El 19 de juliol de 1936 i Antoni Pons Melià

«Es cap de poc temps vàrem tenir sa visita des nou capità general Goded, desfilant davant ell. Com si el vegi: petit, sec, amb una cara molt morena i uns leggings amb espuelas que no hi anaven gens bé...

I així vam passar fins es dia que es varen alçar ets oficials. Jo festejava na Margarita, que avui és sa meva dona, de dia primer d'any, bono, l'acompanyava ja que es va formalitzar a finals de gener. A pesar de sa victòria de ses eleccions del 36 (febrer) per sa banda des Frente Popular, cosa que va succeir estant jo a Comandància Militar. I arrestat arran d'un cas que li va passar a qui era es es (il·legible) aquell temps, ja que jo era telegrafista 1r i en Benito Sintes, de la Casa de la Radio, era es cap d'estació, més antic i a més havia fet cursos de ràdio.

Allà passaven estones es cabos antics, venien a jugar a les cartes i a xerrar. També vaig estar més tard amb en Gabriel Marimon, qui era cabo antic i esperava ascendir, cosa que va fer. Se'n va anar al Pardo i es va passar a sa zona sublevada, va fer tota sa guerra a aquell costat, acabant de comandant d'enginyers i està retirat. Doncs, a pesar d'aquella victòria que semblava que sa República s'havia de reforçar i començar a aplicar algun programa beneficiós per tots es pobres, va ser al revés. Es propietaris, per por de sa Reforma Agrària, es clero, per por de sa separació de s'Església i s'Estat; i es militars, per por que els llevassin es predomini que sempre havien tingut, va ser es cop de gràcia de sa república, on tantes esperances havíem posat es pobres, qui sempre havien rebut d'aquells.

Aquell dia 19 de juliol de 1936, jo havia entrat de cabo de guàrdia amb es brigada Montaña, un homo qui, com tots es sergent i brigades, vivien bastant justets a pesar que sa República els havia pujat es sou i semblava que havien pujat de categoria, una cosa que no feia gaire gràcia als oficials. Es matí hi va haver molt de moviment d'oficials d'altres cuerpos que van entrar i sortir, així com em va cridar molt s'atenció un paisà que jo coneixia de Comandància d'Obres. Era un zelador que es deia López Violeta, qui, a pesar de tot, no vaig fer massa cas, ja que no imaginava que era un des més actius amb es cop i que si bé em pens que no li va passar res va anar a Ciutadella i es darrer dia va ser un des qui va dur sa sublevació a aquell poble (es refereix al 8 de febrer de 1939).

Com es pot veure, ets oficials ja estaven entemuts de lo que passava per sa península, ja que a l'hora de (il·legible)

De l'Àfrica no s'havia fet massa cas. Tot açò contrari a lo que vol fer veure n'Aznar en sa seva historia que diu que els oficials es van entémer molts pes carrer. Es qui no en sabien res érem jo i es brigada Montaña. Però es fosquet ja vam veure cosa més clara, un capità d'artilleria es va atracar a ses finestres des cuarto des sergent i suboficials -doncs feia calor i estaven obertes- i va dir que    no escoltéssim Barcelona, que tot eren mentides, que escoltassim Sevilla, que «decía la verdad». Allò, i que justament els oficials des quarter nostro duguessin una caixa de cerveses per sa guàrdia, ens va posar mosca.

A més, quan es brigada i jo ens passejàvem tot sols s'atracava aquest d'artilleria per armar-nos conversació o per escoltar lo que noltros dèiem. Més tard, van muntar una tenda de campanya dins es pati amb una estació de ràdio i, si no record malament, hi havia un alferes que es deia Ozcecin qui estava a l'escolta. Com qui sigui ara que es sergent Taltavull es va entregar en es cuerpo de guàrdia amb un telegrama qui no sé qui li havia donat, però amb unes xinxetes el va clavar a    sa paret, comentant que és el que passava en realitat, fent córrer els oficials que a Madrid s'havien sublevat els comunistes    -tal com va fer a Astúries el 34- i que ells estaven amb el govern però contra la sublevació.

Fins aquell moment, jo no sabia com estava s'assumpte entre oficials i suboficials, lo que sí vaig veure que en Montaña era de sa República, a més sabia que en Conde, que deien que era extremista, a pesar que alguns l'acusaven que era es culpable d'haver descobert qui van robar sa civada (Pons Melià es deu referir a un esdeveniment anterior), només sembla que açò fos causa de tenir-li antipatia, sinó que me sembla demostrar que era un homo honrat i que podies confiar amb ell. Un altre qui també em semblava que es podia confiar amb ell era el sergent Van Walré, tothom l'apreciava i no em va estranyar que quan va demanar a sa gent amb qui estava, tothom es va posar amb ell.

En Conde i en Ramos, mestre guarnicioner, qui van ser es qui van defensar sa República dins es quarter, però encara qualcú més. Ara no estic segur si en sa nit o si ja era es dematí, que varis pelotons des nostro quarter van anar a ocupar Correus. Em sembla que era es tinent Saldaña, a sa fàbrica d'electricitat, mentre, per un altre costat, semblava que no passava res. Vaig sortir de guàrdia i com és natural vaig quedar aquarterat com tothom i estàvem a sa companyia quan va venir es sergent Van Walré i ens va fer formar i ens va dir el què hi havia i volia saber si noltros estàvem amb els oficials o érem lleials a sa República. Tots a una, vàrem dir que noltros érem es mateixos, que no estàvem sublevats, solament un soldat mallorquí va posar dubtes i el van tancar dins una habitació. Ens va donar s'ordre que vigilàssim s'armeria i que no formassim ni rebéssim ordres si no era d'ell. Es cap d'una estona va venir es capità Menoyo Baños, qui volia fer formar.

Quan va veure que no li fèiem cas se'n va anar i va tornar amb es sergent Van Walré, ens va dir que els sergents i oficials estaven parlant de s'assumpte, però que ja ens dirien cosa. Aquest capità Menoyo era germà d'un diputat socialista per Granada. A pesar d'açò, va caure el dia tres d'agost a la Mola, a sa matança, com sa majoria d'oficials i caps. No record quan ni qui va llegir s'Estat de Guerra a Villacarlos, en canvi sí que tenc bon record que es capvespre es va presentar davant es quarter un grup de gent en manifestació, que van demanar parlar amb es xef d'enginyers, D. Rodrigo González Fernández, casat amb una dona de Maó que es deia Gómez de Tejada, i que, per cert, va morir també a la Mola com els altres caps, però així com n'hi havia algun que no havia estat compromès, aquest em sembla que sí, que va sortir i, de sa finestra nostra, va semblar que de bona fe donava explicacions en es poble i va fer sortir es cornetes i tambors, fent posar sa bandera republicana amb es so de s'himne de Riego.

Allò va ser una estratagema perquè, per altra banda, d'acord amb els altres caps, ocupaven els centres vitals de Maó, canviaven es delegat des govern per un militar i tancaven alguns militars i polítics destacats que sabien que estaven fent oposició as moviment. Quan vaig veure tranquil·litat, vaig demanar permís per anar a casa, per mudar-me sa roba que duia de fer sa guàrdia, fer un mos, i tornar tot d'una, permís que em van donar. Vaig agafar sa bicicleta i vaig partir cap a Maó. Com sempre, vaig passar pes camí des Castell (llavors, Pi i Margall), Arravaleta, carrer Nou, plaça de sa Parròquia i pla des Monestir, no notant res diferent, arribant a casa. Em vaig canviar sa roba, vaig fer un mos i no va passar molta estona quan vaig sentir renou pes carrer.

Vaig sortir i vaig veure molta gent devora cas General (Comandància Militar), així com soldats dins ses portalades de ses cases, apuntant cap a Comandància, on es deia que havien vist gent que estava darrere un finestral. Segons deien, es suboficial Marquès era a cas General, però es soldats em van fer retirar i jo vaig agafar sa bicicleta i vaig anar cap as Castell, passant per a ca sa meva núvia sense que em passés res fins as quarter. Quan vaig arribar, vaig trobar de xef en es brigada Montaña, es mateix que havíem tingut de xef de sa guàrdia es dia anterior.

Ets oficials estaven presos en es quarto de banderes i passadís des quarter i, noltros vam anar cap a sa companyia per preparar-nos per si havíem d'anar a qualque banda. Es vespre, tota sa nit vam sentir tirs a la Mola i deien si sortiríem cap allà, però no hi va haver necessitat, doncs es matí mos van dir que tota Menorca tornava ser lleial a sa República. Al cap de quatre dies, açò era el vint-i-quatre de juliol, m'envien cap a la Mola a rellevar en Benito de l'estació telegràfica i telefònica, vinguent amb jo en Gomila, per alternar amb ses ràdios. Estant allà dalt, vaig esser amb una ocasió a penita, on vaig veure presos els caps i oficials que es dia 19 de juliol havien estat amos de Menorca.

Em ve un presoner, quan vaig veure aquells personatges mal vestidots i molt distints de com eren abans. El dia 1 d'agost vaig anar  destinat a sa central telefònica de Maó, de la que em vaig fer càrrec fins que vaig sortir amb una estació lleugera cap el desembarcament de Mallorca. Per cert, que record que quan vaig tenir ocasió dins es quarter, quan encara hi havia ets oficials, vaig veure en Saldaña i m'hi vaig oferir per si necessitava res de ca seva, que si podia li duria. Sa resposta va ser ‘no vale la pena, nos la hemos jugado y si en veinticuatro horas no lo solucionamos nos van a matar a todos'. Jo vaig intentar fer-li veure que era dolent aquest pessimisme, ja que no hi havia hagut sang, que no havent-hi hagut sang no creia que morís. En realitat, va ser es final que esperava i, trobant-se a la Mola, va endevinar».

Quan vaig prendre aquestes notes d'una entrevista oral vaig cometre un error infreqüent d'historiador: no posar la font, o, si la vaig prendre, s'ha perdut. Com que fa tant de temps que vaig prendre les notes, ara no som capaç de recordar-ho. Hi ha una entrevista d'Antoni Pons Melià amb Jaume Corbera, feta per a la Université de Corse, i accessible en la xarxa digital, en la qual parla també, entre altres coses, dels fets del 19 i 20 de juliol. No és la mateixa entrevista, però el relat és molt germà del que reproduïm avui per recordar al nostre bon amic i gran persona que va ser Antoni Pons Melià.