Les quatre generacions de José León: des de Ciutadella fins a l’Havana

José León Moll

De José León Moll, poca cosa puc dir, que va néixer l’any 1787 a Ciutadella i que es va casar amb Maria Anna Garcia (s), nascuda també a Ciutadella l’any 1792. Sembla que ell era el propietari de Son Xoriguer Vell, que després passà al seu fill, també José.

José León García

D’entre els fills que van tenir, ens quedam amb aquest José: José Leon García, nat a Ciutadella el 12 de novembre de 1817. Deu emigrar o esser destinat a Cuba. A Cuba es casa amb María de la Paz Vivó Fuentes, nascuda a l’Havana c. 1836. Els primers fills de la parella neixen a Cuba, on, almenys entre 1852 i 1868, viu la família. Entre 1868 i 1970, José torna a Ciutadella, amb María de la Paz i els fills. Aquí encara naixerà Catalina León Vivó, l’any 1871. Ell serà tresorer, i després secretari, de l’Associació de Catòlics de Ciutadella a l’entorn de 1870. Ella, Paz, serà presidenta durant molts anys de la Conferència de Sant Vicent de Paül. En la restauració borbònica, el 1875 és nomenat pel governador primer tinent de batlle de l’Ajuntament de Ciutadella, càrrec que renova el 1877. L’any 1884, serà fiscal municipal de Ciutadella i crearà l’Agencia Central de Negocios Públicos. Sembla, però falta confirmació, que poc després viatja a Cuba, probablement per visitar el seu fill, José León Vivó, que hi resideix. En tot cas, el que sí que està documentada és la seva mort sobtada el 22 de juliol de 1888, a Panticosa (Osca), on s’havia traslladat per a prendre banys termals. Resumint: José León García ( Ciutadella, 1817 – Panticosa, 1888) i María de la Paz Vivó Fuentes (l’Havana, 1836 – Ciutadella, 1921) tindran sis fills i filles, que coneguem: José (l’Havana, 1852), Gabriel (l’Havana, 1859), Adolfo (l’Havana, 1868), Jacinto, Ana, i Catalina (Ciutadella, 1871). La casa familiar a Ciutadella és la núm., 33 del carrer Isabel II (camí de Maó), cap de cantó amb el carrer del Príncep, que coincidiria amb el gran edifici extramurs que va construir el mestre Antoni Juaneda cap al 1864, que originalment va ser la seu d’una fàbrica de sabates. Precisament, veí dels León era un mestre de manobre de nom Antoni Juaneda Pons, probablement el constructor. Dels fills de José i Paz podem destacar Jacinto León, que és funcionari de Correus; Catalina León, que es casarà amb el tinent de carrabiners Saturnino Valverde Mozo; Adolfo León, propietari i home de negocis, que es casa el 1906 amb Maria Triay Goñalons, filla de Joan Triay i Teresa Gonyalons, aquest Adolfo serà representant, a Menorca, de la companyia d’assegurances La New-York, a principis del segle XX; també trobem el prevere Gabriel León. Gabriel era nascut a l’Havana c. 1859. Després de l’ordenació sacerdotal, serà durant quatre anys secretari del bisbe Mercader i obtindrà un benefici de la Catedral. Durant 10 anys serà vicari coadjutor de la Catedral i, ja a principis del segle XX, passarà com a coadjutor a la parròquia de Sant Francesc. Finalment, serà durant tretze anys prevere de Sant Antoni Abat. Sembla que va ser designat capellana, càrrec al que va renunciar el 1900. Mor el 16 de març de 1921, el mateix any que sa mare.

José León Vivó

Passem, idò, al que més ens interessa: José León Vivó. José neix a l’Havana l’any 1852. Quan la família torna a Menorca, cap al 1870, ell té 18 anys, i és possible que s’hi quedi, que no torni amb ells. A principis de la dècada dels vuitanta es deu casar amb María Concepción Fernández-Coca, que era nascuda a Mèxic c. 1864. L’any 1884 el trobem fent feina per l’administració colonial a Cuba. José és, el 1884, administrador subaltern d’Hisenda de Colón, una ciutat de la província de Matanzas; aquest any 1884 neix el seu primer fill, José. El 1887 cessa en l’oficina de recaptació de Matanzas, capital, on ja era oficial de cinquena. No torna a Espanya, sinó que s’estableix a l’Havana, on crea una agència de negocis, ubicada al carrer de Paula, núm., 37. Hem de recordar que en aquesta època són nombrosos els fabricants i comerciants menorquins que tenen interessos econòmics a Cuba. Deu tornar a Ciutadella cap al 1889, ja que el 1890 neix aquí el seu segon full, Francisco. Viuen amb la resta de família Leon Vivó, al carrer Isabel II. Ben al costat de casa seva hi resideix la viuda, Cristina Daniel Rodríguez, nascuda a Cárdenas (Cuba), fet que ens suggereix alguna relació amb ells.

El mateix any 1890, el tercer José León de la nissaga promou la creació del centre de crèdit, Credit Industrial Mercantil de Ciutadella, del que serà director gerent. Com els seus pares, Josep és militant catòlic, aquest mateix 1894 serà soci del Congrés Catòlic Nacional de Tarragona. També és home de negocis. El 1895 serà nomenat representant a Menorca dels fabricants de mistos i fòsfors, representació que després durà el seu fill. El 1897 serà representant a Balears de l’Asociación Mercantil Española, de la que el seu germà, Jacinto, és delegat a Ciutadella. Desconeixem els motius, però l’any 1900 viu a Palma, ho sabem perquè representa l’Ajuntament de Ciutadella en gestions a la capital. Probablement la causa és que ja ha entrat de funcionari a l’administració de l’estat. Hi viu amb la seva esposa, Concepción Fernández-Coca, que segurament deu ser d’origen mallorquí. Josep León Vivó ha fet estudis d’administració i l’any 1905 pren possessió del càrrec d’oficial a la Delegació del Govern de Menorca. A pesar d’aquesta ocupació oficial, Josep manté vives altres tasques professionals: el 1907 és gerent de la societat Seguro de Vida sin Prima i representant exclusiu de la Central de Aguas y sales de Mediana de Aragón; també és sotsdelegat a Menorca de La Mutualidad Española. Durant aquests anys, entre 1905 i 1911, resideix a Maó i esdevé un personatge d’una certa presència en la societat local. Durant aquesta època té alguna presència pública en defensa dels principis conservadors, el 1910 surt «Guía del Trabajador», la revista de l’Ateneu Obrer (associació catòlica) i, en el primer nombre, ell escriu l’article «Divina sentencia», en el qual expressava una suposada relació idíl·lica entre diverses professions -com ara misser, metge, enginyer, industrial, comerciant i obrer- com a «obrers de la humanitat» que contribueixen a la societat en la qual vivien, alhora que es recomanava als obrers deixar al marge les lluites i les reivindicacions sindicals per millorar la situació per caminar tots plegats -patrons i treballadors- com a «obrers de la humanitat» [citat per Xavier Motilla. «Sociabilitat, cultura i educació fora de l'escola en els ateneus obrers i populars del Maó del nou-cents (1908-1931)». L’any 1912 és destinat al Govern Civil de Sòria. Segons els conservadors d’«El Bien Público», aquest trasllat ha estat forçat pels lliberals i republicans maonesos. No sé quants anys fa a Sòria, però l’any 1917 ja el localitzem com a oficial de 4ª al Govern Civil de Barcelona. Sembla que ja no es mourà de la gran urbs, on mor l’any 1927.

José León Fernández-Coca

El quart capítol de la nissaga l’escriu José León Fernández Coca, fill de José León Vivó i Concepción Fernández-Coca. Ell és nat a l’Havana l’any 1884. Ve amb els pares a Ciutadella, encara que en un article parla de la seva infància i adolescència a Mallorca, això podria ser en el període d’entre-segles, quan son pare hi és destinat. També ens parla de les seves activitats periodístiques iniciades a Mallorca, fet que ens recorda la precocitat del personatge. Seguint l’estela de l’avi i de son pare, Josep també es prepara per entrar a l’administració de l’estat. El 1903 ja el trobem preparant oposicions a l’administració, aspirant a oficial de classe cinquena. Això no obstant, el que destacaré ara del protagonista amb la que clou aquesta saga, són les facetes de creador literari i de periodista.

La primera mostra de la seva producció literària la trobem el 1903, quan estrena «Carta desde Francia» al Teatro de la Comedia de Madrid, una obra que ell presenta com a «boceto dramático». El fet que sigui estrenada a un teatre prestigiós ens fa pensar amb un cert nivell, encara que no he tingut ocasió de llegir el text. El 1906, la revista catalana, Joventut, publica poemes seus en català, en aquest cas, José León signa Lleó Coca. L’any 1912 guanya, amb la comèdia «El obstáculo», el premi de l’Ateneu Enciclopèdic de Barcelona. Finalment, l’any 1924 escriu «La corte de los milagros», una opereta a la que posa música el gran compositor mallorquí Baltasar Samper i Marquès (Palma, 1888 – Mèxic, 1966), que morirà a l’exili. Curiosament, l’opereta porta el mateix títol que la novel·la que va publicar Valle Inclán tres anys després, primera de la seva trilogia «El ruedo ibérico». He dit que destacaria les seves facetes literària i periodística. Ara toca la periodística. Es veu que just arribar a Menorca, seguint son pare que ha entrat a fer feina a la Delegació d’Hisenda que els obliga a residir a Maó, el ciutadellenc comença a col·laborar en el diari «El Bien Público» (EBP). El 10 d’agost de 1907 ja serà el seu director, en substitució de Jeroni Massanet i Beltrán, polemista insaciable i considerat un dels pioners del pensament feixista a Mallorca, on residirà més tard. Si llegim l’estudi de Camilo Vilaverde, el socialista que va ser director de la Biblioteca Pública de Maó abans de la guerra, José entraria de director el 4 de juliol de 1910. Aquesta aparent contradicció es pot explicar si pensem que el 1907 hi era de forma interina. Segons Vilaverde, el 1910 substituirà un altre personatge típic d’aquells anys, Antonio Roca Várez. Sigui com sigui, José León mantindrà el càrrec fins al 8 d’agost de 1911, quan el substitueix José Aulestia, que ho serà fins el 1915, donant pas a Miquel Sintes Rotger. D’una manera o altra, la presència directiva del ciutadellenc a EBP es perllonga entre 1907 i 1911. En aquest interval, José aprova les oposicions al cos de Correus, amb els seus dos companys Antoni Batione Vives i Miquel Carreras Olives.

L’any 1911 té plaça a l’oficina de Correus de Maó i, el juliol del mateix any rep l’ordre de trasllat a l’estafeta de Tarragona. Probablement, aquesta és la raó del final de la seva etapa periodística a Menorca. En aquest cas, el trasllat també és vist pels conservadors com un revenja dels republicans que tenen amb León un contrincant dialèctic de gran calibre. Abans de marxar, l’estiu de 1911, es produeix un fet que ens parla de l’ambient polític. Les contínues controvèrsies entre EBP i LVM, conservadors i republicans, creen un clima de tensió fins que un dia, en una discussió de carrer, el director de «La Voz de Menorca», Joan Manent Victory, envela quatre bufetades a José León. El cas no passa a majors, en part perquè el jove està a punt d’embarcar al nou destí, i en part també perquè és fill de l’oficial de la Delegació del Govern a Menorca. Després d’uns temps a Tarragona, León Fernández-Coca rep el trasllat a l’administració central de Correus a Barcelona (1912), on també obre una acadèmia per a preparar a joves que volen accedir al cos de Telègrafs. Aquesta nova activitat no ha matat el cuc del periodisme. El 1914, ja trobam la seva firma a «El Día Gráfico», de Barcelona i, aquest mateix any, ingressa en la redacció de «Las Noticias». O sigui, que l’home portava una doble activitat i aviat es mudarà al barri de la Bonanova. El 12 de desembre de entra a dirigir «Las Noticias», fins l’esclat de la guerra civil. Per celebrar el nomenament es fa un convit amb 200 persones al restaurant de l’Hotel Oriente. «Las Notícias» era el segon diari en importància a Barcelona, després de «La Vanguardia». L’havia creat Rafael Roldós Viñolas (1846-1918), que també funda l’empresa de publicitat en actiu més antiga del món. Al seu començament era vespertí i es presentava com «de anuncios, noticias y telégrafos». El 1902 ja surt il·lustrat i es decanta per una línia progressista, en pugna amb «El Noticiero Universal», on treballa un maonès, Joan Parpal Pons. L’any 1913, la tirada arriba als quaranta mil exemplars, que és la que es troba León en entrar de director. Segons els historiadors que han tractat la història de «Las Noticias», en l’època de León manté la seva simpatia pels republicans, però sempre en un to de moderació. Quan esclata la guerra, el periòdic és confiscat per la UGT.

Desconec com va viure José León la guerra. Només he trobat una referència a un expedient de depuració de 1939 contra ell (Centre Documental de la Memòria Històrica. EX.37274), el qual possiblement ens donaria més informació. El que és indubtable és que ell ja no torna a la premsa. He trobat informacions que indiquen que té èxit com a guionista de pel·lícules comercials, però sense més detalls. El 1947 s’estrena «La gran barrera» i un José Leon apareix com a guionista, però no sé si és ell. El nostre José León Fernández-Coca mor el gener de 1947, segurament a Barcelona. Del seu germà, Francisco León, només sabem que es graduà batxiller a Maó el 1906 i que va fer carrera com a fotògraf, sembla que vivia a Barcelona i visitava amb regularitat l’Illa per a realitzar fotografies encomanades.