Un denari i la sal

Per què aquest títol? Perquè tant en la Bíblia com en la nostra vida de cada dia necessitam de tot: pa, diners, treball, sentit, roses... Un denari simbolitza el que en general serveix pel sosteniment diari, com també un salari just i el desig d'un treball per a tothom. I la sal, d'on deriva el mot salari i el salari mínim: quantitat de diner mínima generalment estipulada per la llei que s'ha de pagar a tot treballador, i significa també allò que dóna sentit i gust a l'existència, vol dir també agudesa, gràcia, gentilesa a les paraules, al gest, al capteniment d'una persona; i una altra de les qualitats de la sal és que preserva de la corrupció. La persona ha de cobrir unes necessitats bàsiques: aliment, vestit... junt amb unes altres també importants que han d'alimentar el sentit de la seva vida: amistat, obertura al Transcendent...

L'esperança batega en la recerca d'un treball humanitzador i uns diners solidaris. El treball a la Bíblia apareix com un do de Déu al servei del bé comú; i els diners són mitjans per la solidaritat i per crear unes estructures socials que facin possible una societat fonamentada en valors.

Des de l'òptica evangèlica el món del treball necessita conversió a Déu i els germans. S'ha de treballar per viure i no viure per consumir; i donar al diner un "altre valor" per produir la justícia, la pau, la germanor... i sense malmetre l'ecologia. Els profetes bíblics sense pèls a llengua denuncien els abusos socials: veuen horroritzats com es venen els innocents a canvi de diner, trepitgen els desvalguts i destrossen la vida dels humils... La visió profètica de la justícia descentra de la individualitat insolidària i senyala un nou horitzó: el nosaltres.

En la recerca bíblica sobre el diners hi ha una mirada contemplativa sobre la realitat a la llum de la fe cristiana. I és aquest toc de l'Esperit del Ressuscitat que permet intuir que la vida és més del que es veu aparentment i que el treball humà esdevé un camí de santedat i el diner una eina per construir una societat més fraternal. Com ho suggereix la proposta d'una campanya de Caritas: Dóna-li un altre valor al teu diner. Crec que la sensibilitat d'aquesta campanya casa amb la visió bíblica del treball humà i l'ús solidari dels diners en l'àrdua tasca de construir una societat en valors.

En la recerca hi ha llavors d'esperança que vaig recollint en la pregària i em fa veure que a tot arreu hi ha llavors del regne: el testimoni d'altres persones que lliuren la seva vida per millorar la vida dels altres... hi ha esperança quan es comparteix, quan la paraula de Déu descol·loca els nostres esquemes egoistes, quan col·laboram en la construcció de la pau, quan som llavors de transformació social, quan hi ha equilibri entre temps de treball i temps de lleure, quan dediquem temps a la formació, a la consolidació dels béns espirituals, morals, culturals i físics de la persona...

Som llavors d'esperança quan aportam el nostre granet d'arena, com fa la dóna del perfum de l'Evangeli (Mc 14,8). Avui també hi ha moltes persones que gairebé no són notícia en els mitjans de comunicació, però sense fer renou els impulsa un desig espiritual de transcendir-se, de sortir d'elles mateixes i fer el que poden per aixecar als desvalguts que tenen al seu voltant. I per açò treballen amb creativitat, posant un poc d'amor al seu entorn. Silenciosament s'inverteixen en accions que produeixen un augment de dignitat, de germanor, de joia, d'humanització... perquè somien un món millor per a tothom. No estalvien esforços per generar relacions basades en l'amor i la generositat. Treballen pels altres i es treballen a si mateixes per construir dia a dia el Regne de Déu donant el que tenen. Persones amb nom i llinatge que senzillament fan el que poden per dignificar la vida de l'altre, són com la dona de l'Evangeli que "fa el que pot": acompanya el seu amic Jesús en l'hora més fosca de la seva vida, l'obsequia amb un perfum valuós, l'acompanya, l'alleugera amb un raig de generositat fora mida, vessa perfum sobre aquell cos cansat d'anar per la vora dels camins, l'ungeix per la vida. Una acció aparentment banal, però aquest perfum és la gratuïtat, l'entrega que dóna més vida.

Els bons teòlegs solen dir que "la fe feta poesia salva" perquè és de l'única manera que arriba al cor. I acabo evocant un gest poètic i que humanitza l'altre.
Conten que Rainer M. Rilke quan vivia a París, cada dia en anar a la universitat, es trobava amb una dona asseguda, immòbil com una estàtua, amb la mirada fixa al terra i la mà estesa demanant almoina. La seva companya solia donar-li algunes monedes, però Rilke mai li donava res. Un dia la seva companya li va demanar:

—Per què no li dones mai cap moneda?

I el poeta va respondre:

—Li hauríem de regalar quelcom al seu cor, no només a les seves mans.

L'endemà Rilke va arribar amb una rosa preciosa i la va posar sobre les mans de la dona. Ell anava a continuar el seu camí, però la dona va mirar el poeta, es va aixecar, va agafar-li la mà i la va besar. Llavors la dona se'n va anar estrenyent la rosa contra el seu pit. I durant una setmana ningú no la va veure. Al cap de vuit dies tornava a ésser al lloc de sempre, silenciosa i immòbil:

—¿De què haurà viscut aquests dies si no ha rebut res?, va demanar la jove.

—De la rosa. Va respondre el poeta.