Xec, amic, encara no podem entendre ni acceptar aquest adeu teu, injust i inesperat, un adeu que ningú de noltros estava preparat per assumir. Ens has deixat sense avís, sense una darrera mirada o una darrera rialla, i aquest buit que deixes darrere, aquest forat sense fons, pesa com una llosa en el cor dels teus amics de cada dia.
Pensam en les teves filles, en el dolor que deuen sentir. I també com quedarem noltros, els teus amics més propers, els que cada dia compartíem un trosset de vida amb tu, en aquelles hores lliures que sempre feies més clares i càlides. Tu, amb aquella manera teva d’alleugerir la càrrega de qualsevol preocupació amb una broma, amb una paraula encertada o, simplement, amb el teu somriure inconfusible.
Ara miram enrere, a cada record que ens has deixat: aquelles sinceres rialles que tots compartíem, els moments entranyables de Sant Joan, els viatges on semblava que el temps es congelava en un estat de felicitat absoluta. Tants moments viscuts que ara, sense tu, se’ns giren i es claven dins com una punxa. Com pesa, amic, recordar la felicitat que era tan plena amb tu i que ara es torna tan trista i tan freda.
Diuen que no hi ha paraules per a la mort, que tot el que es digui sona buit i sense sentit. Però com no tenir-ne, de paraules! Tenim milers de coses per dir, i de crits també, perquè la ràbia ens menja per dins quan pensam en aquesta injustícia, en aquesta absurda partida que ens deixa sense resposta.
Però avui, aquí, Xec, malgrat el dolor i l’enyor, els teus amics de Reno et diem un «fins sempre». Un «fins sempre» que no és un adeu final, perquè sabem que et quedaràs aquí, entre noltros, en cada record i en cada instant en què et vam tenir a prop. No et diré adeu, Xec, perquè, mentre hi hagi vida, el teu somriure quedarà per sempre encès dins el nostre cor, com una flama que mai no s’apagarà.
