Marino Benejam: 50 anys sense la família Ulises

La premsa d’aquells mesos anunciava que Pere Benejam marxava a viure a Mallorca. La idea no deu prosperar, perquè prest el tornem trobar actiu a Ciutadella. L’any 1886, Pere és elegit president del Circo 9 de julio, entitat que duraria pocs anys. L’any 1887 és nomenat fiscal municipal de Ciutadella, en substitució de Joan León i García. Pocs anys després, el 1893, el trobem com a inspector general de la cooperativa La Sexagenaria. A més de la fabricació de formes i la rellotgeria, Benejam Casasnovas també és representant de la casa catalana de motors a gas Miguel Escuder a Menorca. Es veu que és un home enginyós, la prova és que el 1894 construeix de pròpia mà un petit motor de gas a una habitació de la seva casa del carrer del Roser, amb el qual dona electricitat a la il·luminació i als aparells domèstics de la casa; és tant el rebombori de l’invent, que molta gent visita la casa per descobrir aquell fet insòlit.

L’any 1895 torna ser elegit regidor, per una candidatura conservadora que encapçala el comte de Torresaura. El 1896 és designat compromissari per a l’elecció de senador. En els seus dos anys a l’Ajuntament de Ciutadella podem destacar dos fets: la seva participació en l’inici de les obres del nou edifici consistorial -l’actual- i la seva intervenció en la creació del servei de bombers del que serà regidor inspector.

Pere té tres germans, concos de Marino Benejam: Mateu (1856), Àngela (1858) i Dolors (1859). Ell i Francisca Ferrer tenen set fills, dels quals Marino és el cinquè: Catalina, Francina (casada amb Joan Gusi Moncunill), Mateu (casat amb Dolors Agell), Pere, Daniel (casat en segones núpcies amb Emilia Prats), Marino i Pere, que deu recuperar el nom del germà mort (casat amb Sabina Rosselló Benejam). Segons hem llegit, és la crisi econòmica que resulta de la pèrdua de Cuba, que motiva que els Benejam Ferrer marxin a Barcelona quan Marino només té set anys. Tot d’una posen casa al passeig des Born, i després es muden al carrer Princesa. El pare es posa a arranjar rellotges. Poc sabem de la vida familiar d’aquests anys, però segur que l’enyorança es menja el cor dels fillets. Ho expressa un germà de Marino, Mateu, en una poesia que publica l’any 1904 a Menorca Artística (30/09/1904):

A MA PÀTRIA

Sis anys que em trobo allunyat

de ma pàtria, Ciutadella.

Eixa població tan bella...

quantes voltes he enyorat!

Amb goig sempre he recordat

aquells jorns de ma infantesa

que era per mi tot tendresa,

tot per mi, era encantat.

Anys enrere contemplant

lo teu mar i el cel diví

poc podia pressentir

que t’hagués enyorat tant!

Moltes voltes he pensat:

si pogués d’una volada,

arribar-te pàtria aimada,

ja t’hauria visitat!

Ja mai més podré oblidar

la pàtria que m’ha vist néixer,

quan s’és lluny es pot conèixer

l’enyorança el mal que fa.

Un fill teu sols ambiciona

veure’t un jorn rica i bella,

puix m’atreus més Ciutadella

que la comtal Barcelona.

Amb la correcció de l’original és pot veure que el jove Benejam utilitza el català més oficial. Aquest Mateu Benejam és son pare de Lluís Benejam Agell (Barcelona, 1914 – Birmingham, Alabama, 1968), pedagog musical, violinista, compositor de música de cambra i de sardanes, que després d’una llarga carrera a Barcelona, s’instal·là amb la família a Equador (1952-1959) i a Birmingham, Estats Units (1959-1968).

Els inicis de Marino

Marino no se sent atret per l’ofici del pare i, des de 1902, assisteix a classes de dibuix amb el professor Manuel Alzamora (Barcelona, 1846-1906), que era professor de dibuix de figura, paisatge i model en l’escola de l’Associació de Socors i Protecció de la classe obrera. Posteriorment entra a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (des de 1908). Prest va il·lustrar anuncis publicitaris i va fer estampes per a revistes infantils de l’època, com «Pocholo» i «Cigronet» (1915), «Perra Gorda» i «KKO».

El 17 de març de 1917 va sortir el primer nombre del TBO que coneixem per iniciativa de Joaquim Buïgas Garriga, que en tornar d’una estada llarga a l’Argentina, va adquirir la capçalera que feia poc havia sortit al mercat. Joaquim era net de l’arquitecte del Liceu, fill de l’autor del monument a Colom i germanastre del creador de les fonts de Montjuïc. L’any 1917 es va constituir la primera fornada de TBO, que va ser la revista infantil per excel·lència del segle XX a Espanya, amb tirades que arribaren als 350.000 exemplars.

Marino treballa en la il·lustració i, l’any 1921, es casa amb Maria Lluïsa Bartolomé Barceló, amb qui tindrà dues filles: Lluïsa (1922), que es casarà amb Ventura Caballé, que també era il·lustrador i pintor; de fet, dos fills seus: Josep i Roser, han seguit en el món de la il·lustració i la creació plàstica, i Roser (1926), que es farà monja i amb qui Marino viurà els darrers anys de la seva vida. En aquesta època, la família Benejam viu al barri de Gràcia. A pesar de col·laboracions esporàdiques anteriors, és el 1934 quan publica la seva primera tira d’estampes a TBO amb el conte «Un enfermo muy grave».   

Resistir a la Guerra Civil i la postguerra

No conec la ideologia de Marino, però pens que era conservador i tradicionalista. L’any 1936, poc abans de l’inici de la guerra, Marino crea el personatge de Melitón Pérez. L’agost de 1936, l’editorial Buïgas és col·lectivitzada, encara que Joaquim es manté com a director i el TBO segueix sortint, amb una única novetat: dues pàgines que, amb el títol de «Floreal», es presenten com «revista infantil semanal publicada bajo el signo de la Escuela Unificada», que era una proposta d’ideologia llibertària; de fet, el TBO està sota el control de la CNT-FAI. «Floreal» ja havia estat el nom d’una revista anterior de la mateixa família ideològica.

Les pàgines sortien cap per avall, per diferenciar-les de les normals del TBO. Ni Floreal ni TBO feien molta referència a la guerra que estava en marxa. Va sortir gairebé durant un any, malmesa per la falta de materials i la mobilització d’alguns guionistes i dibuixants. A finals de 1938, TBO deixa de publicar-se, havia arribat al nombre 1097. Durant la guerra, Benejam continua treballant a l’empresa i crea historietes per a Floreal. Per això fou titllat de «rojo separatista» pel règim franquista i separat de poder fer feina en publicacions «afectes» al Gran Movimiento Nacional. Ell, per sobreviure, dibuixa retallables, postals de Nadal, quaderns de dibuixos, etc.

Es reincorpora poc temps després i, a partir de 1941, centra la seva activitat a TBO, que torna aparèixer amb una sèrie de condicions. És en aquests anys que empra també els pseudònims Rino i Ferrer. A més, durant els anys quaranta il·lustra una sèrie de llibres infantils i juvenils. Perquè vegem fins quin punt arriba el control, no serà fins a l’any 1952, que el TBO no és acceptat com a publicació autoritzada pel Ministeri d’Informació i Turisme, cosa que donarà estabilitat i marcarà l’inici d’un període de creixement fins arribar a una tirada de 350.000 exemplars.

Benejam i la família Ulises

En la contraportada del TBO apareix, el març de 1945, la primera historieta de «La familia Ulises», amb guions de Joaquim Buïgas. No seran els únics personatges benejians, a més de Melitón Pérez, l’any 1946 crea la pàgina «Aventuras de Morcillón y Babalí». També participa en la secció «Los grandes inventos del TBO» del professor Franz de Copenhaguen. Al llarg de la seva vida, Benejam va crear moltes històries i acudits sense personatges fixos. Això no obstant, la seva gran creació és «La familia Ulises», que comença amb el conte «La posada de los asnos veloces», malgrat que el nom d’Ulises no surt fins uns nombres més tard, el juny de 1945. La família està composada inicialment per 8 elements.

El cap de casa, Ulises Higueruelo, la seva esposa, donya Sinforosa; l’àvia Filomena, i quatre fills: la jove Lolín, la filleta Merceditas i els dos petits, Policarpito i un sense nom, que desapareix sense més ni menys. A més, el ca Treski, que és el segon, ja que, al primer, se l’havien calat en una historieta anterior. A més, molts personatges secundaris: Don Paco, enamorat de Lolín, la tia Consuelo, el calavera Fernandino, la portera Gumersinda, etc. Mort Buïgas, el guionista, en 1963, el seu lloc és ocupat per Carles Bech. La majoria d’aventures tenen lloc a la Barcelona de postguerra: estraperlo, manyes i enganys, els primers cotxos com el 600, la ràdio, la televisió, les vacances. Els Higueruelos són una família del règim: unida, religiosa, catòlica-tradicionalista, model de la família la qual, amb el sindicat vertical i el municipi, organitzaven la societat franquista. Amb els anys, els Higueruelo evolucionen cap a una clàssica família burgesa catalana de centre-dreta.

El final i els homenatges

El 1970, Benejam pateix una embòlia que l’impedeix treballar; el substitueix a la família Ulises, Salvador Mestres, prest baratat per Josep M. Blanco, que té una línia més continuista. Ell es pot mig recuperar i torna a dibuixar, però no com abans. Mor el 19 de gener de 1974 a Barcelona, a 84 anys; el pròxim diumenge se complirà mig segle. El 1973, encara viu, rep el primer homenatge que li fan els Dibuixants d’Historietes Nacionals, amb una mostra de dibuixos originals seus. L’any 1991, l’Ajuntament de Ciutadella homenatjà Benejam amb una placa a la casa del carrer del Roser on va néixer. Posteriorment se li va dedicar un carrer, paral·lel al de Santa Bàrbara i pròxim al de Melitón Pérez. El 1997 s’edita un segell oficial amb la família Ulises. El 2001 es publica «La mirada del ninotaire», sota el patrocini de Sa Nostra, un llibre que acompanya    una exposició imponent, que m’ha servit, amb altres documents, per escriure aquest article.

Esperem que l’any 2025 serveixi per fer present una figura de la cultura popular espanyola del segle XX. Segur que es multiplicaran els actes sobre el personatge. Em permet llançar un suggeriment que recull una idea que tenia Avel·lí Casasnovas quan era conseller: fer un conjunt escultòric a tamany natural de la família Ulises, que podria ser ubicat dalt es passeig o en qualsevol altre lloc. Amb els nous materials i tècniques seria assumible i suposaria un al·licient urbà de gran interès en les visites a Ciutadella. A la llarga, aquestes inversions tenen un retorn econòmic i social molt superior a la inversió. Aquí es llança la idea.