Emotiu funeral el d’en Miquel Pons Victori, del que en soc gendre, que argumenta el concepte de comunitat. Mostres de condol arreu per qui va ser batlle de Sant Lluís, que s’afegeixen a l’alegria de viure i a la gratitud del do rebut.
I ens enteníem. Sí, sembla difícil però ens enteníem. Cadascú en la seva concepció d’organització social i econòmica manteníem posicions distals, antagòniques. No és d’estranyar. Jo soc fruit d’una societat industrial de la conurbació de Barcelona. Allà on tothom és anònim i el moviment és de masses que amaguen les debilitats individuals, personals. On la gent no es saluda pel carrer perquè no es coneix i on triomfa una empresa sueca que ven mobles perquè la vida es fa de portes endins.
En Miquel s’emmirallava del progrés d’aquesta meva manera de viure. Admirava els grans hospitals, els trens, les autopistes, els túnels, els grans edificis… Els avenços tecnològics el fascinaven.
I tenia un altre peu al camp. Estimava la terra i n’era conscient de la seva dependència. Totes les persones que sembren saben que primer s’ha de preparar el terra. I que després s’ha de mantenir el sembrat sense badar. Lliçons que en Miquel havia après de ben petit.
I mirava el cel.
I així, quan en Jesús es referia a en Miquel en el seu funeral em va aparèixer la paraula que anomena un dels conceptes que crec que el defineix: conciliació.
No és baladí. La conciliació requereix de molts aspectes preliminars: acceptar el contrari, el debat, la discussió… També generar l’ambient propici de serenor, raciocini i reflexió. Saber escoltar i dir.
Quant patiment ens llevaríem. Quantes guerres no hi hauria, quanta vida existiria.
