No s’ho perdin

La llista seria quasi infinita, i potser arribarà el dia en què algú exigeixi responsabilitats a l'estament cinèfil per la seva impagable contribució en la difusió de tòpics, elevats a la categoria de dogmes en l'inconscient de legions d'estudiants que deambulen per les facultats de Pedagogia amb la (temerària) intenció d'imitar-los. Aquesta sorprenent disparitat entre el que es pensa que succeeix a les aules i el que succeeix de veritat, ha generat enormes malentesos no solament sobre el que és o hauria de ser l'educació, sinó també sobre l'evident exageració que ha suposat interpretar la feina dels mestres com una aventura sobrehumana.

Feliçment no és el cas de la pel·lícula francòfona "Professor Lazhar" (Monsieur Lashar, 2011), del cineasta Phillipe Falardeau, nominada als Oscar de Hollywood a la millor pel·lícula de parla no anglesa de 2012. Impossible trobar en la recent filmografia europea —menys encara de l'altra banda de l'Atlàntic— una cinta amb un tractament més honest i sincer sobre el que passa a les aules com aquesta obra mestra, si exceptuem tal volta "La Clase" (2008), del francès Lauren Cantent, o bé "Hoy empieza todo" (1999) del també director francès Bertrand Tavernier, o fins i tot la petita joia que és "Ser y Tener" (2004), del seu compatriota Nicolas Philibert. No estaria de més preguntar-nos perquè el cinema francès és l'únic que expressa millor el món de l'escola: potser perquè beu de la "nouvelle vague" de Claude Chabrol o François Truffaut, i no pretén empassar-nos la vida amb edulcorants ni pasteuritzants.

No hi ha didactisme fàcil ni maquillatge de pega en el seu enfocament, en la construcció bellíssima del guió ni en el tractament formal de "Professor Lazhar", com tampoc no hi ha cap mena de concessió a la sensibleria bleda sobre apriorismes fàcils en la línia del docent mongil, sacrificat i valedor sacrificat de causes justes. Es tracta d'una història sòbria i lírica a parts iguales, quasi de tall documental, pràcticament sense banda sonora ni trucs que facin més amable el preciosisme tràgic que s'està contemplant. Per no haver-hi, ni tant sols hi ha posat o afectació impostada en la interpretació dels seus actors, d'un realisme naturalista molt infreqüent quan els intèrprets són infants: la majoria són alumnes a la vida real, seleccionats entre escolars de primària de la regió francòfona del Canadà.

Res no hi ha al film que s'assembli ni de lluny als esquemes americans del tipus trama, embolic i happy-end amb posta de sol i violins entendridors. "Professor Lazhar" és la grisor de la rutina; és la indefensa tendresa dels gestos que es reprimeixen per lleis tan implacables com absurdes; és l'esgarrifosa escena inicial del suïcidi de la tutora de la classe; és la relació entre el nou mestre substitut i la seva colla d'alumnes traumatitzats, perduts en un garbuix de sentiments que no comprenen. Tot això (i molt més) contat sense un bri de bàlsam tranquil·litzant, ni moralina ni orfidal pedagògic. Les coses són com són, però ens equivocaríem si penséssim que es tracta de la representació —una més!— del victimisme (molt comú entre els professors) o la compassió malentesa, o d'una moderna epopeia heroica del mestre redemptor. Ben al contrari: es tracta de l'expressió eixuta, tendra i nua d'una realitat quotidiana, molt més prosaica, que es fa amb el cor, que no es paga amb nòmines, no s'aprèn a les facultats ni tampoc no té horaris. Si simplement volen entretenir-se i prou, no cal que hi vagin; ara bé: si pretenen entendre sense filtres l'educació actual, si us plau, corrin i vagin al cinema. No s'ho perdin!