És ben curiós espiar una estona el tarannà dels ocells en llibertat. Observar el seu anar i venir incessant a la recerca de nutrients; les seves habilitats, els seus descansos i les seves enlairades i aterrades o amarades. La seva paciència!
Tu no t’imagines, encara que fos per una estona, amb ales d’ocell i capacitat per a volar, divisant l’entorn proper, el força conegut amb els peus a terra, o paratges ignots i llunyans des d’una altra perspectiva, amb una mirada aèria, nova i neta.
Espiant el tarannà inquiet dels ocells dins el seu medi natural els pensaments que te foraden i martiritzen el cervell s’aturen, la ment es tranquil·litza i tens quietud. És una llàstima que amb els efectes tan saludables que té la natura, amb la popularitat i l’oferta pregonada de banys de bosc, de mar, de muntanya, d’aigua dolça o, si vols, ara digues-li d’ocell, qualificats de revulsius per a l’ànima humana, el medi natural, en general, sigui tan maltractat.
