Foc

Que poca cosa ens sentim davant un incendi forestal! Tal vegada el foc encén un mecanisme atàvic amagat en els plecs més recòndits i antics del nostre cervell, allà on els neuròlegs diuen que hi ha la petjada inconscient de la cadena evolutiva, l'herència que ens lliga amb els nostres ancestres més remots. No hi ha dubte que ells es devien sentir profundament aclaparats per la potència incontrolable i enigmàtica del foc. I nosaltres, malgrat la sofisticació de la vida moderna que ens separa de la natura, i a pesar de saber que en aquest país els incendis a l'estiu són tan vells com la terra, mai no ens hi podrem acostumar.

El capítol dedicat als incendis de boscos del seu llibre 'Les hores' és actualíssim: per la constatació del caràcter inexorable d'aquest fenomen —més enllà de la conveniència de procurar la seva minimització—, per la identificació dels factors de risc —la densitat arbòria, la brutor herbàcia dels boscos, la presència humana— i per la causa fortuïta de la majoria de focs: un llumí mal apagat, la punta d'un cigarret, un petit caliu que hom es descuida d'apagar. Els seus comentaris, plens de sentit comú, són els que sempre he sentit als vells menorquins; sobretot l'observació que la marina hauria d'estar més neta, perquè tenir-la descurada és com convidar el foc. Els pagesos veterans comparen l'estat actual dels boscos amb el de la seva infantesa, quan els carboners, els forners de calç i els llenyataires menaven els pinars i alzinars ben aclarits. Tothom hi està d'acord, però llavors, quan ens demanam per què avui açò no es fa, ens deim que seria massa car. Què valdria pagar la gent necessària perquè la massa forestal de Menorca estigués neta i endreçada?

Tot açò m'ha dut a pensar en la llarga i severa crisi que patim. S'han posat en evidència molts excessos i equivocacions que ens obliguen a reformar les institucions, a replantejar ordenaments, a reorientar les inversions. D'acord, havíem gastat per damunt de les nostres possibilitats, però potser també ens hem equivocat mesurant totes les coses per la seva rendibilitat econòmica —hem confós preu i valor—, decidint la conveniència de les inversions pel retorn ràpid i mercantilitzat dels beneficis esperats. Per aquest camí hem oblidat que hi ha activitats socialment útils, tal vegada imprescindibles, que hauríem de recuperar i fer viables.

Els incendis de boscos, la pèrdua de qualitat en l'atenció sanitària, la massificació d'alumnes dins les aules, la brutor dels carrers d'alguns pobles i la degradació d'instal·lacions i espais públics són distintes cares d'un mateix problema: les retallades no són innòcues, i abans de patir mals majors ens convindria decidir a què volem renunciar i a què s'han de dedicar els majors esforços. Està clar que els governants actuals són incapaços de detectar aquestes necessitats i de prendre les decisions adequades.
Diu vostè que a l'estiu es produeixen els incendis dels boscos, i a la tardor i a l'hivern, si plou, les inundacions: tot està perfectament organitzat amb una perfecció cronomètrica. Idò bé: pens que és ara, quan el foc de la crisi ens abrusa i ens fa mal, que hem de cremar les vellures inservibles i aprofitar la terra abonada per la cendra per renéixer amb força renovada. És ara quan hem de decidir què volem salvar, què té valor i què no en té, a què volem dedicar recursos i esforços, i no esperar que la reactivació econòmica —que un moment o altre arribarà— ens arrossegui com una torrentada cap a noves quimeres de guanys ràpids i fàcils però efímers. Aquesta pel·lícula ja la coneixem, i no acaba bé.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.