Els meus primers records d'infància estan lligats als cavalls. He tingut la gran sort de néixer a una família en què estimem aquests animals. Però els cavalls de la nostra família no es poden entendre sense l'hipodròm on he passat tantes hores al pati de quadres jugant, fent net quadres, garnant, ajudant als meus pares i l'avi Nito junt amb els meus dos germans a entrenar, dutxar, engrassar els guardiments... Duim es trot a la sang i me sent molt orgullosa.
He tingut la gran sort de conèixer aquest món tan polit, sacrificat des de que tenc ús de la raó. El primer sustu de petita el vaig patir a l'hipòdrom mentre fèien una petita cirugía a un cavall, en puc contar moltíssimes més per endemeses que he fet, per una passió que he viscut des de ben petita perquè he mamat el trot.
Què vos puc contar de la Diada? Quan s'atracava es dia, ja respiràvem els nervis a casa i a l'hipòdrom, on el posàvem ben polit, enblanquinant les quadres, pista, escalinates, es llevaven les herbes. Tot havia d'estar preciós per aquest dia! Sentia unes emocions difícils d'explicar on tenien gran protagonisme els mallorquins que venien a córrer amb molts cavalls nous, molts d'ells per vendre i que miràvem amb molta atenció per si es papà o l'avi en compraven cap.
Carreres matí i capvespre, carreres especials de les dames que duen tants d'anys en marxa, carreres de galop, de trot muntat, espectacles de doma menorquina, volteo, i fins i tot he vist carreres d'ases! Era una festa, la festa de la gent de l'hipòdrom que ens estimam aquest esport. Un dia de germanor, on ens coneixíem persones de les diferents illes, també hi ha piques, perquè a tots ens agrada guanyar a les carreres especials, però era un dia tan especial, que en acabar-lo, cruixits ja esperàvem que passés l'any per tornar-lo a viure!
A casa fa molts d'anys que feim un dinar de germanor amb amics menorquins, mallorquins, eivissencs, arribam a ser més de quaranta! Tanta feina i tan polit preparar kilos de menjar amb ma mare i s'àvia Mari que ens feia els pans que tant agradaven a tots.
Per circumstàncies de la vida no sóc menadora, tot i que intent estar lligada aquest esport, ajudant a la família a entrenar i fent de mossa. Fins i tot ara que estic per Eivissa ajudant amb el minitrot. Perquè el trot ens aporta moltíssima feina però també ens regala preciosos moments i amistat per a tota la vida.
L'any passat vaig venir amb amics d'Eivissa a la Diada, i vaig sentir tal decepció! Jo que feia propaganda d'aquest dia tan polit que sempre he viscut, pels noltros va ser un disgust! Duim moltíssims d'anys disfrutant del nostre dia, els cavalls han corregut dues carreres i mai ha passat res. Hi ha hipòdroms professionals on es corre dues vegades al dia i no passa res. Poder córrer dues vegades al dia implica que els propietaris puguin deixar els seus cavalls a altres menadors i menadores per córrer carreres especials, perquè si no és així, com és normal els propietaris volen córrer aquest dia tan especial. Per això volia demanar a la Federació Balear de Trot que reflexioni i pensi un poc en el que suposa aquest dia als menorquins i a tots els amics que arriben a sa nostra roqueta, un dia de festa, de germanor, de xalar, intens i que no acabi essent una Diada descafeïnada com l'any passat. Que no ens llevin la il·lusió als que estimam i no ens dediquem professionalment a aquest esport.
Ana Orfila Pons
EIVISSA
