09/02/10 0:00
TW
0

Fernando Sabino Seguí

Benvinguts, incrèduls! Ja portem un bon grapat de dies escoltant tota mena de notícies al voltant de la mort de Michael Jackson, les manifestacions de dol dels seus milions de fans i tot tipus d'homenatges sobre la seva trista figura... Però altres artistes ens han deixat darrerament... I, alguns d'ells, van protagonitzar alguns dels episodis televisius més recordats de la dècada prodigiosa dels 70...Recordarem Farrah Fawcett, Karl Malden i David Carradine... recordarem aquells meravellosos anys per 'Las Calles de San Francisco', amb 'Los Ángeles de Charlie' i 'Kung Fu'... Aquest serà un culturàlia catòdic i necrològic, de camises entallades i pantalons-campana, fent una volteta per les caixes tontes de fa 30 anys, com a recordatori d'aquests que ja no hi són...

Farrah Fawcett va morir el passat 25 de juny als 62 anys, víctima d'un càncer anal del qual va intentar fugir durant tres anys. A principis del 2007 li van donar l'alta mèdica, però als pocs mesos va ressorgir la malaltia... Durant tot aquest compte enrere, Fawcett es va dedicar a la lluita contra aquest mal i a fer-ho públic mitjançant un documental, 'Farrah's Story', emès als EUA fa unes setmanes, presentat per l'home de la seva vida, Ryan O'Neal, i Alana Hamilton i que esdevé dramàtic testimoni d'una crua realitat quotidiana, però que, possiblement, servirà d'enorme ajuda per a entendre les amargues dimensions d'aquest fatalisme...

Al 1976 va començar la popularitat. Decidits a llençar Kate Jackson a l'estrellat, Aaron Spelling i Leonard Goldberg van idear un monstre d'entreteniment que, finalment, va tenir tres caps. La detectivesca idea de tres noies que treballaven per a un home al qual mai veien i amb el que parlaven tan sols per intèrfon va convertir 'Los Ángeles de Charlie' en un dels majors èxits de la història de l'ABC-TV. L'originalitat i la sensualitat mostrada per la idea principal, a més dels encants de les tres actrius, la va convertir en una icona catòdic per a la posteritat. Jackson-Sabrina Duncan va compartir el pastís del protagonisme amb Jacklyn Smith-Kelly Garrett i Farrah Fawcett-Jill Monroe...

Però aquesta darrera va destacar per sobre de les altres, en part per un pòster amb un 'swimsuite' vermell que va fer furor... i en part, per la seva vessant més desenfadada, vitalista i atlètica... Fawcett i la seva llarga melena rossa es van convertir en autèntics sex-symbols de la època daurada del disco... Tota una revolució! Però l'èxit se li va pujar al cap i es va tornar més exigent, econòmicament parlant... Per no trencar l'harmonia entre les altres dives, va deixar la televisió per a seguir la seva lluentor al cinema, a on mai va a tornar a aixecar el cap (l'assetjament del robot Hèctor a 'Saturno 3' de Stanley Donen, juntament amb Kirk Douglas, i poca cosa més...). L'àngel caigut d'una cobdícia artística descontrolada, esmicolada poc a poc per una malaltia i pel canvi generacional... Un àngel que ja vola per sempre en la nostra memòria...

El nas trencat, fruit de la seva època de jugador de bàsquet i de futbol americà, el seu caparrot i la seva intensa mirada sota unes enormes celles el van convertir en un dels rostres més curiosos i personals (alhora populars) del Hollywood dels 50 i 60. Mladen George Sekulovich, fill de pare serbi i mare txeca, conegut artísticament com a Karl Malden, va morir a casa seva a Los Angeles el dia 2 de juliol. Tenia 97 anys, una llarga vida... Havia lluitat a la II Guerra Mundial, però la seva passió per la interpretació el va portar al damunt d'un escenari primer i a ser un dels més grans il·lustres actors secundaris de cinema de tots els temps després... Va rebre l'Oscar d'aquesta categoria al 1952 per la seva genial interpretació de Mitch a 'Un Tranvía llamado Deseo' d'Elia Kazan, juntament amb Marlon Brando i Vivien Leigh...

La carrera d'aquesta forta personalitat interpretativa està plena d'èxits com 'La Ley del silencio' (Elia Kazan de nou, 1954), amb Brando un altre cop i com a capellà, el pare Corrigan, la malaltissa 'Baby Doll' (Kazan again, 1956), 'Yo Confieso' (Alfred Hitchcock, 1953) o 'Patton' (Franklin J. Schaffner, 1970)... Als anys 70, la seva relació amb el setè art va començar un progressiu declivi. Tornà al teatre, però el productor Quinn Martin va pensar en ell per a interpretar el tinent Mike Stone a 'Las Calles de San Francisco', juntament amb un jovenet de noble cognom artístic, un tal Michael Douglas. Aquesta mítica sèrie de l'ABC va popularitzar el seu impermeable rostre com mai el cel·luloide ho havia pogut fer... Va representar l'honestedat de l'home de la classe mitjana (un granític membre del gremi actoral americà, tot un símbol de l'acadèmia de Hollywood), amb un físic superlatiu que el condemnava al convencionalisme, però que ell va saber capejar, amb no poca feina, per a acabar convertint-se en el perfecte americà, un exemple de professionalitat a seguir...

Kwai Chang Caine, és a dir David Carradine, quasi sembla tenir una fatal predicció del seu final a 'Kung Fu':

'Qualsevol home es pot rompre... Per a una força exterior més gran que ell mateix o per una debilitat interior que ni tan sols pot arribar a comprendre...'
Potser la desaparició més comentada, per les estranyes circumstàncies que l'envolten, és la de David Carradine, el més que mític Pequeño Saltamontes a 'Kung Fu'... Suïcidi, accident se­xual, ajustament de comptes? Tot tipus d'especulacions s'han escoltat sobre l'estrany penjament d'aquesta llegenda a Bangkok (Tailàndia) el 3 de juny... fins i tot el possible assassinat a mans d'una secta secreta de kung-fu que l'intèrpret havia de desemmascarar (he... he... heemm... i és que el doble enforcament dóna molt per xerrar...).

Tot i haver treballat amb gent tan diversa com interessant, tipus Martin Scorsese ('Boxcar Bertha', 1972; 'Mean Streets', 1973), Ingmar Bergman ('El Huevo de la Serpiente', 1977) o l'espanyol José Luis Borau ('Río Abajo', 1984), el primogènit de John Carradine (el tafur de 'La Diligencia' de John Ford) sempre serà recordat com l'inexpert deixeble del Mestre Shaolí al èxit televisiu 'Kung Fu'. Quentin Tarantino, of course, va ser qui ens va acabar mostrant una altra dimensió cinematogràfica recentment. Afortunadament, David Carradine podrà passar a la posteritat cinematogràfica per un altre paper clau: el Bill del pseudo-western oriental i mite crepuscular 'Kill Bill' (Vol. I i II, 2003 i 2004)... Ens diu adéu un exponent de l'home dur de tristesa interior... l'etern deconstructor de la violència fosca compartida amb un foc màgic al fons de l'ànima... Algú arriba al cel dels saltamartins...

Tres desaparicions recents marcades per l'èxit televisiu dels 70...Cadascú d'ells va patir els devastadors efectes de la glòria catòdica i, marcats per això, el seu record cinematogràfic quedarà sempre en segon pla, malauradament... Es fa quasi obligatòria una reflexió sobre l'enorme impacte de la televisió i les seves conseqüències, ara que vivim una gran metamorfosi arran dels cataclismes digitals i la invasió de petits robots TDT a les nostres cases... Mmm... la tele... ese-gran-desconocido... he, he, he... Fins a la setmana que ve, incrèduls!

culturalia@menorca.info