'n construeixen contínuament de nous-, va dir-me que els dos que preferia eren el 'Flatiron', de base triangular i forma de planxa antiga, i el 'Chrysler', d'estil 'arts déco').

Abans d'anar-se'n al seu hotel i després de més de tres hores d'agradable conversa, el meu amic Joan va suggerir-me que l'aprofités per a un possible article al 'Menorca'. Li he fet cas, com poden veure.