El pilot maonès Josep Vanrell fa temps que viu a Cuba, punt de partida i arribada dels seus viatges transatlàntics a la vela. L’any 1847 farà el que tenim documentat com a últim viatge conegut. Què ha de menester? En primer lloc un vaixell: aquest any, el dia 8 de març, firma davant notari el document de compra de la goleta «Atrevida»a Pasqual Mendaro, vesí de Nuestra Señora de Regla i paga per ella dos mil cinc-cents dòlars. El vaixell comprat per Vanrell si mateix era gros, segons les informacions varia el tonatge que podia desplaçar, però podem situar-lo en seixanta tones. En segon lloc, ha de tenir una tripulació de garantia. Pel que hem vist també en altres casos, una modalitat molt habitual és que la tripulació es contractés específicament per al viatge que s’anava a fer, o sigui, que no era el vaixell que tenia una tripulació fixa, sinó que aquesta es formava quan es preparava una expedició; això no vol dir, almenys jo ho crec així, que els capitans o/i propietaris no tinguessin ja uns mariners als que habitualment recorrien, sobretot pensant que els viatges es preparaven des de mesos abans. En aquest cas, per l’«Atrevida», Vanrell, que era propietari i capità, va contractar deu persones. L’home de confiança era Guillem Forbes, segon pilot, nascut as Castell; també tenim Cristòfol Prat, agregat o ajudant; Joan Prat, contramestre; Estanislao Crinero, fuster; Antonio Montes, cuiner; i com a mariners: Francesc Costa, Antonio Albanello, Antoni Bernat, Juan Batista Velasco i Estanislao Salvador. És possible que Cristòfol i Joan Prat fossin germans, és possible també que no fossin Prat, sinó Prats, que és un llinatge relativament comú a Menorca. Tot són especulacions. He trobat un Cristòfol Prats Fàbregues, maonès. Aquest segon llinatge també el podria relacionar amb Sebastià Fàbregues, que també hem vist. No és l’única relació que he descobert, ja que un germà de Cristòfol era Pere Jaume, que estava casat amb Joana Forbes Victori, germana de Guillem Forbes. Són moltes connexions com perquè no pensi que aquests Prat o Prats no fossin també menorquins. Concretament, Cristòfol era nat as Castell l’any 1803. Després de l’afer de l’«Atrevida», l’any 1857, Cristòfol té una botiga de queviures a Maó. L’any 1870 hi ha un Cristòfol Prats Fàbregues que és maquinista del molí de Joan Enrich, al port de Maó. Deixam amb un interrogant si es tracta de la mateixa persona. Ja tenim el vaixell i la tripulació, ara, en tercer lloc, s’ha d’aclarir la part administrativa: contractada la tripulació, el propietari havia d’obtenir l’autorització del rei per a realitzar el viatge, per la qual cosa havia de presentar la ruta que pensava realitzar i l’objecte del comerç que realitzaria; naturalment, des del moment que es va prohibir el comerç negrer, els empresaris no podien declarar que anaven a Àfrica a cercar negres; a més del permís reial, que ho era per alguns anys, havien d’aconseguir el del seu representant a Cuba, en aquest cas el d’Ignacio Fernández Flores, comandant de marina a Santiago de Cuba; a més, és clar s’havia de posseir la butlleta de bona sanitat del vaixell i la tripulació i pagar les taxes estipulades. En quart lloc, Vanrell s’ha de fer amb les provisions que assegurin el viatge i les mercaderies amb les que han de comercialitzar quan arribin a Àfrica; en aquest cas, declaren vint milers de puros, sucre, cafè, i dues caixes de capells de Panamà. Al final de la història veurem que d’aquests béns de consum se’n van treure entre set mil i vuit mil dòlars.
Il·lustració de dues goletes com l’«Atrevida»
Partim cap a Guinea Bissau
Finalment, el 21 de març de 1847, l’«Atrevida» salpa de Santiago de Cuba en direcció a Cap Verd i Gorée, una illa davant la costa del Senegal, on avui podríeu visitar el Museu dels Esclaus. El 30 de maig, després de setanta dies de navegació, toca terra a l’illa de Sao Antonio. Després d’uns dies de repòs i recàrrega d’aigua, marxa al port principal de l’arxipèlag, de Cap Verd, Porto Praia, on entra el 19 de juny, o sigui, després de tres mesos de navegació. Quan són a terra deixen l’«Atrevida» l’agregat Cristòfol Prats i el mariner Estanislao Salvador. La tripulació ha passat d’onze a nou persones. Ha de pagar els drets d’ancoratge i els de duana per poder entrar i comercialitzar els productes que porta. Surt de Praia (Cap Verd) el 19 de juny i arriba a Gorée el 28 del mateix mes. Després marxa al port de Bissau, on entra el 19 de juliol, després d’un altre mes de navegació. A Bissau deu vendre la mercaderia que resta en la bodega i en carrega una altra amb destí a Canàries: dos barrils de rom, quatre de ‘balaxa’, un de vi, una caixa de marsa, cinc sacs d’arròs, tres sacs de mongetes, dos barrils de porc salat, tres barrils de carn salada, un barril de peix salat, sis cossiols d’oli, llastre de pedra, vuit bidons d’aigua per a la tripulació. O sigui, una part per consum de la tripulació i una altra per vendre. Naturalment, una de les raons del manifest de la càrrega és la de pagar els drets de duana.
En aquesta època, quan el comerç d’esclaus està perseguit i els vaixells de guerra anglesos mantenen un control gran dels moviments de la navegació costanera a tota aquesta regió (Gàmbia, Senegal, Guinea Bissau, Sierra Leone, etc.), on existien els principals focus de comerç d’esclaus, els vaixells navegaven sota l’amenaça de la detenció. Des de 1835, no només estava perseguit el transport d’esclaus, sinó també la presència en els vaixells dels elements habituals per a transportar-los, encara que no hi hagués a bord negres presos en trànsit a Amèrica.
Fotografia actual de l’illa de Gorée, un dels punts de partida dels vaixells esclavistes
Aventures i desventures de l’«Atrevida»
Aquests llargs viatges estaven subjectes a molts contratemps. A Bissau en sorgeix un altre: el capità Vanrell i tres mariners estan malalts i al·leguen que no poden seguir navegant. Dels onze tripulants que van salpar de Santiago de Cuba feia quasi mig any, només en queden sis, encara que sembla que finalment seran vuit. El segon, en aquest cas Guillem Forbes, nascut as Castell, s’ha de fer càrrec de la nau. La missió que Vanrell encomana a Forbes és anar a Santa Cruz de Tenerife amb una càrrega per vendre i comprar gènere (vi, patates, fruita fresca) per tornar a Sierra Leone, on es vendria. A Santa Cruz de Tenerife, Forbes s’ha de presentar a un comerciant a qui consigna el contingut de la goleta, això vol dir que els comerciants que naveguen han de tenir establerts contactes anteriors de confiança als punts d’arribada. El propòsit de Vanrell és aprofitar el temps de convalescència per fer un comerç que els proporcionés guanys per a sufragar les despeses d’un viatge tan accidentat. A més, atorga poders a Forbes perquè en cas de naufragi o danys, pugui presentar reclamació a la casa d’assegurances, la qual cosa vol dir que aquest aspecte també ha d’estar previst a l’hora de noliejar un vaixell. Forbes surt de Bissau el 17 de setembre amb rumb envers a Santa Cruz de Tenerife. Encara els queden desgràcies per viure. En absència de vents, els primers dies no avancen. Deu dies després de sortir, tres mariners i Forbes també han emmalaltit i es veuen obligats a tornar a Bissau sense completar el negoci, probablement amb la pèrdua de la inversió, cosa que els documents consultats via electrònica a «Parliamentary Papers», que són els informes emesos pels comissionats anglesos, no concreten.
Negres esclaus en època més moderna.
La captura de l’«Atrevida»
Aquest tràgic viatge encara viurà nous capítols. Així les coses, el dia 9 d’octubre, quan són a prop de l’illa de Sal, tornen posar rumb a Bissau. El mateix dia són abordats per un bot britànic a poca distància de l’illa de Caio. El dia 11, quan naveguen pel riu Geba, a prop de Saint Martin’s pateixen un nou registre per part de la marina britànica que persegueix el comerç d’esclaus. En aquesta zona navega la balandra britànica «Philomel» que comanda el capità William C. Wood, el qual ha estat informat que una goleta espanyola roda per les immediacions i prepara una càrrega d’esclaus cap a Cuba. Seguint ordres de Wood, el tinent Boughey i el pilot John William Emaniel, amb una desena d’homes surten de vigilància amb un bot. Cap a les cinc del capvespre, desembarquen a l’illa Tortuga, des d’on divisen l’«Atrevida», la qual aborden poc després. Emaniel declararà que el timoner intentà desviar cap a terra la nau i que el capità (Guillem Forbes) feia veure que no entenia les ordres que rebia i les qüestions que li plantejava Boughey. La goleta espanyola fou escoltada fins al «Philomel» i Wood ordenà que es dirigissin a Freetown, a Sierra Leone, on vaixell i tripulació van quedar detinguts i a l’espera de comparèixer davant el tribunal mixt, britànic-espanyol que tenia jurisdicció en aquella zona per assumptes de tràfic d’esclaus.
L’«Atrevida» davant el tribunal
Mentrestant Vanrell estava convalescent a Bissau, Forbes havia de fer front a les acusacions. Ell, el menorquí, defensà en tot moment que la goleta estava realitzant un simple viatge comercial sense cap propòsit de traslladar esclaus a Amèrica, que sempre havien col·laborat amb les autoritats, lliurant tota la documentació i complint les ordres rebudes. Pel seu costat, els britànics argumentaven que la goleta estava preparada per rebre esclaus i tenia una càrrega d’aigua potable molt superior a la que es necessitaria per fer la travessia atlàntica la dotzena de mariners que composaven la tripulació. En realitat, si ens fixem amb allò que diuen els documents anglesos a l’hora de l’escorcoll, no sembla que el vaixell estàs a punt per rebre esclaus o, en tot, cas, fer-ho en un nombre reduït. En contra de Forbes i Vanrell jugava el fet que ja havien estat condemnats anys abans per tràfic d’esclaus, la qual cosa no vol dir que des del tractat de 1835 no haguessin desviat la seva activitat econòmica al tràfic comercial lícit. Això no obstant, la clau va ser el fet que el tinent Boughey anés a inspeccionar uns barracons on Barreda, soci de Vanrell, tenia negres immobilitzats a punt d’embarcar, entre els quals hi havia una esclava negra que era l’amistançada de Vanrell. Sigui com sigui, la qüestió és que el 24 de desembre de 1847, dissabte de Nadal, l’«Atrevida» fou condemnada per estar implicada en el tràfic d’esclaus. Des del tractat de 1835 no només es perseguia el tràfic en vaixells que transportaven negres, sinó també el fet de tenir els vaixells preparats per fer-ho. De la documentació tractada no he pogut saber quina va ser la condemna.
Forbes i Vanrell
Després d’aquest episodi, trobam Guillem Forbes a Maó, on ha obert una escola al camí des Castell on imparteix classes d’anglès per un duro mensual, encara que també pot donar-les a domicili, i Josep Vanrell va quedar a Bissau, almenys durant uns anys, encara que ves a saber com va acabar la seva vida.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
Muy interesante relato y escalofriante por su cercanía. De aquel tráfico vienen muchas fortunas y apellidos blanqueados a través del tiempo.