Darrer Dimarts

Josep Portella Coll
Dimarts, 17 h. A aquestes hores, milers de quilos de sobrassada i botifarró són engolits amb emoció pels ciutadellencs i les ciutadellenques en un àpat comunitari amb el que viuen el darrer dia de Carnaval. Hi pens mentre escric un article sense direcció. A Alaior, milers i milers d'hores de son són recuperades per aquells que ahir van viure la festa multitudinària fins a la sortida del sol. Els nostres carnavals d'avui han consolidat un recorregut insular: el dijous a les escoles; el divendres a Ciutadella; el capvespre del dissabte la rua maonesa, la nit del dissabte el ball a la plaça de Ferreries; el dilluns, la gran festa alaiorenca; el dimarts, en haver dinat la sortida comunitària a Ciutadella, i, a la nit, l'enterrament de Cames Tortes a Maó. Segurament hi deix, per desconeixement, altres moments d'aquestes festes igualment celebrats als altres pobles. No és un itinerari inamovible, en els darrers anys hem vist com es transformaven els nostres carnavals a mesura que sorgien nous actors. No obstant això, sembla que hi ha components que es resisteixen i mantenen el seu lloc central en la celebració. La sortida del darrer dimarts a Ciutadella n'és un. Ja sé que també se surt a menjar al camp a altres pobles, però segurament enlloc amb la força i amplitud que té a la ciutat de ponent. Ja fa molts d'anys que no hi vaig, molts. Tants que no record quina va ser la darrera vegada. Possiblement va ser quan vaig començar a fer feina a Maó, fa vint anys. Per tant, el record que tenc és ja vell: la sortida amb la colla d'amics, suvora la mar; el foc en una redossa; el vi i les cançons, el riure fàcil i l'alegria plena. Després tornàvem a poble, ens arranjàvem o ens disfressàvem per darrera vegada, i cap al Casino des Born. Allà, al soterrani on hi havia el saló Bambú (avui sala de conferències), vetllaven el mort. Quan hi pens comprenc ara l'absurd d'aquella comèdia, amb una pobre víctima consentida, que se sentia protagonista unes hores de l'excés de festa i alcohol. Després, a la sala gran del teatre, es llegia el testament. Algun any vaig participar en la redacció d'aquelles gloses. Ara tenc dins el cap que ens trobàvem sis o set persones a l'entorn d'una taula del casino i, entre glops, composàvem una enfilada de poesies molt a última hora. Eren els anys d'en Jeroni Marquès. Aquest últim capítol del carnaval ciutadellenc fa molts anys que ha desaparegut. Per contra, la mateixa cerimònia ha pres en altres places.