La insularitat del doctor Orfila entre revolucions

Un insular, per poc que se li presenti ocasió, es fa promeses de projectar-se i de superar-se per damunt dels límits estrets que el fermen. Hi ha, en els espècimens purs, un tret d’amor propi per a les conquestes, a vegades de tirada aventurera i, en tot cas, d’inconformisme amb la migrada sort territorial que l’atzar li ha reservat. En definitiva, l’insular és un qui aspira a guanyar nous espais: aquells que la natura li nega d’antuvi.

A diferència, però, del conqueridor continental comú, l’ambició d’un insular no és territorial, o annexionista. No busca d’envair els espais, sinó de guanyar-se’ls civilitzadament. Com que ell, l’insular, és més aviat objecte d’apetències territorials —els efectes de les quals ha sofert en un moment o altre de la història—, resulta que el repte autèntic el mena a fites no tan primàries —de caire colonial, s’entén. És així que, de les illes, sorgeixen fenòmens humans admirables, lligats a un cert instint de supervivència i de vida molt autònoma i autogestionada. A vegades, són fenòmens col·lectius que fan de mal comprendre. Per exemple: la creació de formes extraordinàries de riquesa social per a les quals no tenen ni facilitats especials ni matèries primeres. Altres vegades són fenòmens individuals, molt personalitzats, diríem. No és infreqüent, per tant, l’aparició de figures plausibles que, malgrat no disposar d’un entorn social ni formatiu afavoridor, esdevenen autoritats excel·lides: probablement en relació inversament proporcional a les mancances ambientals pròpies d’un territori petit i aïllat, incomunicat dels grans fluxos continentals.

La crònica històrica dels insulars és, idò, un joc peculiar, com una mena de dialèctica vital portentosa, d’uns éssers que se saben en una roca i que, alhora, se senten a si mateixos com una roca. Són roca en una roca.

És diu que, de menorquins, en podem trobar arreu del món, a les latituds més inversemblants, i —gens rar— assolint notorietats inimaginables. Succeeix, però, que també en trobam en els camps més insospitats de les activitats i els sabers humans. Són uns individus que, malgrat l’origen del qual brollen, es projecten amb una universalitat considerable.

El doctor Orfila potser n’és una prova genuïna, considerat en una perspectiva històrica.

Batejat Mateu Josep Bonaventura (1787), era fill d’un comerciant dedicat als negocis de la marina mercant de la segona tombada del XVIII, just en el nucli d’una Menorca que, aferrissada en la defensa de la pròpia idiosincràsia, es veia joguina de les potències que, llavors, tallaven el bacallà de l’hegemonia militar i naval en el vell continent.

Tal vegada, el d’aquest home, és dels casos més egregis de la nostra nòmina. És l’exemple potser més internacionalitzat.

Tanmateix, no crec que Orfila pugui passar com a exponent de la figura íntimament lligada al bessó del país; o sigui: a la seva roca natal. Més bé al contrari. Orfila fou un científic pur, d’aquells que tomben fronteres, que desborden qualsevol nacionalitat. Més bé, ras i curt, va ser un home universal, consagrat al saber, a la investigació i al progrés científic de la humanitat, sense posar-li, a una semblant ambició, cap accent, cap pàtria, més enllà de les estrictes exigències civils d’haver de regular el seu estatus, i de disposar d’una carta de ciutadania, res més.

Per mi, idò, són estèrils totes quantes semblances biogràfiques s’han esforçat a dirimir l’espanyolitat del doctor Orfila. Ho han fet amb un afany a vegades indissimulat de rèplica a tantes —i tan bones— enciclopèdies universals de llengua francesa que, en fer l’entrada del científic, afirmen que era un «metge francès nascut a Espanya». Algunes autoritats mèdiques i biògrafs acurats s’han afanyat un pèl massa a reivindicar la identitat espanyola —i per a Espanya— de la glòria d’Orfila. Tal volta no s’han adonat que, una determinada classe de ciència —i sobretot una determinada mentalitat científica—, apareix i prospera sense reclamar per a si cap mena de passaport, que és el que, exactament, va fer Orfila. La seva trajectòria ho prova clarament, ja en el seu primer periple formatiu universitari a València, Barcelona i París; i, després, quan es lliurà a la tasca febril d’investigació per fundar, amb mètode i sistemàtica, la ciència toxicològica forense moderna. Si ell va pregar son pare, Antoni Orfila Villalonga, que el permetés abandonar la Universitat valenciana, aleshores una mica anquilosada; i si després es feu candidat a una beca de la Junta de Comerç de Barcelona per aprendre Química a la Sorbona, ho volgué guiat per un instint d’exacte ambició transfronterera, i empès sempre per un ideal científic pur —sense pàtria, s’entén.

Açò assentat, és ben adient afirmar que Orfila, en origen, és una ‘conseqüència ambiental’, diguem-ne, de la Menorca Il·lustrada del XVIII. Aquesta important circumstància, resulta, per mi, de valor eminent. Si ens situam en el marc de la història cultural menorquina, la coordenada vital bàsica d’Orfila, en el sentit d’esbrinar quina va ser la seva arrel primigènia, ens remet, en efecte, a la Menorca de la Il·lustració, per més que calgui considerar-lo un fruit tardà del període. Fins i tot, amb nul·la connexió personal amb el moviment general. El que sí l’afectà de ple, però, fou el clima social del Maó nadiu: un Maó encara imbuït d’esperit il·lustrat. I perquè tal volta Orfila era un element tardà de la Il·lustració local, la seva orientació intel·lectual resseguí el tomb científic per damunt de les especialitats humanístiques, historiogràfiques, lingüístiques i jurídiques a què es dedicaren els membres del nucli genuí.

Em fa l’efecte que l’aparició d’Orfila en el panorama menorquí de les acaballes del Set-cents és, com els seus antecedents, un resultat congru i madur d’aquesta Edat d’Or de la cultura catalana de Menorca que se sustentà en una atmosfera política potser no tan maximalista com l’espanyola d’aquells moments, d’activació lucrativa del comerç marítim, i, en definitiva, de la irrupció de les primeres arrels de la burgesia urbana com a classe social emergent. Una classe —val a remarcar-ho— que feu una descoberta fèrtil, per com començava a postular els valors de la formació intel·lectual com a arma de poder social, capaç de complementar el poder del simple doblers. S’adonaren aquests burgesos que tan decisiu era la possessió del saber com la possessió acumuladora i estanca dels béns immobles, que era la pràctica habitual de la noblesa preil·lustrada menorquina com a classe dominant durant segles. Pensaven, en definitiva, que el millor patrimoni per al desenvolupament i la prosperitat era assolir l’ensenyament superior, i que aquest valia tant com la millor finca rural. O les més cabaloses rendes d’origen hereditari.

Ara bé: aquesta coordenada nuclear en què inserim Orfila pel que fa a la Menorca Il·lustrada s’emmarca, a la vegada, en una altra coordenada històrica d’un abast més ampli, no ja espanyol sinó exactament europeu. Vull dir que la vida d’Orfila caldrà contemplar-la, pel que fa a l’anàlisi, en el context de les grans revolucions burgeses que sacsejaren els fonaments rancis de l’Antic Règim. Estic al·ludint, primer, a la Revolució Francesa de 1789, i, després, a les revolucions de juliol de 1830 i de 1848, sobre les quals, fet i fet, es posaren les bases de l’estat liberal.

Per tant, bressol il·lustrat d’arrels illenques, d’una banda; i mentalitat forjada en les convulsions de les dues grans revolucions europees del tombant del XIX, són els eixos d’una biografia que, tanmateix, no hagués reeixit amb la força amb què ho feu si no haguessin estat dues llavors dipositades en la terra ubèrrima de la seva intel·ligència prodigiosa.

Un home, però, que es podria haver condemnat a l’immobilisme de la cultura escolàstica, o bé a fer, com a horitzó màxim, les rutes marítimes lligades a la base de l’econòmica familiar, resulta que tingué la sort de topar-se amb una figura clau de la infantesa. Parl d’un home de ciències, nat a l’Estíria Superior austríaca anomenat Carles Ernest Cook i Mülner. Amb ell descobrí un panorama de sabers insospitats. Abandonà les matèries tradicionals de les humanitats medievals i abraçà les ciències naturals, les matemàtiques, la física, la química i d’altres: fet que s’avé amb l’esperit reformista de la burgesia, per com aquesta hi veia el fonament del seu propi progrés econòmic i comercial. Orfila jamai no s’hi separaria, d’elles. Fou de la mà de Cook que experimentà el salt a la ciència, fins suposar-li la descoberta del mètode científic; o, el que és el mateix: el contacte amb l’anàlisi i la síntesi, el raonament i la demostració, la investigació i l’experimentació.

Que l’erudit Cook —qui, val a dir-ho, casà amb la maonesa Antònia Bals i Ballester— es travessés en la vida d’Orfila, és l’altra cara de la insularitat. Les illes són, com aquí he maldat de destacar, estímuls per vèncer el handicap de l’aïllament. Però les illes també poden ser, simultàniament, espais d’una força de signe contrari. Poden esdevenir espais centrípets: llocs per al refugi. Exactament aquest fou el tràngol de Cook, que vingué en una illa com Menorca probablement empaitat per l’Europa convulsa que es commovia per les repercussions, a voltes sagnants, de l’Europa de les revolucions. No s’oblidi que el llinatge Cook provenia de la noblesa austríaca, i que son pare era un aristòcrata magnat. També dos rebotats damunt la roca de Menorca foren els preceptors francès i irlandès que ensenyaren la llengua gal·la i l’anglès al fill primogènit de l’armador Antoni Orfila. I és que, com he dit, les illes també fan de taula de salvació, d’espai d’atracció que et succiona. Sovint, són aquestes unes arribades accidentals, però que a vegades injecten noves sabes, que és el que, clarament, hagué de succeir en el cas d’Orfila.

Bé: sobre els fonaments de la intel·ligència personal d’Orfila, sobre la insularitat en una Menorca amarada de les llums i sobre una llar familiar sensible a la formació acadèmica, s’hauria de bastir una biografia plena d’èxits. L’itinerari formatiu a París, melic aleshores del saber universitari i científic; el procés investigador en la toxicologia i la medicina legal; la seva projecció al capdavant del deganat de la facultat, combinada amb el poder polític que va administrar en el camp de la sanitat francesa, conformen un currículum perfectament sabut i aplaudit. No cal que m’esforci a descriure l’estol de mèrits. Són ben coneguts de tothom.

Voldria, però, remarcar l’arrel de la meva interpretació biogràfica, que és al que aspira aquesta crònica. Orfila, com a mentalitat afaiçonada en un clima burgès i alhora il·lustrat, es va demostrar una personalitat oberta al progrés, més afecte a les ciències racionals que a les doctrines especulatives i retòriques. I açò, en política, el feu probablement un tipus persuadit dels ideals de les revolucions palpitants entre les quals va discórrer la seva vida. Ben segur que fou sensible als plantejaments liberals de l’època, però no va ser mai un revolucionari ni un daltabaix, perquè les formes purament violentes de fer transformar l’estat de les coses eren quelcom que atemptaven, tanmateix, contra l’ideal reformista; i perquè posaven en pràctica reaccions iconoclastes contra el monarquisme; un monarquisme que calia fer-lo més liberal, sí, però sense destruir-lo.

Fou durant els anys de la Restauració francesa, entre 1830 i 1848, que Orfila va atènyer el zenit del poder acadèmic. Fou llavors que arribà al deganat per aplicar-hi una política universitària d’intensa modernització, i en els quals va promoure la reforma de l’ensenyament de la Medicina, mirall després per a les reformes universitàries arreu d’Europa. És, per tant, en aquests anys que Orfila fou l’home fort de la situació a París, en tant que metge, catedràtic, degà i àrbitre pericial com a oracle forense de la Justícia francesa. Potser el símptoma més evident de la posició de confiança de què gaudí sigui el nomenament de metge de cambra de la monarquia restaurada.

Nom que brilla

Resulta, però, que també en el període polític anterior, en el napoleònic, veié brillar el seu nom a molta altura en les facetes estrictament científiques. Va ser llavors que va començar a ser reconegut, gràcies sobretot a la trilogia cabdal que podríem extreure de la densa llista de noranta estudis que portà a terme. Aquesta trilogia principal la integren els tractats dels verins (1814-15), el de química mèdica (1817) —que avui en diríem bioquímica— i el de medicina legal (1821).

En proclamar-se la II República després de les revoltes de 1848, se li precipità la caiguda, en el sentit que el poder li demancà, per més que mantingués intacta la força de l’autoritat personal i la plena respectabilitat acadèmica. Aleshores, amb 61 anys d’edat, Orfila, prudentment, s’afanyà a l’administració de tots els rèdits acumulats: els rèdits econòmics de la fortuna que havia amassat, i els rèdits del seu prestigi científic que havia traspassat països i acadèmies, reconegut amb la possessió de medalles i distincions nacionals capdavanteres, inclosa la Legió d’Honor de Franca (1838). Va ser així que, catapultat a la presidència de la Reial Acadèmia de Medicina de França (1851), feu públic el seu testament mèdic. Instituí premis d’investigació i repartí considerables sumes de diners entre diversos organismes i corporacions mèdiques.

Víctima d’una pulmonia, va morir a la ciutat d’acollida la nit del 12 de març de 1853, quan tornava a casa sota el cel de París atacat de pluja a bots i barrals. «Crec, de veritat, que l’home perfectament decidit i tenaç —proclamava Orfila— pot aconseguir tot el que es proposi». Sí, tal vegada és exacte: aconseguir-ho gairebé tot, inclosa la superació de la cara fosca de la insularitat, que és el que el metge executà a la perfecció fins a l’últim dia. Orfila és una figura perfectament viva, perquè, més enllà dels cent-setanta anys transcorreguts des del traspàs, ningú no l’ha oblidat. Qui és recordat, viu per sempre.