Nafra de realitat

Ja sé, va ser una tropissada tonta as Born i no és cap nafra de Sant Joan, que a Ciutadella sembla més heroic i sempre vesteix millor, però anar a peu coix al menys m'ha ajudat a comprendre més als discapacitats que, de forma permanent i no només per unes poques setmanes, no es poden valer per ells mateixos i necessiten cada dia que tots, veïns i institucions, els hi facilitem millor la seva vida.

Aquests dies, més que mai, he pensat amb els 1.360 menorquins que reben ajuts a la dependència, els prop de 500 que encara l'esperen i els que, estant en una situació extrema, han mort sense rebre-la a temps. I m'ha esgarrifat el cas de la família canària a la qual es vol desnonar per un deute de sols 119 euros. Mentre, alguns bancs segueixen aliens al passat més recent i presidents i ministres anuncien la fi de la crisi basant-se en xifres macroeconòmiques que mai no s'ajusten a la realitat diària de les famílies que sofreixen per a sortir endavant.

Hi ha governants que semblen viure tan lluny de la realitat que mereixerien patir una mica per a demostrar una vertadera sensibilitat i dur a terme polítiques que ajudin als qui més necessiten de l'esforç de tots. A vegades caure del cavall, com Sant Pau, ens fa adonar-nos del que realment ens envolta. Però ells tornen a pujar com si no res, i insisteixen en trepitjar, una i altra vegada, la mateixa pedra.

Els hi passa com al meu turmell, que encara que l'esquinç em doni una treva i la setmana que vé ja pugui caminar pel carrer, serà més feble a la pròxima tropissada. Hi ha ferides que, si no es fa bonda i no es solucionen d'arrel, mai no es curen...