La festa de Sant Sebastià que hem negligit a Menorca

Les setmanes li arrenquen amb la benvinguda a l’Any Nou. Desfila, acte seguit, per l’Epifania (la nit de la qualcada d’estrelles i somnis infantils). I continua després descabdellant-se per les hirsutes barbes de Sant Antoni, l’abat anacoreta que ajudà l’estrenu rei d’Aragó, Alfons III el Liberal, en l’èpica conqueridora: el sobirà que ens feu de cultura menorquina en clau catalana i cristiana el 17 de gener de 1287.

Sobre una de les festes concretes que desfilen en aquest mes, però, haurem de convenir que hem acabat negligint-la. Ara com ara, ni tan sols ens recordam d’ella somament. Parl de la tradició secular i vella del 20 de gener.

En el dia, els menorquins ja no tenim gens viva la celebració de San Sebastià, llevat —no cal dir-ho— d’aquelles famílies on algun membre hi celebra l’onomàstica. Però, entretant, hem perdut la festa general i pública que havia estat tan comuna en segles passats, en commemoració d’aquest màrtir cristià, soldat de la guàrdia imperial de Dioclecià.

A les Balears, sols persisteix a Palma gairebé, per com encara el veneren com a patró principal de la ciutat. Però som dels qui creuen que, a l’illa de Menorca, no hauríem d’oblidar-nos-en. Haver caigut en aquesta minva costumista suposa tant com descurar una part de les nostres antigues tradicions més fermes i seculars.

Em fa l’efecte que us sorprendreu si us faig una afirmació llampant. Per a les ciutats de Maó i Ciutadella, encara és una festa nominal, per com una i altra la conserven en el paper de patró menor. Però de seguida hem de reconèixer que, ni a llevant ni a ponent, no l’honoram en cap forma ni de cap manera; i per tant, ens passa públicament desapercebuda a tots. Hi va haver un temps, de fet, en què Sant Sebastià era tingut com a segon patró de l’illa de Menorca, després de la fervent devoció que despertava la festivitat de Sant Antoni, el sant de Viana, la commemoració del qual experimenta avui una etapa vivíssima com a diada del poble i com a sant protector principal de la diòcesi menorquina.

A més, a la vila d’Alaior, s’acostumava de nomenar-li sobreposats anuals. Així consta en una resolució del Consell de la Universitat de l’any 1502. Entretant, el 1632, a Maó, se li sortejaven tres caixers anuals, un per a cada braç estamental.

La tradició en el regne privatiu de les Mallorques havia nascut en el segle XVI, quan l’ardiaca de Rodes, Manuel Surianesgui, arribà a la capital amb un braç incorrupte del sant. Just va coincidir en una hora en què Palma patia una epidèmia de pesta, i, a la vegada, en el bell mig d’un setge turc sobre aquella ciutat del Dodecanès, en la mar Egea, que havia animat a l’ardiaca a marxar i protegir la despulla. Sembla que, de seguida, la malaltia atroç cessà d’encomanar-se pels volts balears. Els fets miraculosos donaren pàbul a la veneració de la sagrada relíquia. Avui, mutatis mutandis, s’ha perllongat fins als nostres dies, ara, però, amb foguerons, revetlles i música de guspires sota la nit fosca i gelada de gener. La peça es conserva actualment a la Sala Capitular Barroca del Museu Catedralici de la Seu mallorquina.

També a Maó

Després, el 1615, també a Maó, s’ordenaren actes de pietat religiosa per tal d’implorar que un brot de pesta originat a Ciutadella no penetrés a la ciutat oriental del territori. Altra vegada l’any 1652 es reproduïren els temors cervals, per mor d’una nova plaga pestilent que, aleshores, devastava Mallorca i Ciutadella. Així es comprèn que els jurats maonesos, en actitud devota, fessin instal·lar a la casa consistorial una imatge de Sant Sebastià, de cos sencer, barbamec i esfereït per les sagetes que el martiritzaren per ordre d’un cèsar de Roma. Encara ara la contemplam a l’atri de l’escalinata principal, a la dreta, quan entram a la seu municipal. Però la gent, en anar i venir en els seus afers ciutadans, ni tan sols li atorga un mer esguard, ni una lleu mirada de coa d’ull. Ningú es demana qui és i què hi fa, repicat de sagetes i mig nu.

Entre els béns parroquials, també l’església de Santa Maria de Maó conserva una imatge del sant entronitzat a l’altar major, així com també un braç incorrupte embolicat en plata pura, malgrat que no és considerada una relíquia certificada i autèntica.

Sembla prou evident que el segle XVII fou un període de celebració inexcusable i àlgida, tant a Maó com a Ciutadella. Per exemple, el 8 de gener de 1654 el clavari d’aquella Universitat forana va proposar al Consell General que es fessin pregàries durant aquell any, per tal que la festa adquirís una especial solemnitat, per mor de l’episodi pestilent que llavors afectava l’Illa.

Les pràctiques es mantenien encara, més o menys, en el Maó de mitjans del XIX, i fins al darrer terç de la centúria. Com a mínim, en els anys vuitanta, la parroquial de Santa Maria li cantava una missa amb sermó, sovint encarregat al prevere Jaume Tutzó Gelabert, el qual, per cert, va ocupar-se durant anys de l’administració del diari catòlic «El Bien Público» i el bisetmanari de la mateixa confessionalitat «El Mahonés».

I bé: s’hi feia després una processó exhibint una relíquia del sant. Fent bo el costum secular, la imatge del pòrtic municipal apareixia il·luminada al llarg de tota la nit del 19 al 20 de gener. Se li donava un punt de llum d’oli que brillava dèbilment als peus de la imatge. En efecte, són infinites les cròniques que així ens ho asseguren: «Con motivo de la festividad de san Sebastián, anoche estuvo iluminada la imagen del glorioso mártir que existe en los pórticos de las casas consistoriales de Mahón», segons deia «El Bien Público» en l’edició del 20 de gener de 1888, per citar un cas entre cent.

Conservam testimonis escrits de les primeres dècades del XIX. Francis Schroeder, secretari del comodor americà de la Mediterranean Squadron, va recollir-los d’entre un enfilall de records menorquins (1846). Dos anys abans havia escrit aquestes paraules en el seu dietari personal: «Día 21, domingo por la mañana. – Espléndido y hermoso […] El piso de las calles resuenan al martilleo de las suelas de madera, las mantillas de las hermosas mujeres y las vueltas de las capas de los señores brillan, sobre sus hombros, más radiantes que nunca al sol dominguero. Ayer fue la fiesta de San Sebastián, a quien honran los hijos de Mahón, con un culto especial, por haberles librado en otro tiempo de los estragos de una terrible epidemia. Las ceremonias en honor a la festividad fueron muy primorosas, deliciosa la música en la catedral [sic, per Santa María], con exquisitos potpurrís y sinfonías por el gran órgano. Hubo una procesión con asistencia de los principales sacerdotes en la que se portaba la efigie en plata de una mano y un brazo que contenía el esqueleto de ese membro del santo. Fui a verla y pude desfrutar de algunos de sus aspectos más esenciales, como el de los tambores precediendo a la multitud de Padres ricamente vestidos y provistos de símbolos y joyas, a su paso por debajo de los arcos; el de la gente arrodillándose y santiguándose al tránsito de la procesión, o deteniéndose delante de las urnas y crucifijos que exornan las esquinas de las calles. De regreso otra vez a la catedral, un venerable caballero subió al púlpito e hizo un extenso panegírico de las glorias de San Sebastián. Al terminar el discurso, que fue hecho en mahonés (tan árabe como español y apenas inteligible hasta para los mismos españoles) bajó y fue a colocarse a un lado del altar dedicado al santo y adornado con varios símbolos en madera y pinturas de las glorias del héroe. Tomó entonces el brazo de plata, sosteniéndolo para que el pueblo lo besara. Era curioso contemplar con qué afán viejos y niños se apresuraron a acudir, madres llevando a sus hijitos para que besaran la reliquia, oficiales con oropeles y condecoraciones, bellas mujeres con sus mantillas apartadas a un lado, mientras el órgano resonaba entre las bóvedas como si fuera una persuasión para los miserables pecadores. ¡Oh, qué dicha ser católico!» [«Revista de Menorca», abril de 1944].

A l’altre cantó de la geografia insular, encara ben entrats en el segle vint, s’hi mantenia un deure corporatiu de l’Ajuntament en Ple. Tots els regidors, com ja ho havien observat uns dies abans, en la festivitat de Sant Antoni del dia 17, participaven d’alta gala i sota maces, en una missa especial: «Con la solemnidad de costumbre, se celebró en la catedral la festividad de San Sebastián. En la misa mayor pronunció el panegírico del santo mártir el Muy Ilustre Juan Morera, canónigo. Asistió el Muy Ilustre Ayuntamiento, lo mismo que a la procesión, que se efectuó por el interior del templo a causa del mal tiempo». [«El Grano de Arena», 24-1-1906].

D’altra banda, Sant Sebastià també era el protector tutelar del llatzeret del port de Maó, de manera que durant la vigília se li cantaven allí unes completes. Era tan intensa la devoció popular que, els anys en què l’estat sanitari no permetia fer-hi visites al peu de la imatge del sant en aquella assenyalada data per manca de seguretat per a la salut pública, certs grups d’opinió ciutadana reclamaven que no s’anul·lessin les celebracions de cap manera. Els hauria dolgut de veure’ls desades i perdudes. Així, el gener de 1887 es va haver de disposar que la diada fos ajornada al mes d’abril. Llavors, hi fou beneït un quadre del sant que havia estat regalat per un devot maonès.

Si donam un cop d’ull al diari «El Menorquín», hi trobarem aquesta informació: «Actualmente, en la iglesia de Santa María de esta ciudad [de Maó], se celebra todos los años una solemne función que la Junta provincial de Sanidad de la isla dedica a este siervo del Señor, su patrón y abogado contra la peste. En el año que acaba de transcurrir [1866], no ha sido menor la devoción a fin de que nos librara del cólera, que felizmente no nos ha molestado, a pesar de haber estado en el lazareto de este puerto 1.235 embarcaciones de todos portes y procedencias, que han conducido hasta 20.000 personas, no alterándose en nada la salud de los menorquines, habiendo más bien aumentado la población, según se desprende de los datos que hemos podido reunir» [20-1-1867, 32].

En efecte, el balanç de població del 1866 havia acabat amb un augment de 391 habitants. Els naixements de l’any havien estat 996, i les defuncions, 605. En conseqüència, «cumplirá Mahón con la piadosa costumbre de sus mayores, asistiendo a los divinos oficios que se celebrarán en Santa María en honor del ilustre abogado contra la peste, el glorioso mártir San Sebastián».
A Ciutadella, els antecedents de salut pública no havien estat banals. L’assot formidable els caigué l’any 1652, «y duró hasta últimos de diciembre del año 1653, en cuyo tiempo fallecieron 636 adultos [...]. Como que invocaban durante el azote al invicto mártir San Sebastián, agradecidos se dirigieron los jurados al Señor Rey para que les concediese permiso de invocarle como patrón menor de la ciudad, y celebrarle todos los años una misa solemne en la iglesia [hoy catedral] de la misma, y ocho días después una procesión general, asistiendo las comunidades religiosas, mayordomos de las cofradías de San Nicolás de Bari y de Santa Rosalía».

Hi ha una tradició singular però fugissera sobre el sant que no he pogut acabar d’esclarir a què responia. Va aparèixer durant les primeres dècades del segle XX. No va ser constant en el calendari, però gairebé va romandre en un punt de celebració fins entrada la II República. Va desenvolupar-se fora de qualsevol contingut de fe o religiós, encara que mai es va amagar la denominació referida a Sant Sebastià. Curiosament, no es feia coincidint amb la diada de gener, no. Més aviat, es convocava devers els primers dies d’agost, sovint pels volts de Sant Llorenç; en altres ocasions s’esqueia a les acaballes de juliol. Tenia lloc a la cala d’Alcalfar, i combinava passa-carrers, natació esportiva, tant femenina com masculina, regates a vela, caça de l’ànec, revetlla a la vora de l’arena, focs artificials i fogueres nocturnes. Duraven dos dies. Encara el juliol de 1934 hi va ser convocat un programa «como costumbre de todos los años, se celebrará en la cala de Alcaufar la fiesta de San Sebastián».

Entre nosaltres, els menorquins del XXI, què hi hem preservat al respecte? Res, o gairebé res ens queda. Avui, Sant Sebastià és sols alguns caramulls de textos en paper premsa, vells i arxivats per sempre.