Hi ha sentiments d'agraïment que abasten a tantes persones que no els pots aïllar dins els cercles més íntims i els has de fer volar. Aquesta és la raó del present escrit.
Momare ha viscut a Sta Rita gairebé dos anys i jo hi he conviscut unes hores cada dia d'aquests dos anys. I sí, ha estat un goig, idò allà a més de persones grans hi he trobat grans persones.
Grans persones que fan bugada, que desen, que cuinen, que paren i lleven taula, que mantenen les instal·lacions, que reben les visites i encàrrecs, que, com a angelets, ajuden i tenen ànsia dels usuaris, que els hi cuiden la salut, que atenen els familiars, que coordinen i dirigeixen...
Però tot açò –i ells mateixos possiblement no s'en adonen- ho fan com de pasada, com un més a més mentre, per a els que allà hi estam, bufen un caliu familiar meravellós. Ai, aquelles dolces paraules! Ai, aquell gest de complicitat! Ai, aquelles carícies i besades! Ai, aquells jocs! Com ho xalen aquells qui ho reben, i com ho xalam aquells que ho vivim!
Hi he criat amors allà dins, si voleu, innocents i platònics sí, però amors. M'agradaria escriure prou bé, en llegir, fer-vos veure com jo he vist, la mirada pícara i còmplice d'uns ullets que ja han vist molt, en rebre una floreta.
Hi he fet broma allà dins, molta. També hi he hagut d'alçar la veu per unes orelles que ja han sentit molt I acostar-me ben a prop per uns ulls que, també, ja han vist molt. I hi he agafat mans pansides que t'agraeixen, amb una restreta, la carícia.
Grans persones que hi van, com jo hi he anat, a estar amb els seus. Entrant sempre amb el cor una mica estret. Que haurà fet avui? Haurà menjat? Es trobarà bé? Haurà passat bona nit? Estarà content/a? I aquells angelets que en tenen ànsia t'en faran cinc cèntims suavitzant allò que hi ha hagut de més dolent i accentuant allò més bo.
Saps prou bé que els angelets només t'informaran dels teus, però i En.. ò Na..., que fa dies que no els veig? Hauran partit? I es torna a estrènyer el cor que no s'eixampla fins que saps que només és un refredat o que han anat amb la família o que han mudat de centre. A vegades, però, ja ho sabem, el cor no en té d'eixamples i En... o Na... han partit.
Ombres? Jo no n'he vist, però n'hi deu haver segur, és clar, com es qualsevol família. Encara que, m'he demanat moltes vegades si en veure ombres per tot arreu, no serà la nostra pròpia ombra allò que percebem.
Momare ha partit, sí, i m'ha deixat un regal del tot inesperat i tan valuós com fer-me conèixer el CCSS Sta. Rita, les grans persones que hi treballen, les grans persones i persones grans que hi viuen, i les grans persones que dia a dia m'hi he trobat. Moltes gràcies Sta Rita, moltes gràcies momare!
En Miquel, fill de Margarita Bosch Marqués
