Benjamí Sintes: infància en una cova en temps de guerra

La criatura nounada rebé per nom Benjamí, fill de sabater i d’una antiga supervisora de qualitat del taller de gèneres de punt «Salinas y Sábat», havien format una família abraçada a la fe evangèlica. Les arrels religioses es remuntaven lluny, si més no als besavis.

El pare era un obrer del calçat, conegut com a en Pepe Casat. El sobrenom es remuntava a dues generacions, quan un avi mercadalenc, Joan Capó Pons, fou conegut com a Joan Casat, per tal com permetia distingir-lo d’un company de feina que era Joan d’estat fadrí.

Avui, quan els records personals s’acosten al mirador dels noranta anys, Benjamí Sintes escriu alguns capítols de la seva llarga vida. Ho fa armat de la seva memòria proverbial. Sempre ha tingut a gala de ser una persona amb un cap molt clar, analític i reflexiu, admirablement destra per a l’aritmètica, la comptabilitat i els pressuposts empresarials i per a la música de violí. Però, al capdamunt, una gran serenor mental l’ha dut a conservar la fidelitat exacta i honesta de les coses que li han tocat de travessar. «Deia el meu admirat científic Eduard Punset que la memòria d’un adult sols pot conservar imatges succeïdes després dels quatre anys. No crec tenir una memòria privilegiada ni res que se li assembli, però puc afirmar que, en el meu cas, a partir dels dos anys, he acumulat imatges, fets i escenes que, encara ara, a punt de veure’m nonagenari, perduren fidelment dins el meu cervell com si haguessin acabat de succeir».

La tarda de primers d’estiu en què vaig visitar-lo, amansits per la remor dolsa d’una piscina fulgent, Benjamí Sintes va explicar-me la seva primera infància. És a dir: l’obscuritat de la Guerra Civil.

En el dia, s’està en una casa de Son Vilar que va «salvar» de la destrucció industrial de la bijuteria. Els dies li transcorren entre el jardí, l’ordinador, els exercicis musicals i les visites diàries de la seva prole de filles, néts, besnets i gendres que se l’estimen amb la plenitud d’un do de pit.

És exacte que l’edat no li permetia prendre consciència del que passava, ni experimentar prou la gravetat horrorosa dels danys del 36. Però sí que, molt prest, Benjamí va percebre la colpidora realitat que els havia sobrevingut. No debades les bombes, els refugis, les sirenes i els avions d’ales negres brunzint com a vespes per damunt de les aigües del port de Maó van acabar reblint la memòria infantil.

Anem al principi. Pepe Sintes, en Pepe Casat, i na Juanita Camps compartien una llar conjugal des que s’havien unit en matrimoni el 1931, en el carrer que llavors es deia Galán y García. Era molt lluminosa amb un gran pati que arribava fins al carrer d’Antònia Orfila, popularment conegut per es carrer des faldons curts. Sembla ser que per aquells volts hi havia un domicili ocupat per dones que solien sortir a la via pública vestides amb poca roba. L’any 1935, la casa era propietat d’un senyor a qui deien es Moritu. L’home, ja de certa edat, havia proposat al pare que la hi comprés a fons perdut, a raó de cinquanta pessetes mensuals. Però En Pepe no ho acceptà, tot esgrimint que no volia desitjar la mort a ningú. La realitat fou que en Moritu, tres mesos més tard, havia partit a l’altra vida. Qui finalment va ser el comprador, només havia pagat cent-cinquanta pessetes, noranta cèntims d’euro d’ara mateix. En Pepe mai no se’n va penedir, d’haver rebutjat el pacte. Va viure molt tranquil..., si més no fins a la rebel·lió militar del 18 de Juliol!

Benjamí havia nascut el 22 d’abril de 1935. Era dilluns de Pasqua de Resurrecció quan Na Juanita Camps, l’esposa, es va posar de part. Fou atesa per la comare llegendària d’aquella època, que nomia Pilar Gorrias Coll, una persona simpàtica, amorosa, molt xerradora, notòria per una veuota ronca i densa. Na Juanita era de complexió petita, i la criatura donava símptomes de venir amb una còrpora de prou grandària. Va arribar el punt que Pilar s’hagué de posar de genolls sobre la panxa de la partera, per tal de pressionar la sortida de la criatura a la llum del món. El nadó nasqué de color blau, però l’infantament va acabar bé. En inscriure’l, li posaren Benjamín, però a l’escola quedà només en Min.

Un any després del naixement, esclatà la fúria folla de sa Guerra. «Com tothom sap —em deia—, la va provocar la rebel·lió d’un militar presumptament republicà que va trair la voluntat sobirana de la majoria del poble espanyol. Va instigar un cop d’Estat contra un Govern legalment constituït i ajudat per la figura més abominable d’Europa». Entre Franco i Hitler s’hagué de desenvolupar la tragèdia que havia d’atemorir la mirada innocent d’un infantó.

La serenitat ponderada de Benjamí de seguida el porta ara, en l’ancianitat, a admetre els fets verídics de cada banda: «La manera de governar de la II República tampoc no va ser perfecta! Durant la guerra, es van fer coses que mai havien de haver succeït, com ara l’assassinat    del jove capellà de Ferreries. Tampoc no es va aconseguir cap benefici per al bon nom de la República amb els afusellaments de l’Atlante, ni amb els espolis de venjances, o amb la devastació bàrbara del patrimoni dels temples catòlics». «Res d’açò no havia d’haver passat mai», que insisteix.

El 18 de juliol de 1936 va ser un dia tràgic per als amants de la llibertat i la democràcia. La família Sintes Camps es va veure empesa a cercar refugi. Sentia la urgència de posar-se a cobro dels avions feixistes que donaven suport militar als rebels. Així idò, de la casa d’En Moritu anaren a ocupar una cova de Cala Corb. Fins a quinze o setze persones arribaren a compartir-la durant els tres anys d’hostilitats. En el mes de juny de 1937 havia nascut dins del soterrani de la casa dels avis Toni i Rosaura, un cosí de Benjamí, n’Ernesto Sintes Ferrer. Però de seguida, amb els seus pares —concos de Benjamí— també es van traslladar a la cova comuna dels parents.

Per garantir un tel d’intimitat personal, el conco va penjar un llençol a la manera d’una cortina a uns pams de distància de la màrfega de palla seca que Benjamí i la mare ocupaven en el cul-de-sac de la cova. «He intentat fer un recompte, i em surten    disset persones, com a mínim, les que vivíem allà. Entre elles, cinc menors de pocs anys (entre dos i quatre) i altres dos un poc més grandets».

El juny de 1937, el fillet ja havia complit dos anys i dos mesos. «Record molt bé l’escena diària que es produïa en el moment d’allitar el cosí acabat de néixer. La cova romania en silenci i a les fosques, llevat de les bellumes d’una espelma encesa sobre la tauleta de nit del conco Juanito i la tia Rosaura. La figura del conco amb en Nesto en braç, es projectava sobre el llenç que separava la privacitat de les famílies. Era llavors que s’hi produïa un espectable d’ombres xineses que, a mi, em tenia fascinat. Sempre he cregut que es tracta de la imatge precisa que em certifica l’edat a partir de la qual jo vaig començar a acumular els meus primers records, bastant abans dels quatre anys que pronosticava Eduard Punset».

L’habitatge no oferia equipaments vitals de cap casta: ni electricitat, ni aigua, ni bany per a la higiene, ni res de res. Molt a prop de la cova, a l’exterior, hi havia un pou poc fondo que proporcionava aigua de boca per a tots els estadants. L’avenc pertanyia a una preciosa finca propietat del dentista Ticoulat, però amb un accés per Cala Corb. Com a excusat, els habitants feien ús d’un clot construït no gaire enfora del moll: el mateix lloc comú, que, d’anys enrere, acostumaven a utilitzat els pescadors de la zona. Es trobava encarat al penya-segat, i presentava un simple forat que anava a parar a la mar: feia de claveguera a través de la qual aquells pobres refugiats es veien forçats a moure un pur «brumeig de ventresca» que quedava engolit per les aigües de la cala.

Habitar una caverna, esclar, eludia els perills dels bombardejos, que s’hi registraven amb certa freqüència. Una vegada, una de les bombes llançades per les ales negres, va caure en el bell mig de Cala Corb. L’ona expansiva que es va formar dins de la profunditat marina feu que les portes de la cova quedessin obertes de bat a bat, amb un terrorífic espant dels ocupants.

Tanmateix, «si algú pot creure que les criatures de pocs anys vivíem atemorides, va equivocat. Ho passàvem com si fos una situació normal i corrent. Estàvem rodejats de persones que ens estimàvem molt, vam rebre molt d’amor. Pares, besàvia, avis, ties i concos ens tractaven amb tant d’afecte, que la nostra vida de cavernícoles, en realitat, semblava presidida per l’alegria. No ens podien facilitar coses materials, ni podien assegurar-nos sempre la seva companyia amorosívola, però ens vam sentir estimadíssims». Qui sap si s’hi va formar un presagi —ves a saber— de la pel·lícula La vita è bella de Roberto Benigni.

Els infants de la cova jugaven amb qualsevol estri que tinguessin a mà. «Quan as Castell sonava l’alarma avisant d’imminents bombardejos, trèiem el cap per la porta, avivats per la càndida curiositat de guaitar: volíem veure desfilar els avions enlaire! Me’n record d’uns de doble ala, blancs. Crec que eren els aparells Saboia que ens enviava Mussolini; i uns altres de color caqui, que eren avions alemanys aportats pel criminal Hitler».

La mare Juanita, de bon matí, anava a ajudar els seus pares, que regentaven un forn de pa dit «La Espiga de Oro», en el carrer de Sant Pere. Acompanyat per l’àvia Guida, el fillet, a partir dels dos anyets, esperava cada dia el retorn de la mare. Ella resseguia sempre el mateix camí: baixava per l’escala que travessava des de dalt del penya-segat fins al replà del moll. «Cada dia me duia unes torrades de pa amb oli i sal, que conformava el meu berenar». Aquest rutinari regrés, alegrava el dia al petit Min. «Aquella criatura (o sigui, jo mateix) s’ho passava d’allò més bé», absolutament inconscient que el pare havia quedat separat de la família. Des dels primers dies, en Pepe Casat havia estat mobilitzat i enviat, primer, a la bateria de Sant Felip, i, després, a la Mola de Fornells. De fet, el van veure poques vegades a Cala Corb, perquè aquell port era lluny, sense alternatives de transport.

«Un mal dia, el conco Llorens va sortir a fer una estona de pesca. Tenia afició a les oblades, a vegades s’arribava fins as Tamarells, i d’altres, trescava per es Barrancons. Va patir, però, la desgràcia d’una bomba que va caure dins d’una tanca situada no gaire enfora de la pesquera. L’ona expansiva, en aquest cas, no va obrir una porta: va provocar un efecte molt terrible». Va destrossar per dins el cos del conco Llorenç. Amb suplici i malferit, va aconseguir de tornar a Cala Corb, però ja visiblement afectat per una hemorràgia interna. Les ferides de l’espantosa tremolor van obligar-lo a posar-se al llit. Uns dies més tard —pobret—, feia el traspassar a l’infinit. Damunt el matalàs, quan el conco hagué expirat, hi va quedar —inert i exsangüe— una anatomia triturada per l’expansió mortífera d’un projectil italià.

D’ençà del temps de la besàvia, la família Sintes vivia fidel a les creences del protestantisme evangèlic. Enmig de la guerra, naturalment, les esglésies romanien tancades —i espoliades. Per tant, el primer culte religiós que havien de presenciar els menuts de la cova vingué propiciat per la cerimònia de difunts implorada per al conco Llorenç. Adustament reunits i apesarats de cor, la litúrgia fou oficiada dins la cova pel pastor. Es tractava d’un altre conco d’en Min, que nomia Samuel Capó Ferrer (1926-1954), germà de l’àvia, i figura cabdal que havia estat en la recuperació de l’Església Metodista a Menorca. «Era un diumenge capvespre. Va ploure tant aquella dia, que tots ens vam haver de seure sobre els llits per tal de no mantenir els peus en remull». L’aigua es passejava pel terra! «Va ser un dia trist per a tothom, i molt més per als infants, que no enteníem per què havia mort el conco Llorenç».

El 9 de febrer de 1939, els estadants de l’espluga de Cala Corb van rebre la notícia que Menorca s’havia retut als colpistes. La guerra havia acabat. Vingué de seguida «l’eufòria i l’alegria per a uns, i les cares de pena i desconsol per a molts altres. Amb un cop d’ull es notava qui era republicà vençut o qui era feixista i guanyador». La divisió social hagué de mantenir-se dura i repressiva durant els propers quaranta anys de la història espanyola.

Com que el pare d’en Min, en els anys darrers al servei de la República, s’havia posat a estudiar per comissari polític, presentava un perfil perillós per als guanyadors de la guerra. «Aquesta condició podia portar-lo a sofrir represàlies, com molts altres les van experimentar». Calculats idò els perills, i aconsellat per alguns companys sobre les turbulències del fratricidi, en Pepe va arribar de seguida a una conclusió. Ja reunit a Cala Corb amb la família, va dir a na Juanita que recollís el més imprescindible, «perquè havíem de marxar amb el vaixell anglès Devonshire», que esperava les primeres i amargues glopades d’exiliats a la bocana del port. «Mon pare només feia que donar per bo el consell que, insistentment, li havien transmès els companys i amics».

«Era de nit. De Cala Corb, vam partir cap a l’Esplanada des Castell. El meu pare em portava en braços. Jo tenia el capet estalonat sobre la seva espatlla, tapat cap i tot amb una flassada i mig adormit encara. Quan vam arribar, em vaig deixondir, i em vaig adonar perfectament del que estava succeint. Molta gent, fadrins, matrimonis sense fills i d’altres amb criatures petites, moltes d’elles desconsolades, intentaven pujar als camions militars que hi havia preparats per davallar al port».

S’hi havia excitat, necessàriament, un deler humà al voltant dels camions que, amb les caixes obertes, anaven rebent totes quantes persones hi cabien. Ningú no pensava en res més que en fugir, i en enfilar-se al vaixell anglès el més prest possible. El Devonshire esperava les contínues turbes neguitoses de Maó i des Castell que, per totes les rampes i camins d’aquí i d’allà, transportades o a peu, fluïen cap als molls, on esperaven les barques que feien continus transbords de gent. «Record d’una manera molt precisa, la trista estampa humana del que estava succeint en aquelles hores de la rendició».

«Segons que més tard em van contar els pares, a mi se’m va ocórrer demanar on em duien. De seguida, tots dos van reaccionar, argumentant-s’ho mútuament: «Però ¿quin mal ha fet l’al·lotet per fer-lo passar per aquest tràngol? Juanita, anem ca p a ca nostra, i a mi, que em passi el que Déu vulgui»».

En Min es convertí en Benjamín, es dedicà a la indústria bijutera amb prou anomenada, tingué l’amor infinit d’una esposa, formà família i resistí digníssim les intoleràncies del nou Regim, víctima de les marginacions contra la seva fe ferma, humaníssima i dòcil. Avui Benjamí Sintes Camps espera, cada tarda, la visita de les filles, que li alegren l’espera dels noranta anys que se li acosten.