«Totes les ciutats són la meva ciutat i em fascinen totes i cadascuna, ja que totes tenen una essència que les fa especials. Aquesta essència es forma amb la seva història, amb la seva geografia, amb els edificis, amb la gent que hi viu. Però, a la vegada, canvia constantment, lentament o de cop, a causa de la immigració i l’encreuament de cultures. Si no canviés la seva essència, la ciutat moriria». Aquesta reflexió sobre les ciutats, expressada per Álvaro Siza, l'arquitecte portuguès més internacional, em roda pel cap quan passeig pels carrers de Madrid, una ciutat a la qual sempre torn, amb l'objectiu de caminar-hi i de gaudir de les seves obres: obres d'arquitectura i obres de teatre.
Camín per Guzmán el Bueno en direcció cap al riu. Carrers tranquils d'una trama regular, (la de Chamberí), que arriba fins al carrer Princesa. Després, una altra trama de carrers que fan frontera amb l'espai verd que voreja el riu Manzanares (Argüelles), ja a prop del renovat espai verd del Campo del Moro, un parc en què es recolza el nou edifici de la Galeria de les Col·leccions Reials, objectiu principal d'aquest viatge a la ciutat central i centralitzadora de la Península.
Aquest nou equipament, dels arquitectes madrilenys Mansilla i Tuñón, que fa anys que es va finalitzar i que estava pendent de la museïtzació, és un edifici senzill (dins de la complexitat de qualsevol museu), funcional, lineal, elegant, que es pot recórrer sense complicacions. Les rampes, situades en un extrem de l'edifici, uneixen totes les plantes, des de l'entrada elevada, i certament amagada, a nivell del pati del Palau Reial, fins a la planta inferior, on hi ha una segona entrada, que connecta amb els antics jardins francesos, situats entre el palau i el riu Manzanares.
Es tracta d'unes rampes de gran interès arquitectònic, amples i suaus, que van baixant connectant les quatre plantes d'ús públic que té l'edifici. A cada replà on s'arriba, unes vistes de l'exterior espectaculars et mostren el verd del parc i els afores de la ciutat, allà al fons. Les dues sales dedicades als Àustries i als Borbons mostren la història d'Espanya amb una gran quantitat d'objectes, quadres, galeres, plànols, dibuixos, mobles, elements religiosos, etc., de tal manera que pots seguir l'època de cada regnat i els esdeveniments més importants de la nació en aquells anys. També són interessants les restes de la ciutat antiga, que van quedar al descobert durant les obres i que el nou projecte museístic va integrar dins el seu programa, creant un espai especial, amb una gran vidriera, que permet observar les estructures arqueològiques del lloc.
Però, igual que molts d'arquitectes, m'atreuen més els espais en si (els puc imaginar ben buits), els detalls d'acabats, els materials emprats per fer l'edifici, els elements originals que fan de l'arquitectura de l'edifici una peça original, una arquitectura amb valor propi, i en els quals potser els visitants no paren tanta atenció, concentrats com estan en el que s'hi exposa.
Obra de teatre 1936.
Les sales de la galeria són uns volums rectangulars, d'una gran alçada i llargs, amb una façana unitària i seriada per columnes ben juntes, que recorden les façanes de la Ciutat de la Justícia de Barcelona, que mira cap al riu, malgrat que unes cortines, que controlen l'entrada de la llum natural, amaguen les visuals exteriors en el recorregut de les exposicions.
El joc de buits i plens de la façana permet una sèrie de combinacions per controlar la lluminositat, a la vegada que es crea un corredor de servei, per a la neteja i manteniment de l'exterior, que queda molt ben dissimulat entre les pells de la façana. Perquè l'edifici té pocs elements arquitectònics, però estan molt ben estudiats pensant que siguin útils i atractius: les rampes, les sales, la façana i el recorregut en si. Tot molt cuidat estèticament i amb una gran racionalitat compositiva. La sortida per la part baixa de la galeria permet arribar fàcilment al parc, travessant un carrer per a vianants, des d'on es té una bona perspectiva del museu, i es pot constatar el gran contrast entre els edificis clàssics del Palau Reial i la modernitat de la galeria.
Entram al Teatre Valle-Inclán i la posició de l'escena ja m'atreu: l'obra de teatre «1936» es desenvolupa al bell mig de la gran sala, amb el públic que umpl tots els seients situats als quatre costats del rectangle central, en el penúltim dia de la seva llarga durada en cartellera. És una obra que explica la Guerra Civil, escenificant els vint-i-vuit moments decisius que van marcar la victòria de la dictadura i la desfeta de la república.
L'obra comença amb força, i un grup de divuit joves, que abans de l'inici semblaven part del públic, es posen a cantar: resulta ser el Cor de Joves de Madrid, que tindrà un paper molt important al llarg de l'obra, per donar suport als vuit actors, que fan diferents personatges cada un, i completar una visió total de la història de la guerra a través del teatre.
Tant per als que hem escoltat els relats dels que van viure la Guerra Civil, com per als joves a qui ja els queda més enfora, «1936» és un espectacle àgil i atractiu, que dura prop de quatre hores, i exposa d'una manera al més objectiva possible el que va passar abans, durant i després d'una guerra terrible i que tant va afectar molts dels nostres familiars. El guió de l'obra és genial: entrellaça diferents moments clau, escenes curtes, però molt expressives, dels esdeveniments, amb l'aparició dels generals protagonistes de la revolta, Franco, Yagüe, Queipo de Llano, etc., que actuen reproduint les decisions que van marcar la guerra. També, les actuacions dels republicans, com el general Rojo, o els discursos de la Pasionaria, amb una esplèndida Alba Flores, així com Blanca Portillo interpretant Rosario la Dinamitera.
El joc de taules, col·locades de mil maneres, conformen un escenari creatiu que mostra escenes de guerra, en què les llums i la música tenen un paper protagonista, juntament amb el Cor de Joves de Madrid, que, a part de cantar les velles cançons de la guerra, participen d'una manera activa al llarg de l'obra i omplen l'escena amb els seus moviments constants. Tots els generals i les activistes republicanes fan els seus discursos damunt les taules, com si fossin tarimes davant la gentada que els escoltava en aquells anys de revolta. L'actor Juan Vinuesa encarna el general Francisco Franco, en un personatge que ens porta, just veure'l, tant per la postura, com per la manera de parlar, com pels gestos, el record del dictador que vèiem al NODO.
Els moments històrics clau de la guerra transcorren a l'escena en càpsules que ajuden a discernir el que va passar, fins a arribar a l'actualitat: una immensa bandera republicana cobreix tota l'escena i els divuit joves de la coral. Llavors, surt un dels actors amb una pala i comença a excavar i a treure els cossos, un a un, de tots els desapareguts, en un final que emociona.
