L'adéu de Joan Busquets

Josep Portella20/05/10 0:00

Joan Busquets ha mort. Jo ignorava que estava malament. Va ser un correu electrònic que arribà ahir, un correu del seu amic Òscar Rodríguez. Un correu inesperat per a començar la setmana. Quin dolor, de sobte! No record quan els vaig conèixer, a n'Òscar i en Joan. Sé que va ser durant unes festes de Sant Joan, possiblement de 1974. Tampoc no record com ens vam conèixer, llavors era més fàcil. Si no vaig errat, ells van venir durant uns anys, puntualment. En una ocasió, quan col·laborava en l'emissora de Ràdio Popular, vaig convèncer Damià Coll, que n'era el director, per fer un musical especial el dissabte de Sant Joan. Amb ells dos vam fer un programa de ràdio psicodèlic mentre els cavalls botaven a la plaça des Born.

Llavors era més bo de fer. Després ens vam veure alguna vegada a Barcelona i junts vam beure cervesa al bar Plata. Aquells dies ells estudiaven per ser mestres d'escola, per açò em va sorprendre molt quan em van dir que s'havien fet pallassos professionals. En el meu cap no hi cabia, aquesta possibilitat. Després, amb els anys, ho vaig entendre. Es van fer pallassos i van fundar la Companyia ínfima La Puça. Això devia ser cap el 1980. Pica puça van ser una de les agrupacions de pallassos més importants de Catalunya durant molts d'anys. Es van fer populars a través d'un programa de televisió que es passava pel circuit català de TVE (que arribava també a Menorca), i estic segur que molts de vostès ara els recordaran.

Durant els anys vuitanta van venir algun cop amb el seu espectacle al Teatre Principal. Cap al 2002 van estar amb nosaltres a Menorca per oferir-nos un curs de pallassos que va tenir molt d'èxit. En aquella ocasió, Joan ja pensava que havien arribat al final de la llarga trajectòria. El 2004 van deixar els escenaris i es van dedicar a la producció i a la creació d'esdeveniments culturals relacionats amb el circ. Avui, quan la notícia m'ha fiblat, he sentit una gran pena. A lo millor, així és la vida, encara que haguéssim viscut cent anys no ens hauríem vist mai més, però saber que és segur que no ens veurem mai més, fa que el dia sigui més mal de passar. En Joan tenia 54 anys, que són els que tenc jo, i formava part del meu món dels setanta.