Ens convé pensar més!

Vull viure l'oportunitat d'omplir el lloc que em concedeix avui el Diari Menorca per dir que no m'agrada veure debatre el futur social que anam creant des de posicions de "poder" on no hi tenen cabuda, i en un lloc preferencial, aquells que viuen la misèria i/o l'emigració obligada. Un debat així no toca de peus a terra. La misèria no s'aclareix entorn d'una taula on s'hi asseuen els ben menjats i ben vestits sense veure, cara a cara, i sense acollir personalment gests, expressions, mirades que sorgeixen espontàniament dels pobres, sense fer cap tipus de teatre o d'aprenentatge diplomàtic. Segur que si en aquests moments fos i fóssim uns més entre els habitants d'Haití, la meva i la vostra solidaritat amb ells seria superior a la que és.

Tot i que només sigui per viatjar, visitar països pobres ens donaria més humanitat i cultura que fer una ruta turística pels països rics. A mi, potser també a vosaltres, em convé saber i sentir el que no sé ni sent personalment si de ver vull solidaritzar-me amb qui res no té i canviar no poques situacions actuals que em són com una espècie de corc mal d'admetre. Corc que, amb tota raó, em culpabilitza.

M'adheresc al que manifestava Vicente Macián parlant de "La lección de Haití" l'altre dia al Diari: "La comunidad internacional calificó a la nación haitiana como una de las más pobres, pero no se preocupó seriamente de ayudar a que se solucionara la situación. La comunidad internacional reconoció que no existía propiamente una organización de estado, no condenó firmemente la corrupción de las clases dominantes...". Cert, la gran majoria d'edificis, construïts amb material fràgil i de baix cost, no s'han pogut aguantar front els dos terratrèmols d'aquests darrers dies. Per què precisament els països pobres són els més indefensos front catàstrofes naturals? Allà on alguns han dit: on és Déu? jo em deman també: què hem fet els humans? Per què ens concedim a nosaltres més drets que a uns altres?

M'agradaria viure la sort de poder omplir espais en blanc del Diari afirmant que molts hem decidit tirar al fems i per sempre, actituds egoistes, idees i opcions materialistes, exigències de drets sols per a uns... M'agradaria poder dir que la majoria hem acollit, amb ganes i amb seriositat, la responsabilitat de portar a terme els nostres deures davant misèries i injustícies que ens són properes i llunyanes geogràficament, però que sempre, tant unes com les altres, ens pertanyen perquè tots som responsables de tot i de tots en un món globalitzat.

M'agradaria firmar articles de pensament sols per dir que la utopia humana es va fent realitat gràcies a la consciència i bona voluntat de no pocs. Voldria escriure que: els afamats mengen, els assedegats beuen, els malalts són atesos degudament, els discapacitats frueixen d'una atenció realment especial, els empresonats són tractats com a persones... Quina sort si un dia podem dir que els delinqüents, els qui dormen al carrer, els qui viuen sense valors altruistes s'han convertit de ver en consciència viva d'aquesta societat nostra que tant li costa prendre's seriosament l'art d'educar i, tan poc, el crear lleis i prohibir o, fins i tot, convertir en dret per alguns el que arriba a ser sentència de mort per a uns altres...

Sí, m'agradaria veure com entre tots anem escrivint pàgines recordant com la democràcia crea ciutadans virtuosos, és a dir, sensibles al bé comú, allunyats de la corrupció, amants de fer les coses bé. M'agradaria dir que va desapareixent d'entre nosaltres la cultura individualista que fa desaparèixer l'amor i l'atenció a l'altre.

Vull dir que crec que ens és urgent ser més solidaris i vetllar pels drets que suprimim en nom d'uns drets que falsament ens cream. M'adheresc a Pilar Benejam -ho va dir l'altre dia a una conferència a l'Ajuntament de Ciutadella- en dir que ens manca pensar més, molt més. I és que no som nosaltres només els qui tenim dret a habitar el planeta Terra dignament, els pobres d'avui també tenen aquest dret que el nostre individualisme no els hi reconeix. No hi ha dret que en el món uns ens facem ciutadans de primera i a d'altres, així som, no els concedim ni tan sols el dret de ser ciutadans. Ens convé pensar un poc més, bastant més.