Josep Maria de Sagarra

Tot i que el cinquantenari de la mort de Josep M. de Sagarra va ser el passat mes de setembre, l'homenatge institucional a la seva figura s'haurà fet just un dia abans de la publicació d'aquest article, al Palau de la Música Catalana. I és que Sagarra ha estat sovint deixat en un incomprensible segon terme a pesar de ser un dels grans escriptors del segle XX, amb una obra de grans dimensions que abasta tots els gèneres literaris, inclosa una important tasca de traducció (quasi tot el teatre de Shakespeare i una versió esplèndida de la Divina Comèdia amb tercets ben escandits i rimats i profusament anotada). Cas a part en els corrents pels quals navegava la literatura del seu temps –l'experiència d'alta cultura del Noucentisme –, Sagarra sembla sorgir d'un Modernisme evolucionat i es decanta cap a una llengua i unes formes més populars que acosten la seva obra al gran públic, especialment en el cas de la seva dramatúrgia. Ara bé, aquesta mateixa voluntat d'una llengua viva i popular va acompanyada d'un gran rigor formal i d'un domini prodigiós de tots els recursos del llenguatge, d'una adjectivació vigorosa, una capacitat enlluernadora per a la creació d'imatges i un coneixement profund de la llengua catalana.

La meva experiència amb Sagarra em ve de ben al·lot. A la biblioteca, forçosament humil, que hi havia a ca nostra, mon pare hi tenia alguns volums que em van introduir, en una època en què la nostra llengua era prohibida i bandejada de l'escola per la dictadura, en lectures primerenques dels nostres poetes i en el coneixement de la riquesa i la vitalitat de la poesia catalana. L'antologia De Maragall als nostres dies de Joan Triadú i Cançons de rem i de vela, seguides per les cançons d'abril i de novembre de Sagarra van ser lectures habituals en un al·lot que, ben prest, era captat per la màgia del llenguatge poètic. Així, els versos de Sagarra, juntament amb els de Maragall o Ruiz i Pablo, van ser una de les primeres lectures en català molt abans que comencés a cercar, àvidament, la veu d'altres poetes.

Com he dit més amunt, Sagarra no sempre ha estat tractat de manera justa. Ja l'any 1963, Castellet i Molas en la seva Poesia catalana del s. XX li dedicaven aquestes paraules: "Carner i Guerau de Liost tendeixen a la narració; Sagarra al lirisme rabiosament subjectiu. I és que, per als dos primers, el poema és, arbitràriament, un fet objectiu i vàlid per a ell mateix, mentre que per a Sagarra, desentès del moviment pratià (de Prat de la Riba) de cultura, és una emanació impúdica dels seus humors personals d'aristòcrata desmenjat". Més equànime és Joan Fuster a la seva Literatura catalana contemporània (1971) qui, tot i no valorar gaire la poesia sagarriana, afirma: "La riquesa lingüística de Sagarra és infinitament superior a la de qualsevol noucentista, Carner inclòs: ens trobem davant un aparat lexicogràfic d'inexhauribles recursos, en el qual cada paraula val pel seu color i pel seu so gairebé tant com per la seva funció semàntica... Els noucentistes, en general, queden també molt per sota de l'enorme repertori de possibilitats que Sagarra domina". Enfora de l'actitud de certs cercles intel·lectuals, David Castillo escrivia el passat setembre al diari El Punt/Avui: "Per als que ens hem cregut la literatura catalana, Josep Maria de Sagarra és un bastió, una catedral construïda en un moment de creativitat màxima per a la nostra cultura... Sagarra va ser un astre que encara ens il·lumina"
L'excel·lència de la prosa de Sagarra es posa de manifest especialment en les seves Memòries i a la novel·la Vida Privada. Tot parlant d'aquesta darrera obra Joan Solà remarcava: "en els grans escriptors la traça literària i el domini de la llengua van generalment units. Sagarra n'és un cas clar, i la insuperable cançó Vinyes verdes vora el mar n'és un exemple irrebatible... Aquesta obra de Sagarra (Vida privada) és una de les dues o tres peces literàries més potents i enlluernadores de la nostra literatura del segle XX" (Plantem cara. La Magrana, 2009). Per a qui hi estigui interessat puc dir que, de Vida privada, n'hi ha dues edicions que es troben fàcilment. La de l'editorial Proa (2007) i la que ha esdevingut edició de referència de Narcís Garolera (València, 1997) dins les Obres Completes de l'autor que publica l'editorial 3i4.