El vàter

Eugènia Folch havia acabat els estudis de Belles Arts cinc anys enrere. Des d'aleshores, a més de donar classes de pintura a l'Acadèmia Bellavista, intentava tirar endavant diversos projectes multidisciplinaris i avantguardistes en excés onerosos. Eugènia Folch es dirigia a una cita que capia transcendental, una oportunitat desesperada d'obtenir finançament.

Quan la jove va arribar a l'adreça que duia anotada, després de patir l'intens tràfic d'entrada a l'urbs, sí que va quedar una mica sorpresa. Davant seu s'alçava un casa de dues plantes de maons vermells amb una escalinata.

"Sembla més la casa d'Agatha Christie que no pas la d'una artista".

Una anciana, de cabells canosos i curts, espessos, amb unes arracades vermelles, rodones, de plàstic, li va obrir la porta. L'anciana va ensopegar-se amb una estrangera de cabells desordenats embotida en un mallot negre.

- Tu deus ser l'Eugènia.
- Oui, vull dir yes.

Eugènia Folch va travessar el llindar i mentre Amàlia Stamford, de soltera Folch, penjava l'anorac, Eugènia Folch va donar una ullada al rebedor a la recerca del talent artístic del que tant es rallava a la família. A Eugènia Folch li van cridar l'atenció unes bosses d'escombreries que contenien draps tacats amb pigments terrossos, papers rebregats, fustes estellades i ferros rovellats. Entre mig d'aquell caramull de deixalles amb sentit artístic va creure distingir sis o set llaunes de menjar per a gats, un parell de caixes de té i el que li va semblar una mitja. Però el que la va desconcertar va ser que, sota els abrics, hi havia una tassa de vàter de color rossa. S'ho va mirar amb atenció. La tassa estava fixada al terra, però no tenia desguàs. Eugènia Folch va apropar-s'hi i va comprovar que sota la tapa no hi hagués aigua, no fos el cas que la tassa hagués estat reconvertida en una peixera. Eugènia Folch va preguntar-se per a què serviria allò. Perquè, per al que ho feia servir tothom estava clar que no s'usava. Amàlia Stamford va adonar-se de l'estranyesa de l'estrangera, però no va badar boca. Eugènia Folch, per dir alguna cosa, i no gosant preguntar pel vàter, li va etzibar.

- No fan recollida selectiva de les escombraries aquí a Londres?

Amàlia Stamford, com tota resposta, la va invitar a seguir-la fins a un menjador petitó, farcit de mobles de moguin i fòtils caducs i rococós.

"Havia d'haver anat amb més compte. Amb la fama d'harpia que té, encara m'enduré un moc".

Dues gates mastodòntiques, de pelatge atapeït, una grisa i l'altra blanca, van fugir al descobrir Eugènia Folch. De tanta pressa com tenien, les gates van relliscar i les urpes van tamborinejar sobre el parquet.

"En Rufus se'ls hi tiraria al coll si fos aquí" va pensar Eugènia Folch recordant el seu gos, un westy cridaner que detestava els gats.

- El taller on el tens?

"Serà tafanera!".

- Està a baix. Al soterrani. Després hi anirem.
- I la llum?
- La planta baixa està un metre per sobre del nivell del carrer.
- Per això les escales.

Amàlia Stamford va assentir. L'anciana, tot i que de soltera havia el mateix cognom que Eugènia, tenia un parentiu llunyà amb l'estrangera. El que els unia era l'amor per l'art. Malgrat això, a Eugènia Folch, li havia estat dificultós aconseguir la cita. Eugènia Folch, que coneixia detalls de la biografia d'Amàlia Stamford per xafarderies, li va preguntar pels primers temps a Anglaterra mentre xarrupava un glop de té bullint.

- Als anys cinquanta vas sortir d'Espanya, oi?

"I tu no havies nascut".

- Al 49.
- Vas estar a molts països.

"Furóncol".

- Sí. A França, Itàlia, Alemanya. Vaig visitar el Louvre, els museus Vaticans, la galeria dels Ufizzi, el Wallraf-Richartz Museum. Vaig aprendre a pintar contemplant les obres dels mestres.

Eugènia Folch sabia que Amàlia Stamford havia marxat de Barcelona, on vivia, fugint de qualque cosa obscura i malalta relacionada amb el desamor i els homes, no pas a la recerca de la bellesa i la veritat expressada sobre un llenç, i que, després de rodar per mitja Europa durant quasi un any sencer, va anar a raure a Anglaterra, on va conèixer Malcolm Stamford, un estrafolari aristòcrata, professor universitari, amb el que va casar-se.

- Van ser anys difícils. No hi havia de res. Rebíem invitacions de la família per acudir a Espanya, però estàvem tan lluny.

"Excuses. El pare sempre ha dit que era una garrepa excèntrica i que tenien molts doblers".

- En Malcolm tenia talent, però no li van voler reconèixer.
- I el teu de talent?

Amàlia Stamford va preferir no respondre.

- Jo mai no em casaré. Els homes nomes són un destorb.
- És trist estar sol amb l'única companyia d'un parell de gates.
- Però tu deus conèixer gent interessantíssima. M'han dit que aquí a Chelsea viu en Lucien Freud i que a vegades se'l veu pel carrer, al mercat d'abasts.
- No l'he vist mai en Lucien Freud i fa cinquanta tres anys que visc en aquest barri.
- Què rar!
- En Miquel Barceló és català, no?
- Mallorquí.
- Bé, és igual. Però, no el deus pas conèixer?
- Doncs sí, però no m'agrada l'art que practica. És massa banal.
- Ah.

Amàlia Stamford va aixecar-se del sofà i, amb dificultat, que tenia vuitanta tres anys, va anar fins a la porta corredissa que dava al jardí, on, sobre un cavallet es recolzava un quadre de considerables dimensions. Es tractava de l'interior d'una flor. Un pistil groc sobre un fons vermell amb una abella xucladora presidint la cerimònia.

- Què et sembla? ?va dir.
- És teu?
- No. Del meu marit, que al cel sigui ?va mentir.
- És mediocre. No hauries d'haver permès que el teu marit et malmès la carrera. Tots els homes són com vampirs.
- Perdona Eugènia. Has vist el vàter que hi ha al rebedor, oi? No he pogut deixar d'adonar-me que te'l miraves amb cert interès.
- Sí.
- I per a què et penses que hi és allí?
- No ho sé. És potser un projecte en el que estàs treballant?
- No, no és cap projecte. El vàter és al rebedor per a que tot aquell que vingui a casa, aboqui allí la merda que dugui a sobre.

Eugènia Folch hauria volgut morir-se, encara que fos escanyada amb una mitja. I és que l'havia ben cagat.