Trossejada llengua

Dins l'àmbit territorial de la llengua catalana, hi tenim: a) un territori on el català és l'única llengua oficial: el principat d'Andorra; b) territoris on el català és oficial i comparteix oficialitat amb el castellà: les Illes Balears i el País Valencià; c) un territori amb tres llengües oficials, català, castellà i occità: el Principat de Catalunya; i d) tota una sèrie de territoris on no es reconeix cap oficialitat al català, i, en canvi, hi ha una llengua oficial estatal: Catalunya nord, la Franja de Ponent, el Carxe i l'Alguer.

Només el kurd, la llengua pròpia del Kurdistan, que ara em véngui al cap, pateix un procés de fragmentació comparable al que sofreix, si més no des d'un punt de vista legal, la llengua catalana.

De tot el trossejament esmentat, hi ha situacions que, en una democràcia moderna, resulten completament inacceptables. I que han estat denunciades, des de dins i des de fora dels territoris on aquestes situacions es pateixen. Em referesc, en primer lloc, a la situació de les àrees on el català no gaudeix d'oficialitat (i on, per tant, els parlants de la llengua catalana no tenen reconeguts, ni remotament, els seus drets lingüístics). A la Franja de Ponent, dins l'Aragó, l'últim pas -endarrere, com sol fer-los el PP en qüestió de llengua- ha estat eliminar el reconeixement del propi nom. La llengua catalana (que es deia així en la Llei de Llengües d'Aragó) ha passat a ser un fantasmagòric "aragonès oriental". No hi ha millor manera de demostrar la voluntat d'eliminar quelcom que eliminant-ne el propi nom. I això és el que ha fet el govern de l'Aragó.

A Múrcia, ocorre quelcom semblant. Al Carxe, la llengua catalana no és reconeguda i, per tant, els seus parlants no gaudeixen de cap tipus de reconeixement. Tot i que s'organitzen exposicions, s'ensenya la llengua, de manera voluntària, i els habitants de la zona demanen suport -per exemple, a la Generalitat de Catalunya- per organitzar cursos de llengua catalana, per aprendre-la i per poder-la llegir i escriure amb dignitat. La gent, com passa tantes altres vegades, va no només per davant, sinó en direcció contrària, a allò que marquen les institucions.

A Catalunya nord, dins l'Estat francès, s'hauria de canviar la constitució de la República perquè el català hi pogués ser llengua oficial. Però allò que no fa l'estat ho fan els ajuntaments, i diverses corporacions municipals, començant per la de Perpinyà, la de la ciutat més gran d'aquesta part del domini lingüístic català, han proclamat l'oficialitat de la llengua catalana dins el seu àmbit d'actuació.

I allà on el català gaudeix d'oficialitat, el compliment de la Carta Europea és cada vegada més feble. Al País Valencià s'ha deixat de rebre TV3, de manera generalitzada. Això contravé completament la directiva europea de Televisió Sense Fronteres, que especifica molt clarament que mai no es pot tapar la freqüència d'una televisió i que la llibertat d'expressió i d'informació són valors de tipus bàsic i fonamental per a la Unió Europea.

I a les Illes Balears, amb la reforma de la Llei de la Funció Pública, Bauzá i els seus han descafeïnat completament l'oficialitat d'una llengua catalana. Quin tipus d'oficialitat pot permetre no ja que una part de la població, sinó una part dels servidors públics, puguin desconèixer la llengua? Una llengua oficial, per definició, és una llengua que ha de conèixer tothom. O no és aquest, el principi que aplicam a l'altra llengua oficial del nostre país? Idò tractem-les igual les dues!

La pregunta final no pot ser altra: quan tendrem, als territoris de llengua catalana, una llei de rang internacional -com, ara com ara, no pot ser d'altra manera- que empari la plenitud dels drets lingüístics, en igualtat de condicions, per a tots els catalanoparlants, visquem a la part de l'àrea lingüística que visquem?