Discrepi, per favor!

JUAN ELORDUY
Quan Jorge Wagensberg va terminar de parlar davant d'una nombrosa concurrència allà al Saló Gòtic de l'Ajuntament de Ciutadella, ningú no va fer preguntes. Això és normal a moltes conferències -excepte a les mèdiques, on al final tothom vol demanar pel seu cas-, que ningú no demani res al conferenciant, però en aquell cas era diferent. Jorge Wagensberg va estar parlant més d'una hora i sense papers de la necessitat de la conversa, de la necessària i vital estimulació de la conversa, de l'intercanvi de mirades, de paraules, gestos o el que vostè vulgui. Prou de classes magistrals, va dir, prou de discursos unidireccionals. Hem de conversar més o morirem. Però ningú no va alçar la mà per demanar la paraula; només el presentador del conferenciant, en Xec, per cortesia i també per curiositat de poeta, li va demanar un aclariment sobre el concepte de la bellesa.
Un fracàs? Demanar amb la passió amb la qual va demanar el professor Wagensberg un diàleg, "Per favor, hem de conversar més!" i escoltar aquell silenci punyent tenia el regust del fracàs per la incomprensió nostra del seu esforç de comunicació, del seu discurs. Mirava al meu voltant i veia els llavis estrets, amagant un somriure però estrets, per no deixar sortir una paraula. I això que el Saló Gòtic estava ple, amb molta gent dreta i omplint els passadissos. I gent d'aquella que jo conec, d'aquella que es posa a parlar i no calla: professors, mestres, gent del món de la cultura, historiadors..., fins i tot hi era en Llorenç Olives, que no és que sigui un xerraire especial però que em va alegrar molt veure'l. Ningú no va dir res.
Insistesc: Un fracàs?
Malgrat les aparences, jo crec que no. El discurs de Jorge Wagensberg va ser claríssim, transparent, directe, contundent, inapel·lable; i el públic capacitat per entendre'l. El conferenciant era un provocador, entenent la provocació com una estimulació directa, i ell pretenia provocar-nos, com quan va dir que els alumnes -tot veient que tenia un públic majoritàriament dedicat a l'ensenyament-, haurien de sortir a fora de l'aula no quatre vegades en el curs, sinó cada setmana, que els fillets fins als nou anys haurien d'aprendre només a conversar, res de matèries, o quan va dir que s'aprèn més a la cafeteria que a l'aula de la Facultat. Eren provocacions. Provocacions per estimular la conversa, per estimular la intel·ligència. La provocació estava llençada, com un repte a un duel; i es va produir el silenci posterior habitual a qualsevol conferència però ningú no va recollir el guant de parlar. I ningú no el va recollir perquè tothom ho havia entès. Aquesta és la meva versió, escoltau: per una banda, tot havia quedat molt clar a la seva exposició sobre el "goig intel·lectual" i només necessitàvem els presents un temps per rumiar tot el que havíem escoltat; i, per altra banda, no vam obrir la boca perquè allà, al Saló Gòtic, no es podia entaular cap conversa. Alguns malpensaran que el Saló Gòtic ha estat maleït per alguna bruixa -maonesa, per exemple- i que caldrà netejar i purificar aquella sala perquè un dia qualque diàleg sigui possible; altres benpensants creiem, si hem entès bé el professor Wagensberg, que entre un ponent amb un micro i més de dues-centes persones assegudes a bancs de fusta i abarrotant passadissos i demés no es pot mantenir cap conversa. Es pot parlar, increpar, preguntar, cridar, però no conversar. El argentins, per exemple, necessiten el "mate" per poder tenir una conversa com cal; bé, sense "hierba mate" també parlen com descosits, però ells distingeixen clarament "parlar" de "platicar" i de "conversar". El final de la magnífica i estimulant conferència de Jorge Wagensberg no hauria d'haver estat, com havia estat, obrint un torn de preguntes, hauria de ser, encara que no va ser així: "Al·lots, tots a la cafeteria!".
Fins aquí, l'acudit. Ara em quedo amb altres moments de l'exposició del director de Cosmocaixa sobre el "goig intel·lectual", com aquell moment on diu que el que mobilitza les neurones a fer una mica de feina extra no és la informació sinó la incongruència, la discrepància i la incoherència. Dit així, més o menys, fora del seu discurs, no s'entén que un brillant intel·lectual com ell no glossi la coherència i la congruència i prefereixi fer-ho dels seus contraris. Ell explicava que la intel·ligència servia per descobrir similituds entre allò diferent; per tant, quan hi ha alguna cosa que no encaixa dins els paràmetres coneguts, allò dispara la part creativa del nostre cervell, la posa en funcionament cercant una resposta: "Per què allò no encaixa? Per què el que diu aquell no encaixa amb el que jo penso o amb el que jo sé?". Per això ens demana J. W., interpreto jo, que discrepem, que diguem la nostra, que resolguem aquest enigma, o qualsevol repte a la nostra intel·ligència, perquè quan s'encén aquesta llum -eureka!- es produirà dintre nostre el "goig intel·lectual", un goig que, com va citar d'un científic que ara no recordo, pot ser tan gran com un orgasme. Discrepi, per favor.