Un episodi a recordar (i II)

Cents anys després, l'illa gaudeix d'autogovern gràcies a la creació d'un Consell Insular sorgit com a conseqüència de l'adveniment de l'actual sistema democràtic i és que, com ens ha recordat el jurista Quintana Petrus, "(…) més enllà de plantejaments culturals, polítics o ideològics, (…) la lluita per obtenir una major autonomia sempre ha estat basada en la necessitat d'un desenvolupament econòmic més intens."(1). No obstant, la realitat del dia a dia ens ofereix motius per sospitar que no tot és el que sembla, que Menorca no controla del seu destí, que darrera la bella façana de la seu de Malbúger es treballa sense competències en matèries que resulten fonamentals pel present i futur dels seus habitants.

En una època marcada per la necessitat de canvis estructurals, la societat menorquina segueix al marge de la gestió de les principals vies d'accés al seu territori. Així les coses, l'aeroport insular obre les portes seguint els criteris d'AENA, un organisme públic centralitzat a Madrid que, a diferència de la resta dels països de la Unió Europea, refusa la participació privada i d'altres administracions de l'Estat. En paral·lel, el Ministeri de Foment deixa el transport aeri de l'illa sense suport i en mans d'unes companyies privades amb afany de lucre que, atesa l'escassa demanda pròpia d'un territori petit i amb baixa demografia, treballen en règim de mercat lliure ofegant a la població amb unes condicions alienes a tota mesura. Respecte el port natural de Maó, històricament reclamat com a zona franca, la condició insular que argumentava Llansó ha estat un cop més desatesa. En contrast amb el cas d'Eivissa, la unitat geogràfica de Menorca no ha estat impediment per l'aprovació d'una llei nacional que rebaixa la categoria marítima del port i delega la seva gestió en un organisme, l'Autoritat Portuària de Balears, amb seu a Palma de Mallorca.

Una segona barrera al desenvolupament insular prové de la promoció del turisme en un territori econòmicament depenent del sector dels serveis. El producte interior brut de Menorca és una dècima part del que es mou a Mallorca. Avui, el 50% dels ingressos derivats del turisme a l'illa corresponen a dos mesos d'estiu i és la despesa per habitant més baixa de tot l'arxipèlag balear. Des de fa molts anys, els experts insisteixen en la necessitat d'elaborar un model insular propi per fugir de la dependència respecte els touroperadors internacionals. Es tracta, per a tant, de posar al servei de l'economia productiva una oferta basada en els valors que comporten la declaració de Reserva de la Biosfera, identificant l'illa com un destí diferenciat, el que vindria a produir "(…) millors efectes en la generació de renda i protecció del patrimoni col·lectiu"(2). No obstant, com és de públic coneixement, això no resulta possible. Valgui la paradoxa, les competències en matèria de turisme son a mans de la pròpia competència i no han estat traspassades al Consell Insular. Menorca és, avui, un producte amagat sota la denominació genèrica d'Illes Balears.

Per últim, la posada en valor del patrimoni natural i edificat. Sovint, hi ha veus que relacionen el Pla Territorial Insular amb el declinant de l'activitat econòmica de l'illa. Així, una modificació del planejament, per altre part obligada en el temps, ha de conduir inexorablement a la millora immediata del panorama inversor. No hi estic d'acord. El PTI és una eina de planejament per evitar que Menorca pateixi les conseqüències d'una destrucció territorial similar a la practicada a Mallorca i Eivissa (3). El pla insular és, per a tant, un mecanisme per la defensa del paisatge, però no la imprescindible fulla de ruta que condueix a una estratègia d'acció institucional concreta. Un model territorial no és, en definitiva, un programa de govern, ni un instrument per transformar la realitat. En aquestes condicions, el suïcida deteriorament dels Béns d'Interès Cultural (BIC) afectes a l'administració central de l'estat, com és ara el patrimoni històric artístic d'origen militar i sanitari que banya les aigües del port de Maó, pot ser entès com una deslleialtat institucional de greus conseqüències en el futur immediat.

Al meu parer, el que Menorca necessita és una contundent aposta per vèncer les reticències centralistes de Madrid i Mallorca i guanyar el control dels elements que han de ser les claus del seu futur. En acabar, tot recordant a l'historiador Gabriel Cardona, val afegir que, "si el turisme ens va treure de la pobresa, a la pobresa ens pot retornar". En un territori com el nostre, la mobilitat, la promoció turística i la posada en valor del patrimoni natural i dels monuments com a font de riquesa, haurien de formalitzar la base del Pla Estratègic de Desenvolupament Integral que el seny i tantes veus autoritzades reclamen (4). L'obertura de nous mercats, l'augment de la demanda i el nou equilibri de l'economia constitueixen, qui ho nega, els reptes de la nostra generació. Així ho entenia, en el context de cents anys enrere, el diputat Dr. Llansó. Un polític i un episodi que, tal com van les coses, ens convé tenir molt presents (5).

Notes
(1)- Quintana Petrus, Josep Mª: "Regionalisme i cultura catalana a Menorca (1888-1936) Ed: Abadia de Montserrat. 1998. Pàg. 69.
(2)- DM- 30/08/2012. Pàg.15. "Superar la crisi: a la recerca del model turístic de Menorca." per Alfons Méndez Vidal.
(3)- DM- 01/09/2012. Pàg.17. "Menorca -Eivissa com a metàfora" per Guillem López Casasnovas.
(4)- DM- 23/08/2012. Pàgs. 8-9. Andrés Ayala Sánchez, Diputat del PP: "Menorca necesita un plan integral."
(5)- DM- 21/05/2012. "Dintre dels actes de la Festa de la Societat 2012 del Centre Cultural d'Alaior s'ha commemorat el centenari del procés de descentralització administrativa per a l'illa de Menorca, reivindicant la figura del doctor Frederic Llansó i Seguí que, sent diputat per Menorca l'any 1912, va tramitar la proposició de llei de descentralització administrativa per a les Illes Balears, (Menorca i Eivissa)", per Arcadi Gomila.