Cinc episodis a la Mola: dels insurgents cubans deportats als assassinats per la Guerra Civil

S’ha escrit molt sobre aspectes arquitectònics, militars, socials, econòmics i històrics del conjunt de construccions que guardaven el port de Maó, n’hi hauria a bastament amb les aportacions que ha fet Francisco Fornals. Per altra banda, en la memòria de milers i milers de reclutes que encara poden contar el seu pas obligat per l’aquarterament es guarda part de la «memòria popular» de tantes persones obligades així a servir a la Pàtria. El que vull fer jo avui és aturar-me sobre cinc moments històrics que justificarien l’obertura de l’objectiu.

Els insurgents cubans

Al llarg del segle XIX, molts independentistes cubans acabaven deportats una temporada a Espanya o a les seves colònies exteriors. Es tractava d’allunyar-los del conflicte per evitar la seva acció en el teatre de la guerra. La fortalesa d’Isabel II, acabada el 1875, és una instal·lació perfecta per l’aïllament forçat. Durant la denominada Guerra dels Deu Anys o Guerra Grande (1868 – 1878), ja són deportats a Maó un gran nombre de cubans, potser més de dos-cents individus en trasllats successius. Sabem que alguns romandran al Llatzeret i d’altres a cases particulars de Maó o es Castell. En plena Gloriosa, els cubans són rebuts amb una certa simpatia pels lliberals i progressistes. És més, molts confinats no són malanats salvatges com    de vegades se’ls vol mostrar, sinó membres de la classe dirigent cubana: clergues, professionals lliberals, propietaris, professors, militars, etc.

La partida d’aquests primers deportats cubans es produeix per etapes, encara que sembla que el 1878 ja no n’hi queden gaire. L’any 1880 s’inicia el segon gran episodi de deportació massiva a Maó. Després de la    revolta motivada per la denominada Protesta de Baraguà, que protagonitzen, entre d’altres, José A. Maceo, Quintín Bandera i Guillermo Moncada, esclata a la colònia la denominada Guerra Chiquita, que només va durar un any, entre agost de 1879 i setembre de 1880, i que va ser un fracàs per als independentistes. En virtut de l’acord de pau, els tres caps citats i les seves famílies, amb altres insurgents, salpen rumb a Jamaica. En la travessia són abordats per vaixells de guerra espanyols, capturats i transportats a la força a Puerto Rico, des d’on són embarcats cap a Santander. Ja a Espanya, passen per Cádiz i Chafarinas, abans d’arribar a Maó.

El setembre de 1880 arriben 159 independentistes a la fortalesa d’Isabel II. No són els únics que s’ubicaran a Menorca. Probablement, el nombre total es fa molt a prop dels dos-cents. Els menorquins possiblement van viure aquest dos fets com un sol episodi que va de 1868 fins 1886. A diferència de la primera remesa, aquest cop el context n’és un altre: la Restauració borbònica; a més, els deportats són majoritàriament negres i mulats, membres de les capes baixes i alçats en armes contra el poder espanyol. En aquesta segona etapa, almenys inicialment, els deportats són reclosos a la Mola i la seva sortida es produirà de forma escalonada des de 1881 fins el 1886.

Els anarquistes catalans

Un segon episodi vinculat a la Mola es produeix entre 1920 i 1922. A finals de 1920, en plena campanya de Martínez Anido contra els anarquistes catalans, que de cap manera podem veure com un bloc ideològic homogeni, arriben forçats a Maó i són tancats a la Mola, 35 dirigents anarquistes i el republicà Lluís Companys. Entre els trenta-cinc hi ha figures com el Noi del Sucre, Martí Barrera (pare d’Heribert Barrera), el periodista Antoni Amador, l’escriptor Josep Viadiu, etcètera. Podem dir que hi havia anarquistes de pensament que aspiraven a la redempció de la humanitat a través de la cultura i l’educació i anarquistes d’acció que havien protagonitzat episodis d’extrema violència, en part en defensa dels atacs del denominat «sindicat lliure» a sou de la patronal.

A pesar que la presència de Companys ha enfosquit després als trenta-cinc, la seva estada a la Mola va ser curta, fins que fou elegit diputat. La resta va anar sortint a comptagotes fins avançat 1922. Tanmateix, com explicaré al llibre que està a punt de sortir, l’estada d’aquells homes a la Mola no va ser dura. A això hi van influir dues coses: la primera és que al capdavant de la fortalesa es van trobar a Illán Salmerón, republicà i maçó, que havia estat destinat a Maó com a «càstig». Aviat, Illán va obrir el contacte -vigilat- dels deportats amb l’exterior, va permetre la creació d’una biblioteca i sala de lectura, va facilitar la creació de tallers on els catalans s’entretenien, va deixar que prenguessin banys a la mar, etcètera; la segona, va ser la solidaritat que van rebre dels republicans, socialistes i anarquistes de Maó, que es va traduir en avituallaments i serveis diversos, com el d’allotjar familiars a cases particulars. No és d’estranyar que, quan els governants van ordenar el retorn escalonat dels desterrats a casa, en plena expansió de la «llei de fugues», la pràctica totalitat dels residents a la Mola demanessin no ser traslladats.

Els de Jaca

Un tercer episodi és el tancament a la Mola d’alguns implicats en els fets de Jaca. El dia 3 d’abril de 1931 entren condemnats a la Mola els capitans Sediles i Salinas i fins a 26 militars. La seva arribada no passa desapercebuda ja que són homes que han entrat en la categoria de màrtirs de la causa. Ells havien protagonitzat la denominada Sublevació de Jaca, el 12 de desembre de 1930, el pronunciament militar contra la monarquia d’Alfons XIII i la dictadura tova de Dámaso Berenguer. L’arribada coincideix amb la campanya per les eleccions municipals del 12 d’abril. Aviat, aquells militars tancats a la fortalesa seran l’eix central del combat electoral a Maó.

En tots els actes es fan presents els presos de la Mola. En el darrer míting, que té lloc a Maó el 10 d’abril, intervenen Joan Manent, José Pons Menéndez, Pere Taltavull, Angel Muerza, Camilo Vilaverde, Joan Salom, Hernández Mora i    Víctor Rotger, i tots es refereixen als presos de la fortalesa. Les votacions suposen un triomf absolut per als republicans. El 14 d’abril neix exultant. El director de «La Voz de Menorca» visita el governador militar per reclamar la posada en llibertat dels 26 presos de La Mola. Joan Manent, en el discurs que fa des del balcó de la Casa del Poble, exclama que serà el primer i principal objectiu. Durant tot el dia, les notícies sobre la fugida del rei i    la proclamació de la Segona República, es mesclen amb els rumors sobre l’alliberament i les manifestacions espontànies. Finalment s’anuncia que el 15 d’abril, a les 12 del migdia, desembarcaran al moll. Des del matí, els republicans mobilitzen afiliats de tots els pobles que omplen la ciutat.

A les onze del matí, les campanes de les tres parròquies de la Maó sonen a Glòria (!). Quan baixen a terra Salinas, Sediles i els seus companys, Joan Manent els rep amb una abraçada, mentre s’amollen a cents de coloms com a símbol de la llibertat. La banda de música del regiment i la banda municipal sonen «La Marsellesa», totes les sirenes dels vaixells i fàbriques composen una fanfàrria espontània, les dones regalen flors als alliberats... a peu es dirigeixen a l’Ajuntament, on els rep Pons Sitges. Joan Manent dona el discurs més solemne, i parlen Sediles i Salinas en nom dels seus companys.

La follia de la guerra

El 19 de juliol a Menorca, la majoria d’oficials i caps militars es van aixecar en armes contra la República, contra el govern legalment constituït. Va ser aquest fet el que va provocar la guerra i els grans sofriments que es van desencadenar. El fracàs a Menorca de l’aixecament, suposà l’empresonament dels militars rebels, que amb el pas dels dies es van concentrar a la Mola a l’espera dels consells de guerra que, segons determinava el Codi Militar de llavors, no feien albirar res de bo. La falta d’autoritat civil i l’accés al poder (armat) d’alguns suboficials en lluita pel comandament, a més de les notícies sobre assassinats que arribaven de Mallorca i de la península, va ser el caliu dels esdeveniments que van tenir lloc a la Mola el 2 i 3 d’agost. Aquells dies ja s’havien començat a concentrar a Maó els primers milicians que engrossirien les forces del desembarcament a Mallorca i s’intentaven organitzar les unitats militars que havien quedat sense caps.

En aquest situació no guanyen els sensats sinó els exaltats. I així va ser. Abans que arribés a Maó, el cap que havia de dirigir els consells de guerra, Costell Salido, alguns sergents van decidir actuar pel seu compte. En principi, el pacte al que van arribar en una reunió el dia 30 de juliol, dirigida pel brigada Pere Marquès, era el d’acabar amb la vida dels més destacats promotors del cop d’Estat per atemorir als que encara estaven acaronant secretament l’aixecament a l’Illa. Com a resultat, dotze caps i oficials foren assassinats el dia 2 d’agost. Quan semblava que la cosa acabaria aquí, a l’endemà es van produir els assassinats de 87 caps i oficials a la Mola, dels quals encara no està molt clar qui o quins van ser els inductors. Per alguns va ser una acció espontània, per altres una acció planificada, i no hi falten els qui parlen d’una planificació improvisada, que els responsables de llavors van justificar com una resposta a un motí i intent de fugida dels presoners. Entre els militars executats a sang calenta, hi havia molts implicats en el cop militar, però n’hi havia molts que -tot i ser conservadors- no hi havien tingut res a veure, i altres que eren simpatitzants de les idees republicanes. Aquell desastre que no admet cap justificació. Malgrat que la presència de menorquins va ser mínima, va fer molt de mal a la causa republicana en els anys venidors.

La follia de la pau i la venjança

18 de febrer de 1939 van començar les execucions de republicans que van acabar el 5 d’abril de 1945. Pons Melià va xifrar en 148 el nombre de morts, encara que s’hi afegíssim els que van plegar de viure o van morir aquells anys tancats a la fortalesa, serien alguns més. A diferència dels assassinats de 1936, en l’esclat d’una guerra sense govern a l’illa, els de 1939 i anys posteriors van ser ja en temps de pau, amb un govern i autoritat instaurada. No tenc cap dubte que alguns dels executats havien protagonitzat episodis d’extrema violència el 1936, però eren els menys. La gran majoria de víctimes de les bales franquistes ho van ser per les seves idees, per la defensa de la legalitat republicana, per haver obeït ordres de superiors jeràrquics, per ser familiar d’alguns que havien marxat en el «Devonshire» i el «Carmen Picó», per venjança personal.

Els primers temps, el procés entre l’inici de la causa i la condemna, durava dos dies i en els expedients no trobam cap rastre de defensa. Són molts els testimonis que ens han arribat de delacions i denúncies falses, de tortures en els interrogatoris que els falangistes    feien als detinguts, de confessions prefabricades per a la firma obligada de l’acusat, de testimonis falsos a canvi d’un tracte a favor, etcètera, etcètera. Està clar que la societat actual ha de restituir la dignitat a totes aquelles persones, com també a les més de tres milers que restaren tancades a la Mola.