Camps i Mercadal i Fila-Or, dos focs en flames encara avui

Just en aquest punt d’equilibri entre allò que certs pensadors anomenen l’arcaisme històric i el futurisme cal encastar la figura i l’obra de Francesc Camps i Mercadal, el folklorista més important de la història de Menorca. Probablement, és el nostre cappare, sense menystenir aquella altra figura que, contumaçment desdibuixada, sempre ens passa per alt. Vull dir, el santlluïser Antoni Orfila Pons, Fila-Or.

No hi ha dubte que Camps i Mercadal és un dels nostres primers intel·lectuals cronològics que s’ha ocupat d’aquestes matèries, amb resultats magistrals. És l’element egregi de l’estudi de la cultura popular menorquina, autor d’una obra ingent i vasta que va salvar de la destrucció —per efecte devastador de l’oblit— els grans cabals de patrimoni cultural que circulaven per via oral: llegendes, gloses, codolades, refranys, cançons, costums rurals..., i una amalgama infinita. A més, Camps i Mercadal, en una demostració ubèrrima d’amor a la terra, va estendre el camp de treball a l’arqueologia, l’etnologia, la filologia catalana, la història, el periodisme..., fins i tot l’astronomia o la botànica, encarant-ho tot des de la peculiaritat menorquina. Res entre un cúmul tan ingent va poder impedir, açò no obstant, que exercís simultàniament la professió de metge rural durant més de cinquanta anys, i que ho fes a bon conhort dels malalts.

L’ull al vol de Josep Pla, observador penetrant i vivaç, va escriure que Camps i Mercadal era, potser, la persona més intel·ligent de la seva època, i que havia deixat en tots els aspectes un record excels. «El doctor Camps —escriví— va fer una obra immensa en el folklore menorquí, partint sempre de baix, de l’existència d’una gent concreta i precisa»; i la feu entroncar amb la catalana.

Però aquí no acaben els mèrits conspicus. Al costat del folklorista de primera magnitud, hi ha un Camps i Mercadal filòleg de valors excepcionals, no només per les seves riques aportacions a l’estudi i el coneixement de la llengua catalana de Menorca —o sigui, a la ciència lingüística pura—, sinó, també, perquè el treball escomès en aquest terreny va permetre obrir bretxes al corrent castellanitzant que venia envaint l’Illa des de començaments del XIX.

És prou sabut i prou estudiat que hi ha dos períodes biogràfics claus. Un és successiu de l’altre. Es corresponen, d’una banda, amb l’etapa juvenil com a periodista catòlic combatiu. I, de l’altra, la intel·lectual pura i madura, que suposa l’assumpció completa de la catalanitat menorquina.
El Camps i Mercadal de la primera etapa es va donar a conèixer amb la firma castellana «Francisco», «aquell heterònim —com ho havia descrit el professor Àngel Mifsud— que va escriure innombrables articles a revistes de militància catòlica i integrista. Molt aviat, però, aquest perfil es va esvair, i va passar a «dormir —merescudament—el somni dels justos», que advertia Mifsud.

Afegia aquest mateix expert que, per contra, va irrompre després el Camps i Mercadal que es feu anomenar pel pseudònim Francesc d’Albranca, amb una gran càrrega d’actitud renovada. Havia sorgit el folklorista i el filòleg eminent que feu seva la plena catalanitat de la cultura menorquina. Acabarà sent, en definitiva, el referent principal de semblant moviment als inicis del Nou-cents menorquí, i al voltant del qual cap historiador no ha gosat a fer retrets, per més que es vulguin esgrimir matisos en la interpretació global de la seva obra.

Mifsud, quan en parlàvem, recordava que, en efecte, alguns autors han relativitzat la validesa actual de la producció de Francesc d’Albranca —almenys en el vessant folklorista—, així per la desaparició del context social en què es va desenvolupar, com pel seu caràcter mistificador. Altres, en canvi, mantenen que, en aquesta segona etapa, la de la maduresa, Camps i Mercadal esdevé, per la seva obra i pel marc de relacions en què s’insereix, una figura clau de la cultura menorquina de l’època, la qual, a més, es projecta inequívocament —que assegurava Mifsud— fora de l’illa i cap al futur. Aquesta darrera tesi és la dominant actualment, i ve avalada per rigorosos estudis crítics del llegat de Camps i Mercadal.
Si no hagués estat per la seva malaltissa constitució biològica, Camps i Mercadal hauria seguit, ineluctablement, els passos de la seva família, i fins i tot dels ancestres més remots: acabar sent pagès semianalfabet, com era el destí de la pràctica totalitat dels seus conveïns.

Va venir al món al predi La Cova, una finca rústica assentada a les obagues del barranc d’Albranca, ramal de l’edènic barranc de Trebalúger, on el seu pare treballava d’amitger. Va néixer, idò, a la comarca des Migjorn Gran, el 27 de març de 1852. De salut trencadissa, passava més hores sota la fèrula docent de Joan Alzina de Binicodrellet, capellà rector de Sant Cristòfol, que atenent les labors agrícoles. Va demostrar de seguida propensió a l’estudi i l’amor al saber, de manera que el sacerdot el va recomanar al savi naturalista Francesc Cardona i Orfila, una eminència de l’època i professor de l’institut de secundària de Maó, l’únic d’aquest nivell docent que aleshores existia a l’Illa. Allà es va graduar de batxiller i va tornar a la casa paterna el 1873. Aleshores els seus pares s’havien mudat com a pagesos de la finca d’Albranca Vell, també enclavada a les fondalades de Trebalúger, a escassa distància de La Cova. Al cap de poc temps, el jove va aconseguir el preceptiu permís patern per traslladar-se a Barcelona per seguir estudis superiors. Acollit com a ajudant de la casa Grasset de la Ciutat Comtal, es va poder costejar els cursos de Medicina i Cirurgia. Va alternar-los amb la feina de mosso de magatzem d’aquella firma comercial, dedicada a l’embarcament de vins per a Río de la Plata. Es va llicenciar amb excel·lent el 26 de juliol de 1878, any en què, després de l’estiu, es va instal·lar de nou a la vila natal per ocupar la plaça de metge titular. Mai més no tornaria a fer-se lluny de les arrels. No obstant açò, mai no va acabar convertit en un intel·lectual tancat i endogen. Ben al contrari.

Poques vegades algú tan clavat físicament a la terra i envoltat per un entorn tan petit i limitat ha estat, alhora, tan universal, amb perspectives més obertes i amb més projecció exterior. No, ningú que hagués hagut de topar-se amb el perímetre angost de la Menorca de finals del XIX hauria tingut fàcil d’eludir un estancament vital i intel·lectual. Camps i Mercadal va superar, però, totes dues estretors. A pesar d’haver escollit un lloc de vida aparentment lligat de mans, va ser un home de cap obert i universal, de cultura en constant progressió i de saviesa extraordinària. Observi’s el detall: va preferir, d’entre allò tancat, allò més reclòs. Va optar, no pas per residir a la liberal ciutat de Maó —la punta de llança de Menorca—, sinó a l’ínfim llogaret des Migjorn Gran. Per fer-nos una idea, fou alguna cosa com ara haver escollit d’estar-se a la rebotiga de l’illa: el punt més recòndit del mapa insular.

Catòlic combatiu

El periodista catòlic combatiu —d’un cert tradicionalisme estanc— va donar pas molt aviat a aquest altre intel·lectual que acabaria sent un cooperador importantíssim per tal d’entroncar Menorca a la cultura catalana, que n’és el seu bressol. Va començar, primer, recopilant costums, sabers, cançons, dites, etcètera, de la cultura oral camperola, per acabar encastant la identitat cultural i lingüística de l’illa en el marc natural de la cultura de les terres que tenen el català —i les variants— com a llengua comuna. En el primer aspecte, la seva obra magna és el «Folklore menorquí: de la pagesia», treball ingent de lenta maduració i redacció. Li va ser premiat per l’Ateneu de Maó el 1911, i va aparèixer editat el 1918. Al costat d’aquest llibre, cal esmentar els centenars i centenars d’articles que, sobre matèria folklòrica, va publicar a tota la premsa insular, però també la balear i la catalana.

En el segon aspecte, com a puntal del renaixement de la cultura primigènia menorquina, Camps i Mercadal va tenir un paper determinant. Va col·laborar en els treballs lexicogràfics d’Antoni Maria Alcover com a primer corresponsal menorquí de l’obra del Diccionari que el canonge mallorquí va programar a la Lletra de Convit de 1901. A més, va ser un actiu col·laborador del Diccionari general de la Llengua Catalana (1913), promogut per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), de les autoritats acadèmiques de les quals va rebre sempre els elogis més cristal·lins. El 1906 va presentar una comunicació al Primer Congrés de la Llengua Catalana, escodrinyant-hi les empremtes àrabs del dialecte menorquí. Entre 1914 i 1917 va dur a terme una intensa col·laboració al Butlletí de Dialectologia Catalana. Prova de la seva obertura intel·lectual és el seu ric i admirable epistolari. Admirable, dic, pel gran renom dels seus corresponsals: poetes com ara Joan Maragall i Maria Antònia Salvà; filòlegs com Antoni Maria Alcover, Pere Barnils, Antoni Griera o Montoliu; o professors universitaris com Tomàs Carreras i Artau o Josep M. Batista i Roca. En suma, van ser dues-centes trenta-set les personalitats o institucions de relleu amb què va mantenir relació epistolar en una extensa geografia de l’àrea lingüística.

En conseqüència, és fàcil entendre per què va acabar sent designat col·laborador (1913) del diccionari general de la llengua catalana, membre corresponent de la Reial Acadèmia de la Història (1919), membre de l’IEC, Soci de Mèrit de l’Ateneu de Maó, membre de l’Associació Artístico-Arqueològica Barcelonesa (1903), del Patronat Social de Bones Lectures i vocal acadèmic de la Subcomissió de Monuments Històrics i Artístics de Menorca (1924). Més fàcil encara és fer-se’n càrrec de la recomanació de Joan Estelrich Artigues, el bon intel·lectual catalanista de Felanitx. El 8 de març de 1920, Estelrich va escriure una carta a Carles Rahola en la qual li enviava una llista dels autors i personalitats que inexcusablement no podien faltar a l’Enciclopèdia Espasa. Al costat de figures de primeríssima línia, va fer constar dos menorquins: Francesc Hernàndez Sanz («el primer historiògraf vivent de les Illes Balears», assegurava) i Francesc Camps, «l’únic literat català de Menorca, el Mistral de l’illa, folklorista patriarcal».

La seva obra publicada és extensíssima, i més encara la que roman dispersa sota les tones de paper premsa de finals del XIX i primeres dècades del següent, on, els seus estudis van veure-hi, en molts casos, la primera llum pública. Però, com han advertit els experts, és molt més dens el que encara espera revisió, estudi crític i edició. De moment, cal reconèixer que la figura de Camps i Mercadal, tot i que no disposa d’una obra completa publicada, ni tampoc de la redacció de l’estudi biogràfic integral que doni la unitat d’interpretació, resulta ser un personatge encara viu, encara interessant.
Com en pocs casos, Menorca el continua recordant.

Envoltat per l’amor de l’esposa, Catalina Riudavets, i les cinc filles, va morir en el seu domicili del carreró des Pont. Fou el 3 de maig de 1929, però aquest home savi i humil, indissolublement unit a les arrels fins al darrer sospir final, mai no ha caigut en l’oblit popular. El seu record sorgeix i ressorgeix constantment per mantenir-se viu des de llavors, a través de tota mena d’homenatges i aniversaris: és la prova de l’amor i l’admiració que inspira. Potser, com ha assenyalat l’antropòleg Andreu Ramis Puig-gros, Camps i Mercadal perviu instal·lat en el «terreny de la mítica, de la mateixa manera que els mallorquins podem tenir Antoni M. Alcover i Sureda, conegut, d’altra banda, com a Jordi des Racó». A Menorca, el seu equivalent es diu «es doctor Camps des Migjorn».

Però dit açò, ¿quan arribarà l’hora que també romprem una llança en honor a la memòria densíssima d’Antoni Orfila, Fila-Or, gairebé equivalent a la de Camps i Mercadal? Diré més: ¿com s’explica que les dues més grans i portentoses recuperacions del patrimoni folklòric de Menorca hagin estat obra de dues figures de profunda religiositat catòlica? És a dir: ¿on rau, de debò, el progressisme cultural, en la tradició o en la renovació? ¿En l’arcaisme històric, o en el futurisme?

Algú ha escrit que el tradicionalisme és transmetre el foc, no pas les cendres. Camps i Fila-Or són dos focs encesos en constant transmissió! ¿Qui ho dubtarà?