21 grams, el pes de 5 monedes de 5 centaus, el pes d'un colibrí, d'una xocolatina... Quant pesen 21 grams?

FERNANDO SABINO SEGUÍ
Algú em va preguntar fa poc què pensava jo que es marxava del nostre cos quan, en morir, es perdien 21 grams... És un estrany viatge... Incrèduls, s'acaba l'agost i sembla que tothom marxa... però també hi ha benvingudes, retorns, retrobaments... Tot plegat són moments de canvis insospitats, alegries i drames, esperances i tragèdies... Tots tenim al cap el melodramàtic episodi de l'accident de Barajas i costa molt no pensar que darrera unes bucòliques vacances s'hi pot trobar el nostre desenllaç fatal... Unes vacacions també poden arribar a ser el començament d'alguna cosa, potser d'una nova vida... Benvinguts alCulturàliade les vides creuades d'Alejandro González Iñárritu... Benvinguts al particular univers d'aquest realitzador mexicà... Són 21 grams el pes de l'ànima? Quant pesa la mort? I l'amor?...
Alejandro González Iñárritu, nascut a Ciudad de México l'any 1963, és un dels directors més prestigiosos i aclamats dels darrers anys. Amb només tres pel·lícules ha aconseguit cimentar un patró cinematogràfic exclusiu, basat en l'enorme transcendència dels grans temes de la humanitat vists des de l'òptica melodramàtica de les petites històries quotidianes, això sí, amb unes cartes marcades per la tragèdia i el desconcert concertat... Una mena d'ordre suprem es recrea en la disfuncionalitat dels personatges creats per Iñárritu i Guillermo Arriaga, el seu gran guionista i estret col·laborador (mitja taronja creativa, recentment 'divorciats'), però el que realment mou els fils són els intangibles universals... pse! A mi personalment, incrèduls meus, sempre m'ha semblat un cinema excessiu, desmesurat i un punt (un puntàs, diria jo) pretenciós... grrrrr...
De totes maneres, l'èxit crític i de públic d'aquests cineastes és gratificant i, potser, la separació d'aquests egos els (ens) beneficia... Tot va començar amb 'Amores Perros' (2000), aquella faula urbana d'històries encreuades que va marcar els camins d'Iñárritu i Arriaga. Desenvolupada a Mèxic, tres episodis diferents marcats per una mateixa tragèdia, amb les lluites il·legals de gossos com a marc curiosament redemptor. Un accident de cotxe esdevé epicentre d'aquesta espiral del caos, el desastre com a metàfora de la vida contemporània i la mort com a nexe d'unió de la ràbia febril del substrat mexicà. Salvatge i agressiva, la inspiració tarantiniana la va posar en boca de tothom, però va triomfar per si mateixa, amb la magnífica transcripció de la subcultura asteca, marcada pels estranys codis de comportament i els disfuncionals modes de vida de 'El Chivo', 'El Jarocho' & Co... Fantàstics Goya Toledo, com a Top-Model-Crash-Cronenberg, i Emilio Echeverria, El Chivo, entranyable captaire, terrible sicari...
'La Ciutat de Mèxic és un experiment antropològic i jo em sento part d'ell.(...) Cap home del passat va viure (més aviat sobreviure) abans en una ciutat amb aquests nivells de contaminació, violència i corrupció. Tot i així és increïble, paradoxalment fascinant i polida'. El pes de la contradicció de 'Amores Perros' segons González Iñárritu... seran 21 grams?
La intensitat d'aquest debut mexicà no va passar inadvertida pel cinema nord-americà. Hollywood va respectar del tot la llibertat creativa d'Iñárritu i li va donar el que va voler. Sean Penn, Naomi Watts i Benicio del Toro protagonitzen, de nou, una estructura narrativa similar a la de 'Amores Perros': tres punts de vista dramàtics al voltant d'una tragèdia, també un accident de circulació; salts en el temps; 'flashbacks' constants... El director mexicà i l'inseparable Guillermo Arriaga van voler explorar el destí del home des d'un entrellaç doble: un, el que no es pot controlar, el destí, la mà de Déu, allò preescrit... un accident de cotxe com a metàfora d'això; dos, les circumstàncies que ens rodegen estan creades per nosaltres mateixos i ens dediquem a jugar amb les dues possibilitats...el pressupost fa envermellir per la seva infantil evidència, però afrontar cara a cara aquesta dissecció universal resulta complicadíssim...
De vegades sembla que González Iñárritu disfruti torturant els destins dels personatges. A 'Amores Perros' volia que s'entengués què significa el dolor; '21 Gramos'(2004) reflexiona sobre el territori buit que és la pèrdua. L'agressiva i fragmentada fúria, ofegada de vegades per un excés de desgarrament i sordidesa, es pot interpretar com a una falta d'enteniment entre fons i forma. És a dir, com si al director mexicà li anés una mica massa gran tot això... Jo no crec que aquest sigui el problema, però el cinema plantejat per González Iñárritu i Arriaga és ambiciós conceptualment i, de vegades, voler manifestar tants temes bàsics de la nostra arrossegada existència desdibuixa el resultat.
És possible que aquesta història de transplantaments de cor i vides trepitjades, magníficament interpretades per aquests actorassos, sigui el millor film de la trilogia sobre el dolor, com es coneixen les tres cintes que fins ara han firmat aquest parell de mariatxis metafísics. I és que qui aconsegueix mesurar el pes de l'ànima i oferir-lo en carn viva no hi ha que demanar-li massa comptes. És tan estúpid com pensar que la vida és més bonica del que volem que sigui. I 'Babel' (2006) posa la guinda a aquest escabrós pastís.
Amb aquesta pel·lícula es va obrir definitivament González Iñárritu al Star-System i, de pas, ens ofereix una sobredosi de tragèdies. Una exòtica i multicultural posada en escena serveix de vehicle estel·lar a Brad Pitt i Cate Blanchett, al capdavant d'un eclèctic repartiment, per a crear un altre triangle dramàtic sota l'efecte papallona del tràfic d'armes. Una experiència intensa i apassionant per a l'espectador, tot i que jo segueixo pensant que González Iñárritu ens considera, a la resta de mortals, una mica menys espavilats que ell. Potser li traeix, un altre cop, el seu amor pels grans temes, en aquest cas el terrorisme, l'imperialisme i la incomunicació, però queda clar que el cinema surt beneficiat d'aquesta personalitat cinematogràfica extraordinària.
Crec que no he arribat a contestar què és el que pesa 21 grams i ens deixa quan morim. Potser és l'ànima... potser és el dolor... Incrèduls! Un accident pot canviar la vida de moltes persones... el sentiment universal de la pèrdua sempre està present,of course... Aquest ha estat unculturàliasobre la transcendència de les petites coses. ElCulturàliad'Alejandro González Iñárritu, enorme cineasta i un gran explorador del dolor humà... Unculturàliadedicat a totes les víctimes del MD-82... Fins a la setmana que ve, xavals!

21 grams és el pes de la il·lusió, no és cert?... Envieu-me llavors e-mails plens de complicitat i cinema aculturalia@menorca.info... Ara mateix hi ha cua... he, he, he....