Cartas de los lectores

En data 22 de juny del 2010 l'Audiència Provincial de Palma de Mallorca va dictar sentència per la qual es condemnava a l'entrenador de ciclisme D. Cristóbal Capó Gener a un total de nou anys de presó per la comissió de dos delictes: un d'abús sexual continuat amb introducció i un altre d'abús sexual. Els fets van ocórrer l'any 2007.

Per nosaltres dues Mónica i Nerea, i per descomptat també per a les nostres famílies, aquesta va ser una notícia feliç, nosaltres havíem estat les víctimes i la Justícia ens donava la raó.

Fer el pas i denunciar-ho mai va ser fàcil, ens sentíem soles i teníem 13 i 14 anys quan tot va passar. Una vegada sumades les forces i amb el suport de la nostra gent, vam haver de viure un llarg procés judicial i d'espera angoixant ja que davant bona part de l'entorn social de "Tòfol" a qui tanta gent admirava i volia, nosaltres dues érem dues al·lotes retorçades, harpies mentideres freturoses de tota consciència o sentit moral.

Mai havíem esperat que "Tòfol" reconegués, ni davant la seva família, ni davant la societat que ens envoltava a tots, que ell havia estat l'autor culpable de tot el que nosaltres denunciàvem, amb això ja comptàvem i encara així va ser dur i ho vam poder comprendre.

Vam haver d'aprendre que la gent, en general, quan s'assabenta de l'existència de fets com aquests en el seu entorn immediat, amb total falta de criteri i amb total desconeixement del succeït, es permet posicionar-se a favor i en contra de víctima o acusat. I amb quin criteri decideixen l'un o l'altre, senzillament amb aquest, "jo pel que conec a Tòfol i per lo bona persona que és, això no m'ho puc creure, això s'ho han inventat aquestes dues "lagartas…." " això és completament impossible, no pot ser".

Ara que les dues ja som majors, ens vénen ganes de cridar a tots aquests que fins ara l'han cregut i defensat, que d'una vegada despertin i s'adonin dels fets. Per ventura és impossible que una bona persona pugui renunciar a les seves més baixes passions sexuals.

Doncs bé senyors, si alguna cosa saben ja de la naturalesa humana, les dues coses són compatibles i la casuística criminal d'aquest tipus de delictes està plena d'avis bondadosos, entrenadors de karate, catequistes i pares abnegats que al final van ser denunciats per les seves nétes, filles, nebodes…que en l'ombra i en silenci estaven sent sotmeses al maltractament de l'abús sexual. No hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure.

Però ara, els al·ludits pel titular d'aquest escrit, us preguntareu, a compte de què ara remouen la merda aquestes dues.

Doncs ho sabreu, vosaltres i tots els lectors d'aquest periòdic. Quan en el seu moment vau publicar el vostre sentit recolzament a Tòfol i a tota la seva família per mitjà d'un comunicat en premsa, per a nosaltres dues i per a les nostres famílies va ser com rebre quaranta puntades a la boca. Éreu lliures de manifestar-ho doncs així ho pensàveu i sentíeu, però ara, algun de vosaltres, ja sabem que no tots, haureu de debatre amb la vostra consciència quan llegiu les cartes que aquest passat mes de desembre cadascuna de nosaltres hem rebut procedents del Centre Penitenciari de Menorca i signades per D. Cristóbal Capó.

En aquestes, tal com podreu veure, el propi Tòfol, qui sempre ho va negar tot aferrissadament, ho reconeix i ens demana perdó. Ho fa per escrit i ho signa.

La seva infàmia no té límits, doncs el seu penediment i sol·licitud de perdó ni tan sols és sincer. Hem sabut pels seus familiars directes i en incomparable ficada de pota, que tot això obeeix al desig de mostrar penediment envers això obtenir el perdó de les víctimes i així intentar obtenir l'indult. Cosa que no aconseguirà mai.

El que ara ens mou amb la publicació d'aquest escrit, no va amb Cristóbal, sinó amb vosaltres els quaranta signants que li vau mostrar el vostre suport i amb això en igual mesura cap a nosaltres el vostre menyspreu. Penseu i proposeu-vos aquestes preguntes. Pot algú que se senti innocent, algú a qui la Justícia ja l'hagi condemnat sense remei, concloure que ha de reconèixer els fets davant les víctimes i demanar perdó? Algú ho faria sabent que no obtindrà d'això cap benefici?

Quants innocents condemnats i complint pena de presó creieu que serien capaços de signar dues cartes com les que hem rebut?

Us vau equivocar, vau decantar les vostres conclusions del costat on estaven les vostres simpaties. Potser ara algun de vosaltres sigui bastant valent com per preguntar-se, si potser vau errar en el vostre judici i amb això ens vau causar dolor, i ens ho seguiu causant, doncs el vostre menyspreu no caduca amb el temps, les vostres cares eviten les nostres en els llocs públics i els silencis gelen avui tant com el dia en què vam llegir el vostre suport incondicional a Tòfol Capó.

Nerea González Gornès
Mónica Bosch Llufriu
Ciutadella

Parlant de llengües; una reflexió (1)
L'ésser humà té la capacitat de comunicar-se, i és gràcies a aquesta capacitat que les persones ens relacionem i podem conviure en societat. Si miram el seu origen etimològic, la paraula comunicació prové del llatí "comunicare", és a dir; "posar en comú".

En la comunicació humana, la llengua, oral o escrita, és el codi més utilitzat i consegüentment el més important. És innegable, per tant, que la raó de ser de la llengua és la comunicació.

Aprenem a parlar per necessitats immediates, i perquè sentim parlar al nostre voltant i ens convé fer-nos entendre per viure millor. L'aprenentatge d'una llengua és el que ens fa humans, el que ens fa sentir en comú amb els demés. Per açò totes les llengües tenen, o haurien de tenir, el mateix valor.

Cadascuna de les 6.000 llengües diferents existents al món constitueix el codi de signes orals propi d'un grup, d'una comunitat humana. La llengua és un element viu, forma part activa del patrimoni cultural d'una col·lectivitat i facilita l'accés de tots els seus integrants a conèixer-se i a comprendre's mútuament. I òbviament les diferents llengües que conviuen a l'estat espanyol no en són una excepció.

La llengua no té color polític i, per tant, el seu tractament no s'hauria de polititzar. La convivència de dues o més llengües en un mateix territori s'hauria de viure amb tota normalitat, sense que açò fos mai motiu de discussió o de conflicte entre les persones que l'integren.

Aquesta qüestió mereix ben bé una reflexió; a Menorca el respecte a la cooficialitat del català i del castellà és totalment compatible amb el sentiment de menorquinitat. Però aquest sentiment és subjectiu. Cadascú el pot viure amb més o menys intensitat. El fet és que l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears estableix en el seu article 4, que la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, ha de tenir, juntament amb la castellana, el caràcter d'idioma oficial, sense que ningú pugui ser discriminat a causa de l'idioma, a la vegada que determina, en l'apartat 3, que les institucions de les Illes Balears garantiran l'ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement, i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.

Açò és el que realment pretén la polimitzada reforma de la Llei de Funció Pública de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. En línies generals, no és més que incloure la utilització indistinta d'una o altra llengua, sense que açò comporti cap tipus d'atac o de menyspreu cap a la nostra llengua, com alguns malintencionadament han volgut interpretar.

La modificació puntual de la norma respecta la cooficialitat de les dues llengües, assegurant els drets llingüístics de tots els ciutadans, sense ocasionar cap tipus de perjudici a ningú, més bé al contrari; l'ús de les dues llengües ens enriqueix culturalment. Açò suposa que l'exigència del coneixement del català per accedir a segons quins llocs de l'administració pública, deixi de ser un requisit i que es valori com a mèrit. No obstant açò, per a l'accés a d'altres llocs de feina pels quals és imprescindible el coneixement del català, com els docents, els d'atenció al públic i els d'assessorament lingüístic, seguirà sent un requisit com fins ara.

La intenció és complir estrictament amb la legalitat vigent, tant de la Llei de normalització lingüística com d'altres que se'n puguin derivar, així com també la d'avançar progressivament en la implantació de la nostra llengua, tal i com s'estableix a l'Estatut d'Autonomia. Aquesta modificació de la llei està en sintonia amb l'obligació legal de tenir a l'abast del ciutadà tots els serveis públics en les dues llengües: oficines d'atenció al públic, escrits, documents, etc.

Segons regula l'estatut en el seu article 14, els ciutadans tenen dret a accedir a la funció pública en condicions d'igualtat i segons els principis constitucionals de mèrit i capacitat. Per tant, el fet que el coneixement del català sigui un requisit per a l'accés a segons quins llocs, vulnera un dret reconegut en el propi estatut i suposa un greu factor discriminatori cap als ciutadans d'altres comunitats de l'estat espanyol.

El coneixement del català ha de ser valorat, però no ha de suposar mai un impediment per accedir a la funció pública, exceptuant-ne els llocs esmentats anteriorment, pels quals és necessari conèixer el català, sinó esteim prioritzant la llengua en detriment de la capacitat, de la vàlua i de la preparació professional.

Així, si es vol donar compliment el mandat judicial del Tribunal Constitucional de que les llengües cooficials han d'estar en situació d'igualtat i no pot haver-n'hi una preferent a l'altra; s'ha de modificar el grup d'articles que establia aquesta situació anterior. Contràriament la modificació seria anul·lada amb tota seguretat, per desequilibri jurídic del seu marc normatiu, donat que el grup d'articles es contradirien entre ells.

Les llengües cooficials han d'estar en situació d'igualtat, i la imposició de l'ús prioritari d'una damunt l'altra implica atorgar-li la preeminència, la qual cosa significaria un desequilibri inexcusable i un tracte privilegiat inconstitucional.

Sili Pons Sabater
Ciutadella