Nicolau Orfila Guàrdia —es Deuet, en el malnom popular— és un dels juristes importants que va donar Menorca durant la segona meitat del segle XVIII. Com que vingué al món en terres de Ferreries, és de creure que representa una de les primeres personalitats de transcendència històrica lligades en aquest indret geogràfic de l’Illa.
Tanmateix, el fet d’haver viscut principalment a Maó i d’haver-hi desenvolupat la seva carrera jurídica, explica que la vila ferrerienca mai no se l’hagi sentit un personatge propi. I potser a l’inrevés: podem creure que tampoc Nicolau Orfila hauria tingut estima preferent per la vila com a lloc del seu primer origen. Per tant, hauria estat un personatge de soca-rel més tost vague i accidental. Crec, en aquest context, que ni ara ni gairebé mai, ningú no l’ha reivindicat a favor de la seva veritable pàtria de naixement.
No hi ha fa res, però, perquè val a dir que més enllà del bressol específic, no se li coneixen ni vivències ni vincles personals lligats a Ferreries, a banda —dic— que hi va venir al món, i pel fet que els pares feien de pagesos en aquelles contrades solitàries i alteroses que vigilen Menorca des de la balconada que albira la punta formidable de Cavalleria i la mar infinita.
Així plantejada la qüestió, paga la pena que prevalgui de seguida una exacta puntualització administrativa: el llogaret de ses Ferreries, en el curs del segle XVIII, formava un nucli ínfim de quatre posades pageses i d’una esglesiola parroquial, governats per la Universitat des Mercadal i Castell de Santa Àgueda. Llavors, es feia valer a penes la denominació «Ferreries» des del punt de vista municipal. Ja sabreu que la segregació no fou guanyada fins l’any 1836, de sort i manera que, esgrimint una descripció primmirada, caldria assegurar que Nicolau Orfila nasqué individu del vastíssim terme municipal des Mercadal.
Caldrà repetir-ho: la condició ferrerienca de Nicolau Orfila, més aviat, pot ser vista com a merament circumstancial. Just és una esma derivada d’haver-se obert a la vida en terres de Ruma Vell, a la comarca septentrional de l’actual terme. Fins a tal extrem arribaria la circumstancialitat, que val a dir que tots els ascendents familiars immediats li provenien d’Alaior a través de totes dues branques de pare i mare. Per nissaga i per genealogia, idò, Orfila reunia més sang alaiorenca que ferrerienca —i, esclar, cap de mercadalenca sensu estricto.
Ara bé: si algú volgués rebutjar completament la condició ferrerierenca de Nicolau Orfila, ¿com gosaria a vindicar la naturalesa «migjornera» del doctor Camps i Mercadal des d’un put de vista municipal, nat el 1853 al lloc de la Cova, si resulta que aquest terme no es va instituir sinó després de 1989? ¿O com seria possible al·legar la pàtria maonesa per a Magó, el germà de Barca? Vull dir que res impedeix que no sigui legítim procedir amb els mateixos criteris que aplicam en els casos d’Àngel Ruiz i Pablo, en considerar-lo des Castell, encara que l’any 1865 no era una localitat segregada de Maó?
En efecte, tornam a Nicolau Orfila per posar de relleu que ben alaiorencs havien estat els pares Joan Orfila Seguí i Àgueda Guàrdia Pons, ambdós casats en aquesta localitat el 27 de gener de 1723. Alaiorenc també fou un dels tres fills del matrimoni, a saber: Francesc (mort el 20 d’abril de 1801, a les darreries d’una Menorca britànica), que havia nascut a Alaior; mentre que els dos posteriors, Nicolau i Àgueda, ho feren en els rodals de Ferreries, aquell el 15 de gener de 1744 i aquesta, la segona, el 30 de setembre de 1747.
Malgrat que bona part de la seva obra jurídica —just la més agosarada, la més valenta— provocà molta controvèrsia institucional, allò que avui cal reconèixer-li és la indubtable categoria intel·lectual i la demostrada saviesa en el camp del Dret i de l’organització administrativa de Menorca. Tot plegat, l’enlaira per damunt de qualsevol conjuntura i el consagra com a un dels més reeixits juristes històrics de l’Illa. Amb tota justícia cal que figuri entre les personalitats il·lustres i sàvies, malgrat que en vida esdevingué polèmic, adés admirat i respectat, adés odiat i desterrat.
El fet d’haver aixecat sentiments tan contradictoris explicaria que avui resti oblidat. Deixondir-ne avui la seva memòria és recordar un individu estrenu, alhora reverenciat i rebutjat, que els seus coetanis anomenaven es Deuet. Tanmateix, el que ens interessa singularment a hores d’ara és recuperar el coneixement de la seva indiscutible alçada intel·lectual.
Segons hem dit, nasqué en el lloc de Ruma, a la comarca de Ferreries, quan aquesta localitat ni tan sols havia format municipi encara, i, per tant, estava agregat a la vasta extensió territorial i jurisdiccional dita es Mercadal i Castell de Santa Àgueda.
La criatura vingué al món el 15 de gener de 1744, en plena ocupació britànica de Menorca. Era fill de l’honor Joan Orfila i Àgueda Guàrdia, del camp. Els llibres de baptisme ens ho confirmen així: «Al 15 de janer de 1744 he batizat jo Fra Juan Juanico Religios augustino un fill de Juan Orfila y de Aguede Guardia conjuges, foren padrins Refel Guardia i Anne Alles, el nom del miño Nicolau Refel i Pau, nat el matí».
Els biògrafs que han recercat les primeres dades consideren que Nicolau s’hauria educat i format a Maó.
És possible —més aviat apel·lant a la lògica que a la certesa documental— que Nicolau estudiés les primeres lletres a l’escola d’Humanitats dels franciscans de Jesús de Maó. O potser també amb els carmelites. Allò cert, però, és que marxà a Avinyó per tal de doctorar-se en Dret, grau acadèmic que aconseguí el 8 de gener de 1770. Aquest supòsit fa creure també que podria haver-se preparat a l’aula de Joan Ramis i Ramis, on tants alumnes avantatjats feien el procés per optar a una revàlida en lleis i en Dret en un centre oficial.
En efecte, el mateix gran il·lustrat maonès ens ha deixat revelat que per devers 1767 ell regentava una escola oberta per a formar futurs juristes menorquins especialitzats en Dret Civil i Canònic. El, diguem-ne, centre formatiu, era instal·lat en el domicili familiar dels Ramis a s’Arraval de Maó. Sabem exactament que uns dels alumnes fou el futur bisbe diocesà Joan Vila Camps, el primer prelat contemporani de Menorca. Hi va rebre la reparatòria en Dret aquest mateix any de 1767, abans d’examinar-se a Avinyó, que fou, no per casualitat, la mateixa Universitat davant la qual va comparèixer Nicolau Orfila tres anys després, el 1770. Quedi superada, per tant, la creença popular que, en aquells remots anys del segle XVIII, els menorquins cursaven estudis superiors in presentia. Simplement, es preparaven a Menorca i, al capdavall, sol·licitaven de ser examinats en la facultat que tenien escollida, sovint Avinyó, que els evitava haver de fer-ho en alguna universitat espanyola, per com Menorca hi estava desmembrada per causes colonials. Fins a la Revolució Francesa, aquell territori de la Provença, seu papal, no estava encara incorporat a França.
Val a remarcar, idò, el privilegi que representava per a un menorquí poder rebre estudis superiors i revalidar-los en un centre universitari occità, atès que tenia un gran prestigi arreu d’Europa d’ençà de la fundació per Bonifaci VIII el 1303. Açò ens demostra la procedència social de Nicolau (un pagès propietari, o senyor de lloc), alhora que el fa partícip d’una escollida generació d’intel·lectuals de la segona meitat del XVIII que rebé formació a universitats estrangeres, i que, en tornar a l’Illa, posaren les bases dels primers moviments dels nostres homes de ciència contemporanis.
A tall d’exemple, podem evocar alguns dels molts noms de juristes principals d’aquella generació: Gabriel Oliver (doctor en ambdós Drets, 1743), Joan Font i Llambies, els germans Ramis i Ramis (principalment, Joan i Antoni), Pere i Joan Soler, Bernat Febrer o Francesc Seguí i Valls.
Anglòfil
Considerat un anglòfil en el bell mig de les dominacions britàniques, fou sota aquesta administració quan Nicolau Orfila aconseguí desenvolupar l’obra jurídica més palpitant que se li coneix. Parlam de la tasca de reforma de l’administració civil de Menorca, enllestida i aplicada durant la tercera estada colonial dels anglesos a l’Illa.
En aquest període (1798-1802) va redactar el projecte d’una nova planta per al govern i l’administració municipal de Menorca, l’aplicació de la qual va ser ordenada per l’autoritat anglesa, en temps del governador Stuart. Segons que diu el catedràtic emèrit Roman Piña Homs, es tracta d’un projecte avançat de constitució política que eliminava l’antic règim d’insaculacions, i que era substituït per fórmules de major eficàcia administrativa, però també de major control per part de la Corona. Si el sistema de representació municipal de l’antic regim era d’inspiració estamental, el nou ho serà burgesa, condicionada a les rendes dels elegits.
La nova reglamentació administrativa entrà en vigor el 24 d’abril de 1799. Reforçava les competències del comandant general de l’Illa; i eliminava el Consell General, òrgan representatiu fins aleshores de la comunitat de municipis, així com el càrrec de batle general. També reformava l’administració local, els jurats de la qual podien ser designats, en principi, pel comandant general, però tanmateix elegibles per un complex sistema de cooptació.
Nicolau Orfila va ser nomenat l’any 1798 assessor civil de la Reial Governació i superintendent dels tribunals de Menorca i els ajuntaments de l’Illa. El mateix any figura també d’assessor de Guerra i assessor gairebé personal d’Stuart.
L’historiador coetani Joan Ramis i Ramis ha escrit que eren tan grans els abusos que s’hi detectaven en l’administració i inversions dels recursos públics de Menorca, que estudià un nou sistema d’arranjament, sota el títol «Arreglo y plano de la reforma sobre administración e inversión de los caudales públicos de Menorca». En pocs anys, els efectes benèfics de la reforma es feren incontestables. L’economia pública conegué un estalvi de 194.579 lliures (moneda del país), reduí a la quarta part la talla ordinària i n’extingí el dret nomenat «nínxol». Per municipis, la reducció de la talla (o contribució anual) minvà una quarta part a la Universitat de Maó; en tres octaves parts a la de Ciutadella; un terç a la d’Alaior; i un quint a la des Mercadal.
Després de la Pau d’Amiens, que retornà l’Illa a la sobirania espanyola (1802), Nicolau Orfila va patir ostracisme polític sever. Acusat d’anglòfil pels seus enemics, fou processat i desterrat a Montjuïc (Barcelona) pel govern de l’omnipotent Godoy. Aconseguí, però, retornar a Menorca lliure de càrrecs després de la Guerra de la Independència.
El nom d’aquest insigne jurista de la primera fornada moderna està vinculat també al moviment cultural que hauria de representar la Societat de Cultura, instal·lada al domicili de Joan Ramis. El nom d’Orfila apareix a la nòmina com a soci número onzè (15-7-1778) amb noms tan preclars com ara Joan Roig i Cardona, primer president, Joan Roca Vinent, David Causse, Jaume Uhler, tres germans Ramis, Joan Soler i Sans i tants d’altres verament insignes. Ja sabeu la importància cultural conspícua que va suposar aquella entitat per a la Menorca de la segona tombada del XVIII.
Nicolau Orfila morí als 66 anys a Maó, el 20 de maig de 1810. El vicari Gabriel Llambies, en certificar el traspàs, va escriure aquestes lletres: «Día veinte de mayo de mil ochocientos y diez murió recibidos los santos sacramentos el Muy Magnífico Doctor Don Nicolás Orfila, juez del tribunal del Real Patrimonio de esta isla, de edad de sesenta y seis años, hijo de Juan y de Águeda Guardia consortes de Mahón [sic], viudo de doña María Ana Ramis, y día catorce de dicho mes y año en poder del Notario Don Juan Seguí ordenó las siguientes mandas pías. Elige para albacea a su hermano el reverendo Don Juan Orfila Presbítero. Sepultura en la iglesia sufragánea de San Antonio de esta ciudad. Destina de sus bienes veinticinco libras de nuestra moneda para los gastos de su entierro y sufragios de misas por su alma».
L’estirp que arrenca en la persona de Nicolau Orfila Guàrdia fou, de bon de veres, la primera baula d’una llarga nissaga d’homes del Dret de la ciutat de Maó. En efecte, del seu matrimoni (1781) amb Maria Anna Ramis i Ramis fou pare d’un fill i dues filles. Serà a través del primogènit, Joan Orfila Ramis, quan veurem la continuïtat en els oficis lligats al món jurídic. Encara que no sembla que aquest hi pertanyés, sí ho foren, acte seguit, els seus descendents immediats: els germans Nicolau i Francesc Orfila Caules, alhora néts d’Es Deuet.
El primer dels dos, nat el 6 de desembre de 1814, fou notari públic (1841); secretari municipal (1844-56), membre de la Societat Econòmica d’Amics del País de Palma, diputat provincial i líder conservador de Maó. Morí el 20 de maig de 1885. Entretant, Francesc (1816-1886) va exercir l’advocacia, a la vegada que fou continuat per un fill i un nét advocats: Joan Orfila Pons, diputat canovista a Corts (1896) i fill il·lustre; i Francesc Orfila Albertí, també lligat al món empresarial i amant de la literatura en llengua menorquina, com ara la celebrada peça sarcàstica «En Tanoca des Migjorn». A més, no hem de passar per alt que un germà de Joan Orfila Pons, anomenat Pere, va dirigir un despatx de Notaria, atorgat el 1883 en substitució del seu conco Nicolau Orfila Caules, que s’havia jubilat.
Potser l’actual generació d’homes i dones de Ferreries podria demostrar algun reconeixement a una personalitat que, vulguis que no, va ser, per naixença, un il·lustre fill d’aquella localitat. Malgrat haver estat molt discutit en el seu temps —a estones, polèmic—, és avui un intel·lectual de gran volada, patrimoni cultural dels menorquins, i potser de Ferreries en primer lloc.
