Espanya-kosova: ridícul històric

El nou estat balcànic camina cap a la Unió Europea, amb pas lent però ferm, i el passat mes de setembre en vàrem tenir una bona mostra. Es varen reunir a Brussel·les la presidenta de Kosova, la senyora Atifete Jahjaga, el president del Consell Europeu, Herman van Rompuy, i l'Alta Representant d'Afers Estrangers de la Unió Europea, Catherine Ashton. En les converses mantingudes entre kosovars i europeus es va tractar la qüestió de l'inici del procés d'accés de Kosova a la Unió Europea. La presidenta kosovar ho va justificar en uns termes ben clars: "Kosova és Europa i, per tant, vol arribar a formar part de la Unió Europea com a membre de ple dret. Treballarem perquè això sigui possible".

Vista la bona sintonia de les màximes autoritats europees amb la presidenta kosovar, i vistes les bones relacions que països com Alemanya, França o la Gran Bretanya tenen amb la república balcànica, l'aleshores president del Parlament Europeu, Jerzy Buzek, va renyar els cinc estats de la Unió Europea que encara no han reconegut la independència de Kosova. El club dels antiindependentistes està format per la brillant esquadra integrada per Xipre, Grècia, Romania, Eslovàquia i Espanya. Buzek, en el seu al·legat, aprofitant les negociacions celebrades a Brussel·les el setembre passat, comminava aquests cinc estats membres de la Unió Europea a reconèixer immediatament la independència de Kosova. Ni que sigui tenint en compte que, d'aquí a no res, ens trobarem que aquest país forma part de la Unió Europea com a membre de ple dret. I seria molt estrany que en formàs part un país que no hagués estat prèviament reconegut per tothom. (Pensem, tot sigui dit entre parèntesis, que probablement, si depengués del brillant club dels cinc, la meitat dels membres actuals de la UE no ho podrien ser, perquè no se'ls hauria reconegut la independència nacional. Estic pensant en Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovàquia, Malta, i, anant més endarrera, Finlàndia, Romania, Bulgària, Txèquia o Polònia, tots ells països que s'han independitzat durant l'últim segle).

Un sistema de valors polítics tan dubtós que posa la unitat dels estats per sobre de la democràcia va portar la diplomàcia espanyola a fer una patinada monumental, quan s'afirmà que no reconeixerien la independència d'Escòcia, quan en el referèndum de 2014 la població escocesa voti que sí. El Ministre d'Afers Exteriors, García-Margallo, va haver de fer marxa endarrere i de defensar, a Londres, que Escòcia té tot el dret a la independència. No es va poder estar d'afegir-hi, emperò, amb un raonament que devia posar els cabells drets a tothom, que Catalunya o el País Basc no tenen aquest mateix dret.

Aquest tipus de relliscades i d'actuacions en política internacional constitueixen indicador ben clars que el que escriu Ferran Sáez Mateu, al diari electrònic El singular digital, deu ser veritat. Diu Sáez Mateu que la secessió de Catalunya ha arribat a un punt que no només és possible, sinó que ja és inevitable.

El brillant historiador i monjo de Montserrat, Hilari Raguer, autor d'una excel·lent biografia sobre el general Batet, recentment publicada per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, que tan encertadament dirigeix un altre monjo i historiador de primera fila –Josep Massot i Muntaner-, ho expressa d'una forma encara més optimista. "Tinc 83 anys i espero veure Catalunya independent", ha assegurat el benedictí.

Particularment, tal i com va Espanya, també començ a veure-ho no ja com a probable, sinó com a pràcticament inevitable. El temps ens ho dirà. I, mentrestant, a Mallorca, s'entretenen amb la toponímia acastellanada, i Bauzá prepara el futur degradant la llengua catalana. Qui ho entengui que ho expliqui.