Cartas de los lectores

El passat 3 de juliol podíem llegir a la secció de "Cartas de los lectores" un escrit titulat 'Cuestión de becas'. M'agradaria rebatre tots i cadascun dels arguments i reflexions que exposa el seu autor, però per no allargar-me massa, em centraré, únicament, en els aspectes que es refereixen a les beques.

En primer lloc, diu l'autor que tothom que accedeix a la universitat té beca perquè a tots els estudiants se'ls paguen 7.200 dels 9.000 euros que -segons diu- costen els estudis. Una mesura adequada, des del meu punt de vista, però que en cap cas pot rebre el nom de beca, en tant que afecta d'igual manera a milionaris que a mileuristes i no elimina desigualtats. És, per tant, una mesura que facilita i garanteix -fins a cert punt- un dret, el d'accedir a l'educació superior, però que en cap cas redueix una desigualtat. Siguem clars: una família amb pocs recursos veu igual de difícil pagar mil cinc-cents euros que pagar-ne nou mil. En els dos casos descarta l'opció d'anar a la universitat sense rebre ajut.

Per aquest motiu existeixen les beques d'estudis, tal i com les coneixem. Serveixen -o servien fins l'arribada del Govern Rajoy i del ministre Wert- perquè les famílies i els alumnes amb rendes baixes no trobin en les taxes universitàries -i en el conjunt del cost dels estudis- un impediment per accedir a l'educació, independentment de les notes que tinguin. És a dir, serveixen perquè ningú quedi fora de la universitat per motius econòmics. I dic això perquè les modificacions que introdueix el decret de beques no fan més que convertir el model de beques en un nou sedàs per a la segregació i la desigualtat.

Amb el nou decret, un estudiant que hagi aprovat Batxillerat i Selectivitat i tingui com a resultat una nota inferior a 6,5 no podrà tenir accés a una beca. És cert que aquesta nota serà, segons va anunciar el ministre, de 5,5 punts per accedir a les beques de matrícula (destinades a pagar, únicament, els mil, dos mil -o més- euros corresponents a taxes). En canvi, una persona amb prou recursos que no necessita beca podrà accedir a la universitat amb un 5, sense cap problema. No és necessari, tot i pagar-los també els 7.200 euros exigir-los esforços ni bones notes. Si tens doblers no t'has de preocupar gaire. Amb un 5 podràs entrar a la universitat: la teva família ja se n'encarregarà que puguis matricular-te.

Les beques s'han d'atorgar als alumnes preparats, és a dir, a aquells que han aprovat Batxillerat i Selectivitat o que han accedit a la universitat per la via de Formació Professional. En qualsevol dels casos, la nota no pot ser un condicionant. Un 5 és aprovat per tots siguin quins siguin els teus ingressos. I vull posar un exemple: una persona molt propera -i n'hi ha molts d'aquests casos- va entrar a la universitat amb un 6,4 de mitjana. Tenia un 7,4 de Batxillerat però va fer una mala Selectivitat. Pot passar. En aquest cas, si hagués existit el decret del ministre Wert, ja hauria quedat, directament, exclòs de beca i només hauria pogut tenir pagades les taxes (unes taxes que, per la mateixa titulació, eren en aquell moment de 769,88 euros, i són ara de 1.465,34).

Així doncs aquesta persona no hauria tingut beca perquè, segons Wert i segons el propi autor de la carta, no compleix les condicions: "capacidad intelectual suficiente y voluntad de esfuerzo y sacrificio". Unes condicions que, per cert, obliden aspectes importants, com la pressió afegida i la nerviada que suposa la Selectivitat, la diferència entre el Batxillerat –o la FP- i la formació universitària (una generalista i l'altra especialitzadora i vocacional (vocació que es tradueix en motivació i gràcies a la qual s'acostumen a aconseguir millors notes a la universitat que en l'anterior etapa educativa).

Avui, aquesta persona per la que no apostarien Rajoy ni Wert, és llicenciada i està a punt d'acabar un màster. Ha obtingut en ambdues titulacions una mitjana superior a un 8,5.

Aquest cas per sí mateix -un cas amb noms i cognoms- ja és suficient per evidenciar la deficiència d'aquest decret. Amb la nova normativa, aquesta persona seria considerada sense "capacidad intelectual suficiente y voluntad de esfuerzo y sacrificio" i, donada la seva situació familiar, entre les taxes i la denegació de beca actual, no podria accedir a la universitat.

És una proposta desbaratada que exigeix més nota als que menys recursos tenen, just quan les teories de la reproducció social demostren que els alumnes de famílies amb més recursos tendeixen a obtenir millors resultats.

No és just ni compleix els criteris d'igualtat exigir un 5 als de casa bé i un 6,5 als que no ho som. Ja està bé.

Héctor Pons Riudavets
Joventuts Socialistes de Menorca

El desvío de Es Consell

Me pasó primero con Dos Passos y John Berger y me pasa ahora con Cees Nooteboom. Cuando estos escritores ponen su lupa sobre mi país me entiendo mejor a mí mismo y lo que me rodea. Podría ser por la ausencia de velos en sus miradas, por la objetividad de sus opiniones, por la claridad de su prosa, por la simplicidad de sus descripciones, por esas experiencias acumuladas en el zurrón de su nomadismo impenitente, o por su innata capacidad de asombrarse ante lo maravilloso cotidiano. Quizás aquel comentario de una camarera de Lastres (un precioso pueblo de la costa asturiana que se puso de moda por la serie "Doctor Mateo" lo explique mejor: "Soy de aquí, nací en este pueblo y no he salido jamás de él, pero no me di cuenta de lo bonito que era hasta que lo vi por televisión". A menudo una mirada extranjera -una mirada desde afuera- , o un simple cambio de ángulo en el enfoque, nos permiten apreciar las cosas de un modo diferente. Así fue que, tratando de abrir la mente a tope en mi primera visita a esta incomparable isla, elegí releer "Lluvia roja" de Cees Nooteboom, y convertirla en mi guía del viajes. Es Consell fue el desvío que escogí esta vez. La hermosa población de Sant Lluís es el lugar donde el escritor pasa los meses de verano desde el año 1969. Al pasear por primera vez por sus laberínticos caminos se produce un efecto similar al de una zambullida en un mar frío. Mente y cuerpo se funden en una sorpresa brusca y agradable a la vez, una inmersión repentina en un medio desconocido donde el tiempo parece no haber querido hacer su trabajo. Como en los lienzos de los mejores paisajistas de principios de siglo, se respira tranquilidad, color, silencio y luz. Solo un simple y curioso turista como yo rompe en un lugar así esta armonía. A pesar de las numerosas pistas que el autor da en su obra del lugar donde está su casa, fui incapaz de encontrarla. Seguro que no soy el primero ni seré el último. Mejor así. Hay demasiados caminos cortados y senderos culebreros, cerradas barreras de acebuche y misterios entre los impresionantes muros de piedra que no quiero descubrir.

Hace tan solo unos días que he regresado a mi ciudad y me está costando dispersar las hermosas imágenes que su isla envió a mi memoria durante las vacaciones. Si yo fuera una gaviota juro que jamás hubiera vuelto. Ahí están, un poco embarulladas o buscando su sitio entre otras muchas, los desayunos con su diario escuchando las conversaciones de los mirlos, los brillos metálicos que la luz le arranca al mar y sus inefables contrastes de color, la sombra de una coleta sobre la pared encalada de una casa, la inquietante vibración del canto de las chicharras, la rosada piel del sabroso "cap-roig" en mi plato, las piedras del Camí de Cavalls, las sonrisas de los niños y los caixers en Sant Joan, el acompasado movimiento de las algas bajo el mar y, sobre todas, la hospitalidad y amabilidad de los menorquines.

Dice Cees Nooteboom en su última obra que en el último baño del verano renueva su deseo ante Poseidón de volver al siguiente a Menorca. El mismo deseo compartimos con él mi familia y yo, abrumados con la belleza de su isla y de sus estimulantes desvíos.

Enrique Álvarez-Santullano
Fontaneda

Oviedo