Matilde Gomila, el valor d’una dona

Matilde és de nom així en record de la dirigent comunista, Matilde Landa, que va entrar a la presó de dones de Palma el juny de 1940. Landa, de trenta-sis anys venia precedida d’una anomenada al mateix nivell que La Pasionaria. Prest es va convertir en la líder del grup de preses comunistes, una trentena, que hi havia al convent de «Las hermanitas». Prest, també, les monges carcelleres li van posar l’ull al damunt. Les pressions sobre ella van ser enormes, miserables, en darrer terme van plantejar-li el xantatge: si tu et bateges, les preses milloraran les condicions de vida. El dia abans de la cerimònia que havia de marcar la submissió de l’extremenya, Landa es va llançar des de la galeria al pati. Va preferir morir que renunciar als seus principis. Una de les principals amigues i col·laboradores de Matilde Landa era na Paca Juanico, una maonesa que vivia casada a Alaior. Abans de la guerra, na Paca havia treballat en companyies de teatre afeccionat. Quan es va casar amb l’alaiorenc, Francesc Gomila, que era un mecànic de molta anomenada a Alaior, amb taller propi obert davant cal Bon Jesús, van decidir marxar a Nules (Castelló de la Plana) on vivia una germana que els havia convençut que hi tindrien majors oportunitats de prosperar.

A Nules va néixer la primera filla de la parella, Concepción, Conchita, o Conxín, que és el nom que els donen a aquella contrada. La crisi econòmica i la situació social avalotada, els aconsellà el retorn en 1935. Poc després, va esclatar la guerra. Francisco Gomila es convertí en xofer i mecànic del batle d’Alaior, el comunista Joan Carreras ‘Penys’, i del coronel Brandaris. Va estar també destacat a Son Bou, on va fermar una bona amistat amb Floreal Barber, un dels primers assassinats pels feixistes. A ell, que s’havia afiliat al Partit Comunista més per obligació que per idees, també li sol·licità pena de mort el fiscal, encara que finalment fou condemnat a 12 anys i mig de tancament, dels quals en complí dos i mig, entre la Mola i la Model. A na Paca no li va anar igual. Durant la guerra, ella va destacar com a veu de Ràdio Alaior. En realitat, la ràdio eren uns altaveus des dels quals es donaven notícies de la guerra i consignes governamentals. Ella també s’afilià al Partit Comunista, però per convenciment. Va ser membre de l’Associació de Dones Antifeixistes i del Socors Roig Internacional. Fins i tot, va ser elegida gestora (regidora) municipal suplent, encara que no va tenir ocasió d’exercir-hi. El 9 de febrer va ser detinguda i tancada a una casa-presó, que anys després seria el casal de Pons Quintana. La van traslladar a la presó de dones de Maó, ubicada en el que havia estat hospital d’epidèmics, regida per monges i custodiada per la guàrdia civil i soldats moros. En Consell de Guerra, el fiscal, Gabriel Fuster, va demanar per a ella la pena de mort. Ho tenien bo de fer.

Finalment, els militars van decidir que complís cadena perpètua. Amb el pare i la mare a la presó, la filleta de quatre anys quedava sola i va ser recollida per uns concos llunyans. El 1941, Francisco surt en llibertat condicional i el 1944 surt na Paca. Refan la seva vida a Alaior. L’any 1947 tenen la segona filla, que rep el nom de Matilde. Viu a Alaior quasi vint anys, va a escola fins els dotze, al col·legi nacional per a filletes, la directora del qual era també la presidenta de la Secció Femenina. Els fills dels rojos rebien un tracte especial, es tractava d’humiliar-los. Quan surt, entra a fer feina a la fàbrica dels Silverios, a ca n‘Antoni Juanico, el mateix que havia muntat una fàbrica a la Mola, amb els presos. Després de contínues negatives de l’empresari a assegurar-la, Matilde passa a treballar als tallers de Gomila-Melià.

A casa, la guerra i la repressió no és un tema tabú, com passa a la majoria de llars on s’imposa el silenci. Ells van de lloguer, recorda que vivien en una caseta davant el camp de futbol, que era com viure als afores del poble i que després es van mudar Dalt ses Penyes. Cap al 1966, la família es muda a Maó per tenir cura d’un matrimoni ja major, del qual eren parents llunyans: en Miquel Juanico i n’Aurora Dalmedo, que vivien al número 8 del Cos de Gràcia.

En Miquel i n’Aurora també havien viscut el drama de la guerra, quan el seu fill, un marí al que ja vam dedicar un «món i memòria» fa anys, en Sebastià Juanico Dalmedo, va ser executat pels nacionals a Mallorca. Matilde s’ha format en comptabilitat per correspondència, en francès, en administració, i entra a l’empresa IPAR, de components electrònics, que tenien els tallers ben davant la fàbrica CATISA. Hi treballa quatre o cinc anys. A na Matilde, Maó li sembla un altre món, amb la seva activitat, en la forma de vida, en les relacions que s’estableixen. És un temps de descobertes. El 1970 té el seu únic fill, Enric, que morirà als 27 anys. És una mare fadrina en aquell temps de tanta pressió i control social. A poc a poc, s’introdueix en l’ambient del Cineclub, de Joventuts Musicals, de l’Ateneu... coneix Joan Pons Moll, Salvador Pérez-Chuecos, les germanes Catchot, els Vives, en Miquel Vanrell, en Joan Coll i intueix allò que creix en aquells ambients contraris al règim. Va ser un dia de 1973, quan Antonio Casero la va anar a visitar. Matilde no va dubtar a dir-li que sí, quan l’home li demanà si entraria al Partit Comunista. Ho va contar a son pare, que es preocupà, i a sa mare, que va expressar-li l’orgull que sentia pel compromís que assolia la filla. Pens que aquella dona que havia patit la repressió més dura també entenia que els temps estaven canviant i que la majoria reclamava un canvi.

Matilde coneix a Miquel Sintes, a Doro Villegas i altres militants del PCE que encara es movien en la clandestinitat. Recordem que fins el 1977, el PCE no va ser un partit legal. Em conta que un dia els van plegar amb un feix d’exemplars de «Mundo Obrero» i els van detenir. Ella guarda memòria de l’interrogatori del fiscal franquista, de llinatge Ulldemolins. Ja sabeu qui vull dir. Matilde viu la lluita antifranquista en primera persona a Maó. Un dels records que conservarà sempre és quan, amb son pare i sa mare, van anar al local de l’agrupació comunista de Ciutadella. En aquells temps, ara seria impensable, un dels actes principals en la vida orgànica dels partits, era la distribució de carnets. El carnet era com una acta notarial de compromís amb la idea, com el jurament de bandera dels soldats, l’anell dels promesos o la promesa dels escoltes. Matilde recorda com si fos avui l’alegria dels seus pares quan van rebre el seu carnet després de quaranta anys. Amb les eleccions generals, ja es va veure fins on arriba la força del partit que havia encapçalat l’antifranquisme fins fer tombar el règim. Aquells resultats van començar a fer créixer les dissensions internes en un grup que sempre ha mirat més cap a dins que cap a fora. Malgrat açò, Matilde va afegir-se a les llistes del Partit Comunista a les eleccions de 1979 a l’Ajuntament de Maó i al Consell (el Parlament era un ens que llavors semblava de cul de bòtil).

Tenc la fotografia d’aquella candidatura, tots molt joves: na Matilde, onze homes i un fillet que ens feia companyia. La igualtat de gènere encara no havia arribat, tampoc a les organitzacions més avançades. Ella havia entrat a llistes amb la condició de figurar en un lloc sense opcions de ser elegida. Les eleccions locals i autonòmiques van suposar uns resultats millors que les generals, perquè els electors es fiaven més de les persones que s’havien mogut en els àmbits sindicals, culturals, associatius, juvenils. Això no obstant, tret des Castell, en totes les institucions menorquines va guanyar UCD, un partit que després d’haver complit el seu paper desapareixeria. En el si del Partit Comunista, es van reproduir els conflictes interns; a pesar que s’originessin a Mallorca, tenien repercussions a la resta de les illes. Aquella il·lusió pel canvi es va ofegar en discussions estèrils i drames com va ser l’expulsió d’Ignasi Ribas. A poc a poc, Matilde es va decantar de la primera línia. En aquells moments, la dona ja treballava en l’oficina de l’arquitecte Joan Coll Capó, que després va ser el primer president d’Obra Cultural de Menorca. Un dia, en una assemblea de Comissions Obreres, celebrada al seu local del carrer de Sant Jordi, Gomila va intervenir. El resultat va ser que poques hores després era elegida secretària general de Comissions Obreres de Menorca. La primera dona secretària insular de Comissions Obreres. Si el món polític era majoritàriament masculí, el sindical encara ho era més. Ella em conta que, en realitat, la feina d’aquells anys va ser possible per la presència a Menorca d’una persona amb una gran preparació intel·lectual, capacitat organitzativa i experiència de lluita sindical: en Rafel Pérez. Matilde va ser cap de Comissions fins al 1981. Després es va mantenir fora de l’activitat política i sindical; amb el triomf i les pràctiques del PSOE de Felipe González encara més. L’any 1995 va integrar-se en la candidatura d’Esquerra Unida al Consell insular i al Parlament de les Illes Balears. Per a nosaltres, la seva presència era una garantia d’haver il·lusionat a aquells lluitadors i lluitadores del temps de la clandestinitat, encara que sabíem que el mèrit no era nostre, sinó de Julio Anguita, aquell home que havia aixecat una esquerra renovada i cohesionada, però que no va poder resistir, ningú no ho hauria pogut fer, la batalla que li van declarar els grans mitjans de comunicació, la direcció socialista i els poders fàctics en aquest país.