Transport, drets i interès públic

Tanmateix, contrastant una mica, llegim que, més enllà dels Pirineus i en plena crisi, les coses no són tan galdoses. Sunday Telegraph explica el refús al TGV Londres – Manchester - Birmingham per mor de diferents sobrecosts inasumibles. A Portugal, l'enllaç Lisboa - Madrid ha clapit víctima del pla d'austeritat desplegat pel nou primer ministre Pedro Passos Coelho. A la Xina, després d'haver inaugurat el TGV Pequín- Xangai, la velocitat ha estat reduïda i les tarifes revisades a la baixa, el ministre encarregat dels projectes ferroviaris ha estat cessat de les seues funcions acusat de favoritisme i les autoritats s'han inquietat per l'endeutament rècord (fins a 200.000 milions d'euros) acumulat per aquest programa, que ja ha fet 8.300 quilometres de vies. I a nord-amèrica els Estats Units opten per ajornar o anul·lar els seus programes de gran velocitat ferroviària. Les dificultats pressupostàries qüestionen el futur dels TGV també a França, que acaba de commemorar el 30è aniversari de la primera línia entre París i Lió. Al cap i a la fi, una visió radicalment diferent a la que ens pintava el telediario.

Amb la boca petita, han notificat que Renfe ha hagut de tallar en sec el servei directe de la línia entre Toledo i Albacete, amb parada a Conca, perquè tenia una ocupació mitjana de només nou passatgers, amb tres viatges d'anada i tornada al dia. Amb el bitllet més barat al preu de 70 euros i un servei que costa 18.000 euros al dia, resultava òbviament una ruïna. Però aquest no és un cas únic. A Osca, on passava el mateix, en canvi, es va optar per mantenir la línia; deu ser que el secretari d'estat del ram, Víctor Morlán, és diputat per aquella província? I Magdalena Álvarez, quan fou ministra d'Obres Públiques i Infrastructures, va fer arribar el TAV a Màlaga (Maleni era diputada per aquesta província andalusa). En els governs del PP, els deliris de grandesa d'Aznar el feien somiar en una Espanya radial amb quilòmetre zero a la Puerta del Sol. Comprovem, doncs, que, en matèria de nacionalisme, entre el PP i el PSOE "tanto monta, monta tanto"...

Permetin-me ara que els conti l'experiència d'un illenc que veu com periòdicament el govern central autoritza noves pujades en els preus dels bitllets aeris. D'una illa, no se'n surt si no és per mar o per aire. Per mar, òbviament, hom triga més i no és pràctic car el temps escanya. Sortir de l'illa (i tornar-hi, naturalment!) és, doncs, no sols un dret, sinó moltes vegades una necessitat: per estudis, per negocis, per malalties, per qualsevol urgència... Així, a les Illes Canàries el govern amb seu a Madrid considera el transport aeri com un servei d'interès públic i els preus són conseqüentment molt més assequibles, si més no per als residents. A les Illes Balears, no és així. A Menorca duem anys reclamant que el transport aeri sigui contemplat per l'administració espanyola així mateix. Malgrat plataformes ciutadanes reivindicatives, recollides de signatures, peticions als ministres de la cosa, etc. fins ara no s'ha aconseguit més que petits descomptes per als residents, que, no cal dir-ho, han estat neutralizats ràpidament amb corresponents pujades de preu per part de les companyies. L'acció política dels representants senador, diputats, govern balear, consell insular i ajuntaments deu haver estat molt pusil·lànime, atesos els resultats pobríssims recollits.

No cal haver obtingut el doctorat en Gaia Ciència per entendre que l'avió és una autèntica primera necessitat per als insulars, sempre que no es resignin a perdre el tren de la modernitat ni a ser desposseïts d'uns mínims drets democràtics. Si cap funció ha de tenir un Estat social, és la d'assegurar equitat i justícia distributiva en la defensa de l'interès públic. En aquest sentit, el ciutadà de Guadalajara, de Màlaga o d'Albacete té tot el dret de estar ben comunicat amb Madrid i amb el món sencer. I l'Estat espanyol, amb l'acció de govern, ha de vetllar per fer efectiu aquest dret. Ara bé, potser la forma més eficient, tot i atenent el cost d'oportunitat, no sigui mitjançant l' "AVE". A més a més, els drets s'han de garantir a tots per igual. Als ciutadans de Canàries igual que als de Balears o als de Ceuta i Melilla. Però açò precisament és el que ens neguen. Fins quan?

Mentre aquí polítics, empresaris, treballadors i poble en general no sapiguem traduir en accions eficaces els greuges a què ens sotmeten, serem súbdits i no ciutadans i ens mereixerem que ens maltractin. Tot sia dit, salvant la dignitat dels qui duen anys, dècades, mobilitzats, com hem dit, en plataformes ciutadanes reivindicatives. Aprendrem mai que els drets no són res si no estam disposats a exercir-los?