Diuen que l'American Bar l'ha agafat una empresa eivissenca. Molts d'hotels del centre de Maó els gestionen inversors de fora, el mateix que comença a passar amb els bars cèntrics de temporada. Hauser & Wirth va comprar un casat bé davant l'Ajuntament. Es va vendre, a un belga, una casa bé devora casa meva, que estava en mal estat, i ara torna a estar a la venda pel doble del preu inicial, i continua en mal estat. Un alemany va comprar un edifici al carrer del Sant Crist, fa quatre anys, i sense que hi hagi fet cap intervenció torna a estar a la venda. Als francesos els encanten les cases de trast, i n'estan comprant moltes, les restauren, deixant el marès de l'enfront a la vista, i les habiten quan ve el bon temps. Catalans, madrilenys, bascos, continuen invertint en immobles a l'illa, sigui per al seu ús o per fer-hi negoci. Aquests darrers anys s'han venut una gran quantitat de llocs. Etc., etc. Més enllà de la promoció de l'Illa, que potser ja no seria necessari fer-la, Menorca està en un punt àlgid i, en bona part, només a causa del boca a boca.
Aquesta situació d'èxit turístic, com ens afecta als residents? Seguim igual de bé que fa uns anys, quan la pressió era menor? El nostre futur, el veim amb bons ulls? Se suposa que econòmicament l'augment del turisme és positiu, però està clar que si segueix avant la massificació a les carreteres, a les platges, al camí de cavalls, als centres urbans, als restaurants i a la mar... la nostra qualitat de vida social i cultural començarà a degradar-se, no només per l'augment del nombre de persones, sinó pels canvis estètics als centres, per la pèrdua de la vida social tranquil·la, per la mutació de l'essència de les tradicions, pel fet d’estar en minoria en la nostra manera de rallar, perquè quan es perd l'equilibri en una societat, llargament mantingut en tots els camps de la comunitat, les conseqüències són negatives.
Cases venudes.
Els canvis negatius són tan, tan evidents, que fins i tot els que estaven en contra de posar límits al turisme fa uns anys, ara estan per arribar a un consens general, entre tots els implicats, que pugui aturar l'allau de visitants que ja tenim al damunt.
Amb aquest article que surt avui, divendres 21 de juny del 2024, i que vol donar suport fortament al fet de posar límits a l'activitat turística, finalitzen les col·laboracions al Diari en el present curs 2023-2024. I és una casualitat que, justament, el dimecres 21 de juny del 2000, vaig publicar un article titulat «L’illa llogada», que també va finalitzar la sèrie d'articles del curs 1999-2000, que incidia en la idea que vivíem de l'illa que llogàvem als forasters el temps d'estiu, però que calia no estirar gaire la temporada, en contra de l'opinió general, per tal de no reduir la vida pròpia dels illencs en els mesos no turístics: «Llogar l’illa és, de moment, el nostre inevitable destí. Fer-ho en condicions estrictes de respecte a l'entorn és responsabilitat dels qui governen. Sempre serà millor llogar que vendre. Articular els mecanismes que desmotivin l'atracció de comprar i potenciar tot allò que faciliti el lloguer és la feina que s'haurà de fer en un futur immediat. L'illa ben llogada serà controlable. L'illa venuda significaria una nova invasió: qui compra imposa sempre el seu criteri».
Vint-i-quatre anys després, a part de llogar-se massivament l'illa, i en molts casos de forma il·legal, s'està venent a un bon ritme, no només els llocs de tota la Menorca rural, sinó les cases dels centres urbans. Alguns carrers cèntrics de Maó, per sort pocs, de moment, comencen a tenir més veïns de fora, alguns caps de setmana i a l'estiu, que residents de tot l'any, i el problema és que els primers només habiten els habitatges en temporada, no s'integren gens i passen totalment de participar en la vida social de la comunitat.
En tot cas, siguin cases llogades o cases venudes a persones que no són residents, el problema al centre urbà és molt seriós. Els veïns de sempre parteixen cap a l'extraradi, ja que són desplaçats perquè no poden competir ni amb els nous lloguers que es demanen, ni amb els preus que ofereixen potents els nous compradors. Però també, alguns d'ells, es desplacen voluntàriament, ja que la vida al centre queda envaïda per bars, restaurants, hotels, les botigues tradicionals tanquen i s'obren nous locals comercials amb una especialització productiva atenta només al turisme.
El canvi del tipus d'habitant que ocupa les cases, i el canvi de l'ús de les botigues tradicionals, produeixen una transformació del paisatge comercial i estètic dels carrers i places més cèntrics. Ja no hi ha botigues de queviures, botigues de roba per a residents, papereries, ferreteries, etc., que són substituïdes per negocis exclusivament destinats als turistes, alguns, pocs, d'iniciativa local, però, de cada vegada més, locals oberts per negociants que venen a fer l'agost. Les transformacions són inevitables: si els turistes, o no residents, ocupen el centre, els comerços els segueixen, la vida al centre es converteix en una vida a temps parcial, l'estètica dels enfronts canvia substancialment, la imatge de la ciutat central queda colonitzada pels anuncis, nous cartells de comerços i els grans mostradors de les immobiliàries, que se situen en el punt de més afluència de visitants, a la vegada que són pols d'atracció d’aquests.
De dia, els carrers centrals es massifiquen, coàguls de turistes que escolten les interessants explicacions dels guies, i alguns disbarats; petites botigues de souvenirs que treuen els seus productes al carrer; terrasses de bars i restaurants que ocupen les vies públiques, com a s'Arravaleta, on, cada dia més, es complica la circulació dels vianants. Ja no es tracta d'una vida al centre amb els residents i les botigues de sempre, i alguns turistes que comparteixen els nostres costums i tradicions, i es mesclen amb els residents. Ara, de cada vegada més, són els turistes que ocupen els carrers i les places centrals, i nosaltres, que vivim en els límits de la ciutat antiga, passam caminant, observant com l'espai públic està ple, de gom a gom, de visitants contents i satisfets.
Quan el turisme no es domina, quan no hi ha límits que, sense paralitzar l'activitat de la qual vivim, controlin els excessos en els habitatges turístics il·legals; controlin el nombre de cotxes que puguin arribar a l'illa; controlin l'entrada de grans vaixells als ports, que omplen la ciutat en un minut; controlin el nombre de barques a les cales i platges, etc., les conseqüències poden ser catastròfiques en el que més ens identifica: en el canvi del caràcter del lloc i les seves maneres de viure, que, al principi, eren l'atractiu que feien arribar els visitants a la nostra illa.
Està clar que la massificació «ens mata». Els que governen tenen el deure de prendre consciència d'un fet que ja és una realitat, que abans no volien veure, però que ara ha crescut tant que projecta una ombra tan fosca i densa a la nostra vida tranquil·la de residents pacients i pacífics, que estam a punt d'esclatar. Bon estiu a redossa de l'ombra que puguin trobar.
